Entrevistes per la República ha dialogat amb l’exconseller Alfred Bosch a casa seva, al barri de Ciutat Vella de Barcelona

 

Alfred Bosch ha estat sempre independentista o va tenir un punt d’inflexió?

No sé si pensava gran cosa quan vaig néixer però, des que sóc conscient de la realitat que m’envolta, crec en la llibertat de Catalunya, el meu país.  L’he volguda sempre i, d’ençà dels 17 o 18 anys, amb la idea força clara que s’hagi de traduir en una independència. Per tant, en aquest sentit, no sóc un convers i no tinc alguns avantatges com ara el fet d’haver pensat d’una altra manera i haver-me esforçat per arribar a aquesta conclusió. Però penso que és bastant evident que la millor manera d’existir com a poble és amb total llibertat, no hi veig cap contradicció. És a dir, no estic segur que això s’hagi d’anar explicant. Una de les raons per les quals vull la independència del meu país és per no haver-ho d’explicar constantment. Perquè els que ja són independents no ho fan, ningú els hi fa aquesta pregunta. Fins i tot, països que s’han independitzat fa poc. Si vas a veure un eslovac, un eritreu, un croat o eslovè, ningú els pregunta perquè volen la independència del seu país. I molt menys, per descomptat, a un francès o un alemany! És a dir, ja es dona per fet que els països han de ser lliures i sobirans. Considero que això és el més normal i que no hauria de donar lloc a gaires explicacions. Potser aquesta pregunta se’ls hauria de fer als que no volen la independència. Que expliquin perquè no volen que el seu país l’assoleixi perquè aquest fet és molt estrany.

“Una de les raons per les quals vull la independència del meu país és per no haver-ho d’explicar constantment.”

 

És a dir, vostè creu que no hi ha cap motiu per no ser independentista a Catalunya?

Evidentment, hi ha gent que té els seus motius i es poden discutir. No dic que no siguin vàlids. Però a mi em costa de creure’ls i compartir-los.

 

Vostè que és africanista i aprofitant que ahir va començar la vacunació massiva al continent africà… Com la veu a l’actualitat i com serà el seu futur post-pandèmia?

Curiosament i per molt motius, així com en altres aspectes la societat africana ha patit molt durant les últimes dècades, pel que fa a la crisi del coronavirus que aquí hem viscut amb tant de drama i patiment, l’impacte no ha estat tan important. Segurament el clima i una població molt jove poden ser alguns d’aquests factors que hi han ajudat. Evidentment, també ha estat preocupant i hi ha hagut molts morts però, en termes relatius, molt menys que aquí. Per tant, crec que aquesta és una de les causes per les quals s’està ajudant al continent africà i, sobretot a les societats subsaharianes, a gaudir d’inversions, d’atenció i d’un creixement que ja ve d’abans però que ara s’està consolidant.

El fet que l’Àfrica negra pugui ser considerada com un cert santuari respecte el coronavirus, exceptuant Sudàfrica i el Magreb, els ha portat a una situació d’avantatge relatiu. En moltíssimes altres coses no els ha passat. Per tant, veig amb optimisme tant el present com el futur d’aquesta zona. Sempre ho he vist així però, actualment, és dels llocs del món on menys crisi hi ha hagut i, per tant, tenen bones condicions per prosperar. Penseu que l’Àfrica subsahariana ha tingut creixements sostinguts en molt països que oscil·len entre un 7 i un 10 per cent. Venen de molt avall i estan creixent d’una manera excepcional. Més valdrà tenir-hi un ull posat i veure com evoluciona tot plegat.

“El fet que l’Àfrica negra pugui ser considerada com un cert santuari respecte el coronavirus els ha portat a una situació d’avantatge relatiu.”

 

Vist en perspectiva… Se’n penedeix ara d’haver acilitat la investidura d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona l’any 2015? Ho tornaria a fer?

Penedir-te de les coses que has fet és com negar-te que ho vas rumiar, meditar, compartir, socialitzar… No me’n penedeixo de tot el que he viscut i espero viure moltes coses més. Per tant, segurament va ser la decisió que corresponia perquè, en el seu moment, va ser reflexionada i meditada. Penseu que aleshores es tractava de donar l’oportunitat de canvi a una gent que deia que era sobiranista, que volia un referèndum i ajudaria a tirar-lo endavant. Estem parlant d’un moment en què valia la pena provar-ho. Donava una força afegida a Barcelona com a  capital del país. Durant el referèndum es va visualitzar que si els comuns, i més concretamanet Ada Colau com a alcaldessa si haguessin posat, haurien ajudat al referèndum. En qualsevol cas, estem parlant de coses passades que es van parlar i decidir el 2015. Crec que en aquell context la decisió va ser correcte. També s’ha de dir que no fou un regal incondicional. A mesura que es va anar confirmant la línia dels Comuns amb Ada Colau al capdavant a l’Ajuntament de Barcelona, vam haver d’anar canviant la nostra posició i la relació que manteníem. Fins acabar aquell mandat amb una oposició frontal i un model de ciutat i de capitalitat totalment diferenciades. Penso que és un dels factors que va afavorir la victòria a les urnes de l’Ernest Maragall l’any 2019.

“No me’n penedeixo. Aleshores es tractava de donar l’oportunitat de canvi a una gent que deia que era sobiranista, que volia un referèndum i ajudaria a tirar-lo endavant.”

 

Creu que després de la victòria d’ERC a les municipals de 2019 es va perdre, per part d’ERC, a ser el govern de la ciutat i de retruc aquest push independentista?

Amb tota modèstia, a mi no em toca parlar de tot. Aquesta és una pregunta per a l’Ernest Maragall. Personalment no era el candidat i no em vaig presentar a les eleccions. No em tocava fer converses ni negociacions amb ningú. Per tant, no puc parlar d’una cosa que no vaig portar ni vaig viure amb intensitat.

 

Com valora el resultat de les eleccions? Té sentit intentar pactar amb els Comuns un possible Govern ara que és compta amb el 52% dels vots?

Si es tracta de donar una oportunitat perquè els Comuns ajudin a construir la República Catalana, endavant. Penso que hem d’anar sumant. Però si es tracta de pactar amb ells per  frenar encara més, no. Això no ho podem fer. Ja estem prou frenats per la repressió, per la presó, per l’exili i per tot el que ha passat des de l’any 2017.

Ara bé, si es tracta no tant de cedir des de l’independentisme, que és majoritari, sinó d’acollir i abraçar dins de l’independentisme una gent que vol evolucionar cap a l’autodeterminació, no veig perquè no. Els que se n’ocupen ja sabran el que han de fer. I  molt aviat sabrem com acaba tot plegat. Penso que hem de ser conscients de la força que tenim. Sense fer el fatxenda, però tenint molt clar que amb el 52 per cent, en qualsevol lloc del món civilitzat i democràtic, es faria un referèndum d’autodeterminació aprovat per l’Estat, com a Escòcia. No es pot rebatre. Però ja sabem que de vegades, a l’entorn del Regne d’Espanya, ens falta una mica de civilització.

“Penso que hem de ser conscients de la força que tenim amb el 52% dels vots.”

 

Foto: Laia Hinojosa

 

Però amb aquesta situació, creu que hi ha una bona solució per al conflicte català des de la política espanyola?

Hi ha de ser, sempre hi ha solucions. Però ja s’ha vist que és molt complicat perquè el Regne d’Espanya té unes inèrcies tremendes. No és un poder acostumat a la negociació i al realisme democràtic. No estem a l’Edat Mitjana ni als anys 30 del segle XX. El govern espanyol s’hauria de fer aquesta pregunta. Es pot continuar així? Crec que no. Perquè això ja els està suposant uns costos d’erosió de la democràcia, o com diuen la gent de Podemos, de ‘dèficit democràtic’ molt important. Tot això són factors que estan moldejant, no pas Catalunya i la seva perspectiva de futur, sinó el projecte espanyol. De fet, tampoc sabem quin és aquest projecte però sí sabem que està tremendament viciat i corromput en el sentit econòmic i en molts d’altres. Per tant, crec que això no s’aguanta per sempre. En canvi, penso que la majoria independentista és creixent i sòlida. Si tenim paciència, ganes, empenta i determinació, que és difícil amb les circumstàncies i la repressió actuals, ho tenim bé. Estic convençut que acabarem tenint una República Catalana. Costarà però la tindrem perquè la tendència és inequívoca. Fa deu anys, la representació independentista al Parlament de Catalunya no arribava al 10 per cent i ara estem parlant del 52. És enorme! Per tant, no es pot negar la realitat i la realitat acabarà imposant-se.

“Fa deu anys, la representació independentista al Parlament de Catalunya no arribava al 10 per cent i ara estem parlant del 52.”

 

Com és ser conseller d’acció exterior i transparència sota la lupa del Govern espanyol?

Depèn una mica de qui tens al davant. Quan vaig tenir-hi Josep Borrell, era una batalla contínua. I la vam guanyar. Perquè una de les obsessions del ministre Borrell era tancar les delegacions, anul·lar el Pla d’Acció Exterior, etc. I no se’n va sortir, en res. Ara les delegacions estan operant legalment a tot arreu i ho vam salvar tot, perdoneu la  immodèstia, amb enginy i amb una certa intel·ligència.

“Quan vaig tenir-hi Josep Borrell, era una batalla contínua. I la vam guanyar.”

 

De quina obra de govern durant la seva etapa de conseller se sent més orgullós?

Salvar l’acció exterior. No era una obvietat perquè se la volien carregar. N’hi ha d’altres, com la cooperació, el creixement per iniciar la cooperació internacional que ens ha de permetre arribar al 7 per cent per esdevenir un país del primer món, l’organització de les eleccions… Per tant sí, orgullós de moltes coses però, per desgràcia, amb poc temps.

 

Vist ara amb perspectiva, com va viure l’escàndol que va passar dins la seva conselleria

Doncs per mi ha estat una grandiosa prova d’humilitat. De vegades, quan estàs a un lloc de tanta responsabilitat i veus que disposes d’un equip amb molta gent, tot i ser la conselleria més petita, però bé, hi ha gent, hi ha recursos… Ets com un ministre. No te n’adones que, al capdavall, som humans. A vegades et toca pagar per coses que ni tant sols tu has fet. I d’un dia per l’altre, estàs a una situació totalment diferent. Tot allò que donaves per suposat, se’n va. Encara que la feina l’hagis fet bé, o consideris que l’has fet bé. I que sigui un element extern a la teva feina i a les teves competències el que ho provoca… però, la vida és així. No la controlem i, a més, passa molt ràpid. I de vegades un dia estàs a dalt de la muntanya i el pròxim dia toca estar a baix. Però al cap d’un any, després de seguir lluitant per restablir el meu nom i deixar molt clar que reconec que ho podia haver fet millor,  però sé que no he delinquit, no he encobert, no he assetjat… ni res de tot això se’m pot imputar. Penso que d’aquí poc quedarà bastant clar. Però bé, molta paciència i sobretot, insisteixo, molta humilitat. Som molt poca cosa. Encara que a vegades ens pensem que som la repera. Som uns mortals que passem i desapareixem. Això és el que som.

“Lluito per restablir el meu nom. Reconec que ho podia haver fet millor, però no he delinquit, no he encobert, no he assetjat…”

 

Ara que s’apropa el dia internacional de la dona, que creu que podríem fer els homes per avançar cap a un món més igualitari?

Hem de ser molt modestos, deixar-nos conduir. Escoltar molt i aprendre dels propis errors.

Esperant que als homes més joves els resultarà més fàcil. Perquè tenim una educació i una transmissió cultural que ve de lluny. És a dir, veig un món en el qual les dones han tingut una gran revolució. La revolució feminista, amb una la primera onada a principis de segle XX i una segona durant els anys 60 que va ser bastant triomfant. Després tots els problemes plantejats en la tercera i la quarta onada, en les quals les feministes han continuat reivindicant i, tot i que encara els queda molta feina per fer, per fortuna, han avançat molt. I llavors els homes que no hem fet cap revolució com a homes. És a dir, quin és el nostre rol, com ens hem projectat, què busquem? Anem molt desorientats i potser el que caldria també és una certa revolució masculina per tal de trobar el nostre lloc a la societat.  Això altra vegada vol temps, molta intel·ligència i equivocar-se molt. És com esquiar, has de caure molt fins que realment n’aprens.

 

Martí Anglada ens digué que no es pot posar tots els ous en el mateix cistell i més tenint en compte el que ens va passar… Està d’acord amb aquesta afirmació?

Sí. Però també, i això ho sap i crec que ho compartim, és molt fàcil de dir i molt difícil de fer. Perquè som europeus i, per tant, el nostre terreny natural d’actuació és Europa, el Parlament Europeu i la Unió Europea. De tota manera, deunidó el que s’ha avançat, sobretot en el cas dels exiliats i empresonats, amb totes les contradiccions que s’han donat amb els eurodiputats electes, els pronunciaments de diferents jutges a Europa, de la Cort de Drets Humans Europea, Amnistia Internacional, el Comitè de Nacions Unides… Des del 2017, la percepció de Catalunya a Europa és molt més clara. El país és molt més conegut i en positiu. Hi ha enquestes fetes, com les de l’Instituto Elcano presidit per sa majestat Rei d’Espanya que no és cap cèl·lula de maulets independentistes, que indiquen clarament que la imatge de Catalunya a Europa és coneguda i genera un corrent de simpatia cap a les reivindicacions de llibertat, autodeterminació i independència dels catalans. Per tant, és la batalla de l’opinió pública, la batalla dels mitjans de comunicació, etc. En bona part, l’hem guanyada. La batalla de la representació també. Abans comentava el cas del Josep Borrell i les intencions que portava. Ha  estat derrotat. Que hauríem d’haver complementat això amb una política més forta pel que fa als Estats Units o a l’Amèrica Hispana, Àsia, Rússia… és clar que sí. Però això vol temps. La diplomàcia és un art que vol temps. No crees una xarxa diplomàtica d’un dia o d’un any per l’altre. Es necessita temps. Les bones xarxes diplomàtiques com l’espanyola, porten dècades i segles de treball. Els israelians, que són un prodigi, malgrat tots els diners i esforços que hi han abocat i fent una feina intel·ligent i persistent, els ha costat i no se n’han acabat de sortir. Vull dir que és difícil. Vol temps i tot just vam començar de debò amb el govern de Junts pel Sí anterior al referèndum. El conseller Romeva va ser el primer Conseller d’Exteriors. Estem parlant de fa poc més de 3 anys i hem de tenir en compte que tenim davant una diplomàcia forta i establerta com  l’espanyola. Per tant, hem d’anar a buscar més cistelles per posar-hi els nostres ous, estic d’acord en que hem de distribuir el risc.

“És molt fàcil de dir i molt difícil de fer. Som europeus i, per tant, el nostre terreny natural d’actuació és Europa.”

“Les  xarxes diplomàtiques porten dècades i segles de treball. El conseller Romeva va ser el primer Conseller d’Exteriors.”

 

~