Entrevistes per la República ha conversat telemàticament amb Aleix Sarri, assessor de JxCat al Parlament Europeu

 

Aleix Sarri ha estat sempre independentista o va tenir un punt d’inflexió?

Fa tants anys que sóc independentista que no recordo no haver-ho sigut. És així perquè, segurament, el meu punt d’inflexió se situa en el dia que van tancar l’Euskaldunon Egunkaria. Fa divuit anys, quan feia 2n de batxillerat, ja simpatitzava amb la independència. Recordo el dia que José Maria Aznar i Juan del Olmo van tancar aquest diari i, després, van torturar el seu director, Martxelo Otamendi, i a tots els seus periodistes. Aleshores vaig fer un clic mental i vaig pensar que la independència era l’única opció. No pots formar part d’un estat que tanca diaris per la llengua que utilitzen. A més, era l’època d’Aznar, de la catalanofòbia desfermada del seu govern, juntament amb la dels barons del PSOE, com ara Chávez, Rodríguez Ibarra, José Bono… En aquell moment em vaig adonar que no hi havia marxa enrere.

Ara bé, el 20 de setembre de 2017 és un altre punt d’inflexió personal en què percebo que ja no hi ha possibilitat de retorn perquè fan una cosa que no m‘esperava. Sóc de Barcelona i el moment en què porten vaixells carregats de piolins i de policies antiavalots, per tal d’agredir les nostres famílies, amics i conciutadans pel simple fet de ser catalans i voler la llibertat del nostre país, és un punt d’inflexió sense marxa enrere. Segurament és un fet tan greu com la presó i l’exili. I això no ho hem d’oblidar mai perquè ens van tractar com a país ocupat, que segurament és el que som. I ens van demostrar que, per a ells, la nostra seguretat com a persones era molt menys important que la unitat d’Espanya. I això és imperdonable, no ho hem d’oblidar mai.

“Segurament el meu punt d’inflexió se situa en el dia que van tancar l’Euskaldunon Egunkaria”

 

Per què és significatiu que el resultat del suplicatori fos ajustat?

Crec que els catalans hem de ser conscients que lluitem contra un Estat que utilitza totes les palanques de poder que té per tal de silenciar-nos i anorrear-nos. Vol dir que, per analitzar el resultat del suplicatori, hem de tenir en compte que en contra nostra hi teníem el PSOE, Ciudadanos, VOX, els mitjans, les palanques de poder que tenen per col·locar persones en llocs clau… El president del Comitè d’Afers Jurídics és un eurodiputat de Ciudadanos que es vanagloriava d’haver evitat que poguéssim entrar en el Parlament Europeu el maig del 2019. S’ha de saber també que el ponent del cas que va ser imposat o empès al càrrec pels partits espanyols, és un búlgar d’ultradreta que aplaudia quan es cridava “Puigdemont a prisión”, o que hi ha rumors de les pressions de l’ambaixada espanyola. Però, malgrat tots els malgrats, el resultat és molt bo. Aconseguir que un 42 per cent de l’hemicicle trenqui amb la línia oficial de la política espanyola vers Catalunya, és una molt bona notícia. Per primer cop hem obert una bretxa pel fet que més de cent eurodiputats, dels grups majoritaris i de països importants, hagin decidit donar suport a la causa catalana.

Hi ha dues dades que són significatives i de les quals no n’estem parlant prou. Per primer cop el suport a la causa catalana, en la defensa dels nostres drets fonamentals, té un suport majoritari dins l’esquerra europea. I la segona dada, que es pot dir amb la boca petita i sense dir noms, és que hi ha països importants de la UE en els quals el suport a la causa catalana ha estat majoritari.

Per tant, s’esperaven una victòria de passeig militar, que ens anorreés i marginés, i s’han trobat amb una victòria pírrica. Han hagut de forçar la màquina per poder guanyar i han hagut de convèncer a molta gent, que no s’hi sentia a gust, a votar afirmativament per treure la immunitat a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Fixeu-vos com s’ha vist el resultat a la premsa europea i internacional. El Süddeutsche Zeitung, la premsa sueca, la irlandesa, la danesa, la francesa, la italiana… Ara mateix acaba de sortir un article a la premsa de Hong Kong que acusa a la UE de doble estàndard, on es llegeix “que tot el que apliqueu fora de la UE no ho apliqueu al cas dels catalans”. Per tant, aquesta victòria que han aconseguit els partits espanyols se’ls hi girarà en contra. La crítica és i serà tan furibunda que molta gent ja se sent culpable. I a més a més, el fet d’haver arrossegat la UE a aixecar la immunitat al President Puigdemont, Comín i Ponsatí, portarà més acusacions de dobles estàndards. Veurem un nou incident Lavrov aviat. Veurem un país que quan la UE li demani que ha de defensar el drets humans,  quedarà desautoritzada perquè treu la inmunitat a gent exiliada i permet l’existència dels presos polítics catalans. Per tant, han aconseguit una victòria pírrica que se’ls pot girar en contra, més encara amb totes les irregularitats que hi ha hagut després de la sentència del TJUE.

“La causa catalana té un suport majoritari dins l’esquerra europea”

“S’esperaven una victòria de passeig militar, que ens anorreés i marginés, i s’han trobat amb una victòria pírrica.”

 

Que pot fer l’independentisme des del PE?

L’independentisme ha d’entendre que la seva tasca principal és aconseguir suports i aliances. Per fer-ho possible, s’ha de treballar molt, picar moltes portes i aconseguir alinear els nostres interessos amb els polítics de països tercers. Per aconseguir tot això, el Parlament Europeu és una base d’operacions perfecta perquè permet accedir a 705 diputats de 27 països de la UE, que tenen ramificacions en els seus propis parlaments i governs nacionals. Per tant, el PE és el lloc on fer contactes per exercir una major capacitat d’influència en els parlaments nacionals i governs dels diferents països que formen part de la UE.

A més, cal tenir present que Brussel·les és la ciutat europea amb més ambaixades. Aquest fet dona l’oportunitat d’establir relacions amb totes les dels països que no formen part de la UE i que tenen una importància cabdal per al futur del nostre país, tant a nivell geopolític com econòmic. 

“El Parlament Europeu és una base d’operacions perfecta perquè permet accedir a 705 diputats de 27 països de la UE”

 

Com s’entén el conflicte polític que es viu entre Catalunya i Espanya al PE? Creu que hi ha diputats que han votat a contracor el suplicatori?

Sí, de ben segur. El suplicatori ha estat per a molta gent un procés de coneixement gradual de la situació. Hem de ser conscients que ens estem trobant amb coses inaudites, com per exemple que la Fiscalia demani la reeducació dels presos o que aquests passin per teràpia. Ho donem per descomptat perquè som catalans i hem assumit la catalanofòbia internament com a quelcom normal. Però quan ho expliques a eurodiputats d’altres països, a assessors, a periodistes… el xoc és absolut. Per tant, ha estat un procés de coneixement que surt a la premsa internacional. Que hi hagi un 42 per cent d’eurodiputats que desconfien de la justícia espanyola, és un fet insòlit. I penseu que hi ha casos d’eurodiputats que han votat diferent per pressions dels partits polítics espanyols i per por. Per tant, si tornéssim a votar, si hi hagués una sentència del TJUE i fos positiva per al cas dels catalans, que és una situació possible, aquest percentatge seria més alt. Perquè molta gent que avui ha votat a contracor diria “saps què, jo no torno a permetre que el Parlament europeu, que la democràcia europea sigui arrossegada pel caprici dels partits espanyols”. Penso que això és molt important. Aquesta victòria pírrica portarà un efecte boomerang al moviment independentista. 

“Hi ha casos d’eurodiputats que han votat diferent per pressions dels partits polítics espanyols i per por”

“Aquesta victòria pírrica portarà un efecte boomerang al moviment independentista.”

 

Recentment s’han complert deu anys de la seva entrada al Parlament Europeu. Com és el seu dia a dia com assessor? De quina fita se sent més orgullós?

Si he d’escollir, em sento molt orgullós del resultat del vot del suplicatori perquè és fruit d’una feina que no hagués pogut fer els primers anys d’estar al PE. La diplomàcia és una àrea de la política en què guanyar experiència et permet conèixer més gent i ampliar la visió de conjunt. Mirant enrere, me n’adono que fa cinc anys no haguéssim pogut fer una campanya tan mediàtica com aquesta. Hem enviat correus electrònics diaris, hem fet un repartiment massiu porta a porta de l’argumentari als 705 eurodiputats o diverses entrevistes amb 17 estats diferents en una sola setmana. Aquesta visió de conjunt és fruit de tots els anys d’experiència amb en Ramon Tremosa, el President Torra i, actualment, amb el President Puigdemont. Al cap i a la fi, es tracta de posar un granet de sorra després de fer molta feina i de picar molta pedra. Per això me’n sento tan orgullós.

Pel que fa al dia a dia d’un assessor, depèn molt de cadascú. Hi ha assessors que només fan tasques administratives i d’altres, com és el meu cas, seguim un comitè i preparem esmenes, fem preguntes parlamentàries, elaborem discursos amb els nostres eurodiputats, etc. Cada assessor escull el seu propi camí. Un assessor és allò que vol ser, ni més ni menys, i s’acaba convertint en un reflex del polític al qual representa, i a l’inrevés.

“Mirant enrere, me n’adono que fa cinc anys no haguéssim pogut fer una campanya tan mediàtica com aquesta.”

“Un assessor és allò que vol ser, ni més ni menys, i s’acaba convertint en un reflex del polític al qual representa, i a l’inrevés.”

 

Amb el 52 per cent dels vots, quin creu que ha de ser el Govern? CUP i Comuns entren en l’equació?

Aquest 52 per cent  és un resultat històric. Si m’ho haguessin dit quan tenia divuit anys i ja em sentia fermament independentista, no m’ho hagués cregut. Ni jo ni molta gent! S’han de posar les coses en perspectiva i ser conscients que hem arribat molt lluny. Cada vegada hi ha més catalans que entenen que la independència és la millor sortida per al govern del nostre país. Aquest govern ha de ser independentista i fer coses que ens acostin potencialment cap a la independència. Hauria de ser el govern del ‘preparem-nos’. Cada Departament, i cada institució que l’independentisme controla, ha de fer l’exercici de preguntar-se i saber respondre quines polítiques es poden promoure per acostar aquest país a la independència i, alhora, fer-lo més pròsper i socialment més just. Així serà com aconseguirem tenir un govern independentista, que torni a tenir un moment com el de l’1O. No sé si serà d’aquí 3 o 5 anys o més temps. Però és evident que per arribar-hi s’ha de preparar, treballar i repensar la gestió de les institucions. No es poden gestionar com es feia en l’autonomia. Això és vàlid tant per al govern de la Generalitat, com per a la Diputació, la gestió del Parlament o el govern del més petit dels ajuntaments. Tots hem de fer una reflexió. Preguntar-nos com a independentistes què es pot fer des de qualsevol institució perquè la llibertat del nostre país estigui més a prop. Això és el que cal fer.