Entrevistes per la República ha entrevistat Marta Madrenas al seu despatx de l’Ajuntament de Girona

 

Marta Madrenas ha estat sempre independentista o va tenir un punt d’inflexió?

Reconec que sempre he estat extremament independentista. De fet, en tots els meus entorns tret del familiar, era una persona peculiar en aquest sentit. Per exemple, en el cercle d’amistats d’escola, era l’única que ho era. Possiblement pesin les raons familiars, com ara el fet de tenir un avi republicà que va haver d’exiliar-se. En tot cas, sempre he estat profundament independentista. Possiblement abans la motivació era més ideològica, cultural. Per a mi era decisiu el tema de la llengua. A classe, els llibres, la cançó d’entrada… ho apreníem tot en castellà. A casa sempre hem estat uns acèrrims defensors de la llengua catalana i d’utilitzar-la sempre i en tots els casos. Ara, s’hi ha sumat el pragmatisme. Un independentisme pragmàtic pel qual estic absolutament convençuda que, sense la independència, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya mai tindrem l’Estat o territori de progrés i benestar que mereixem.

 

Abans la independència es veia com una cosa impossible…

Sí, com aquell independentisme màgic… És a dir, podies somiar amb la independència de Catalunya però quan ho verbalitzaves, la gent et prenia una mica el pèl. Pràcticament no es deia perquè es veia com una fita molt llunyana. Però després s’hi ha sumat tot aquest pragmatisme que, de fet, és el que ha fet convèncer a moltíssima més gent. No té cap sentit que no sigui independentista qualsevol persona amb sentit comú que visqui i treballi a Catalunya, pensi el que pensi i se senti com se senti a nivell identitari.

“No té cap sentit que no sigui independentista qualsevol persona amb sentit comú que visqui i treballi a Catalunya, pensi el que pensi i se senti com se senti a nivell identitari.”

 

Quines són les prioritats de l’Ajuntament de Girona per afrontar els efectes de la pandèmia?

Continuar mantenint la mateixa qualitat de sempre en tots els serveis públics més usuals: el transport públic, la gestió dels residus, les desinfeccions… Però també, globalment, els serveis socials: serveis a les persones, ajut al comerç, ocupació… Ha estat una proesa poder mantenir tots els serveis públics adaptats a les mesures de seguretat que exigia la pandèmia. Era molt difícil amb uns pressupostos limitats. Perquè no han arribat pluges de milions, ni de centenars de milers, ni de milers tan sols. No ens ha arribat res de l’Estat Espanyol. Per tant, la nostra prioritat sempre ha estat protegir les persones i mantenir els serveis públics. I és el que hem fet. Com a mínim, des de l’Ajuntament de Girona, amb tota honestedat, penso que no hem abandonat a ningú. Si n’hem tingut coneixement, s’han cobert les necessitats bàsiques de tothom. Hi hem destinat tot el que calgués. La ciutadania pot sentir-se orgullosa perquè en aquesta ciutat no s’ha abandonat ningú. Al revés, s’ha protegit tothom.

Hi ha temes que em fan especial il·lusió com tots aquells que es refereixen a la protecció de les persones. Per exemple, haver articulat la interconnectivitat i la digitalització als alumnes més vulnerables. Vam fer-ho amb eficàcia i rapidesa i les escoles ens ho van agrair. D’altra banda, les trucades d’assistència a totes les persones més grans de 65 anys de la ciutat. L’Ajuntament va estar ple de voluntaris en els moments més durs del confinament per arribar a tothom. Era un repte ingent en una ciutat de més de cent mil habitants. N’estic molt satisfeta i crec que va funcionar bé. Encara en podríem citar més com les targes menjador que ajudaven a les famílies per poder adquirir alimentació o medicació, les ajudes a persones sense llar per poder-les protegir durant el confinament, etc.

“La nostra prioritat sempre ha estat protegir les persones i mantenir els serveis públics.”

 

I les primàries de Junts per Catalunya? Què opina del fet que es doni veu a la militància?

Penso que és totalment positiu. Quan defenses la democràcia, l’has de defensar en tots els estaments i nivells. No es pot defensar la democràcia només per allò que convingui. S’ha de defensar sempre i és extraordinari que s’hagi pogut fer aquest exercici extrem de democràcia dins d’un partit i un moviment nou. Ens semblava que era imprescindible fer-ho d’aquesta manera. Moltes institucions o partits polítics parlen de prendre les decisions de manera democràtica però, a l’hora de la veritat, no ho fan. Si hi ha una sola proposta aprovada per les bases, tots sabem que no és una democràcia perfecte. Els ens locals també ens hi podem trobar. Si portes una proposta de pressupostos participatius ja feta, pots dir que no és democràtica. Has de deixar que la gent inclogui les seves propostes abans de votar-les. Així ho fem a Girona.

A l’hora d’articular detalls, tot és millorable. En un principi, pensava que seria interessant que hi haguessin segones rondes. Una primera ràpida sense campanya i, després, els primers posicionats sí que en fessin. Per exemple, a Girona, la segona urna d’aquestes primàries amb més de 20 persones era impossible. Per tant, s’ha de renunciar a tot això que potser tindria sentit si fossin pocs candidats com en el cas de la primera urna amb Laura Borràs i Damià Calvet. Potser es poden polir cosetes puntuals però crec que hem donat una senyal de que volem fer bé les coses, no com a pamflet electoralista sinó per convicció. Em sento molt orgullosa de formar part de tot aquest procés.

 

Junts per Catalunya fa bandera de ser un partit transversal on hi tenen cabuda sensibilitats molt diverses. Pot suposar un problema per arribar a estratègies comunes?

Crec que no. Reconec que podia tenir els meus dubtes. Era un tema que s’havia d’abordar amb valentia i que no vam defugir. És clar que hi ha diverses sensibilitats dins de Junts per Catalunya però em nego a considerar-ho negatiu. De fet, ho veig molt positiu. Quan hi ha diverses sensibilitats i cultura negociadora, s’acaben trobant punts d’acord. I per tant, segur que la decisió o el punt ideològic final s’enriqueix. Tothom aporta mirades diferents i sempre és millor. Qui ho veu com un problema, són persones tancades, sectàries, dogmàtiques que són poc riques intel·lectualment parlant. Si només veig una cosa, m’hi quedo tancat  i tot el que se n’escapi no va amb mi… D’altra banda, hem aprovat fa poc la Ponència Ideològica. Es va aprovar per una immensa majoria, amb el 95 per cent dels vots. Ho dic perquè vaig ser redactora d’aquesta ponència i he viscut totes les seves reflexions, acords, desacords i transaccions mentre es redactava. Ha quedat un document interessantíssim en el qual la inmensa majoria dels membres del partit s’hi senten còmodes perquè la van votar. No era una cosa tancada i feta, sinó que hi havia molta discussió i moltíssima aportació de tots els afiliats. Per tant, tot i que alguns podien tenir-hi reticències, al final està sortint. Ens representa a moltíssima gent i mai consideraré a certa dissidència i manera de veure les coses com a diferents del nucli principal. Crec que el revés, que això ens enriqueix els projectes, les idees i les propostes.

“Em nego a considerar-ho negatiu. De fet, ho veig molt positiu.”

 

 

Quins creu que serien els eixos bàsics sobre els que s’hauria de treballar per construir una República feminista i més igualitària?

Primer, ha d’estar basada en un respecte profund a tots els drets humans que és el que ens identifica com a societat civilitzada. Un dels drets més bàsics, sinó el que més, és el de la igualtat. La prioritat ha de ser garantir aquesta igualtat en tots els termes: de gènere, d’orientació sexual, de raça, de religió, etc.

Un altre dret fonamental fa referència a la llibertat dels ciutadans per decidir com es volen organitzar en la societat en la que viuen. Aquí estaríem parlant d’autodeterminació, de llengua, de cultura…

Des de fa temps, estem immersos en una doble transició on l’apoderament de la gent, la revolució tecnològica i l’emergència climàtica, s’estan instal·lant a la societat. Aquestes tres revolucions s’han d’afrontar.

L’apoderament de la gent passa per la participació i la transparència. Cada ciutadà s’ha de sentir cridat a defensar el sistema que ha escollit de manera responsable, sense esperar que l’Estat o l’administració siguin una força “totpoderosa” que ho organitza tot.

Pel que fa a la transició digital i tecnològica, recordo que abans de la pandèmia portava en el programa projectes com ara la “Casa de la Tecnologia” o l’apoderament de perfils femenins en universitats politècniques que encara no arriben al 20 per cent. Fa temps la gent no es prenia seriosament aquest tipus d’iniciatives. Ara, en canvi, s’ha vist que són el futur i que qui no pugi al tren quedarà totalment enrere.

Afrontar la greu crisi climàtica hauria de ser una prioritat a tot el planeta. Tots i cadascun de nosaltres ens hi hem de sentir compromesos, fent canvis importants tant individuals com col·lectius. En aquest sentit, veig gent poc disposada a assumir algunes servituds i obligacions. Quan intentes implementar coses, com per exemple un carril bici que tregui llocs d’aparcament, la gent ràpidament s’hi gira en contra.  S’ha d’entendre que si volem preservar el planeta i garantir una vida digna i saludable per als nostres fills, s’han d’assumir certes servituds.

“Ha d’estar basada en un respecte profund a tots els drets humans i en garantir la igualtat en tots els seus termes.”

 

Certs sectors dins del moviment feminista afirmen que és incompatible ser feminista amb no tenir una ideologia marcadament d’esquerres. Què respondria a aquestes persones?

Crec que el que et determina com a feminista o no és el mateix que et determina com a defensor dels drets humans o no. Si ets una persona que defensa que els drets humans han d’estar per davant de tot, ets feminista. Si ets una persona no feminista, vol dir que no els defenses.

Per tant, no té res a veure amb què sóc o què em considero dins de l’eix dreta-esquerra. A part, sóc molt crítica amb els conceptes clàssics de dretes i esquerres, perquè ara mateix està tan diluït que ho trobo, fins i tot, antiquat. A Catalunya, per exemple, moltes de les polítiques que es podrien considerar d’esquerres estan assumides per gran part de la ciutadania, encara que estiguin militant en partits que alguns puguin titllar de dretes.

 “Si ets una persona que defensa que els drets humans han d’estar per davant de tot, ets feminista.”

“Sóc molt crítica amb els conceptes clàssics de dretes i esquerres, perquè ara mateix està tan diluït que ho trobo, fins i tot, antiquat.”

 

Les eleccions del 14F podrien culminar amb la proclamació de la primera Presidenta de Catalunya. Creu que les dones hem trencat el sostre de vidre en política?

En absolut i queda molta feina per endavant, en la política i en tots els àmbits. Assolir la primera dona presidenta d’aquest país és una fita molt important que ja era hora que passés.

Perquè et facis una idea, quan va ser investit el president Puigdemont, es va fer un consell d’alcaldes de la comarca del Gironès, a inicis de 2016. L’única alcaldessa que hi havia en aquell moment no hi va poder assistir. Per tant, el consell d’alcaldes de la comarca era tot masculí. Terrible.

I això que en aquell moment ja hi havia llistes cremallera, però el problema continua estant en assolir els llocs de lideratge. Els candidats encara són majoritàriament masculins. Davant d’aquest fet, les dones del Gironès afiliades al partit vam crear un grup per donar-nos suport i aconseguir tenir més caps de llista femenins. Ens queda aquest pas, i per això és tan important aconseguir una presidència femenina. En les entitats socials aquest problema també és molt visible. Ens trobem que la majoria de voluntàries són dones i, en canvi, la majoria estan presidides per homes.

Per tenir més igualtat, el canvi de rols és un altre pas necessari en política. No pot ser que les conselleries de Salut o Educació sempre les encapçalin dones, i les de Territori o Economia, homes. Aquesta legislatura trobem un home ocupant la d’Educació. Ara falta que les dones també puguem ocupar conselleries típicament masculines. Donar aquest pas permetrà que la societat vegi que tot és compatible amb tot i que no té res a veure amb el gènere.

“Assolir la primera dona presidenta d’aquest país és una fita molt important que ja era hora que passés.”

“Ara falta que les dones també puguem ocupar conselleries típicament masculines.”

 

I tenir més lideratges femenins visibles impulsarà que més dones militin o es vulguin dedicar a la política?

Sens dubte. Ens cal visibilitzar exemples en els quals ens puguem sentir reflectides i que després vulguem imitar.

Recordo que en una visita a una escola quan els vaig dir que era l’alcaldessa, un nen em va preguntar “I el senyor alcalde on és?”, pensant que l’alcaldessa era la dona de l’alcalde. Li vaig dir que no n’hi havia. Aquest nen entendrà que hi ha llocs de responsabilitat que ocupen les dones, que és un fet natural.

En temes de representativitat en política, som prou afortunades. S’està evolucionant i costa trobar discursos públics, que no vinguin de l’extrema dreta, que vagin en aquesta línia. Actualment tenim un problema real i generalitzat de masclisme pel que fa a l’escletxa salarial. Afecta a les dones que no són funcionàries i pot arribar a representar un 15% menys d’ingressos per una mateixa feina. Aquesta és una injustícia enorme.

Per últim, el pitjor de tot és la violència masclista, una xacra vergonyosa que encara no hem estat capaços d’eliminar. Que pel fet de ser dona puguis rebre una pallissa, ser assassinada, violada o assetjada en el teu lloc de feina, és intolerable. Encara no estem essent prou contundents per eradicar-ho. Són situacions en les que encara queda molta feina per fer i molt per avançar.

“Ens cal visibilitzar exemples en els quals ens puguem sentir reflectides i que després vulguem imitar.”

 

Creu que la creixent presència de dones a primera línia podria transformar la manera de governar i fer política? En quins aspectes?

Sí, claríssimament. Ho estem veient en altres països liderats per dones, en els quals les seves polítiques i gestió reben el reconeixement per part de la seva ciutadania. A la política li faltaven qualitats com ara la proximitat o l’empatia. Han entrat a través de les dones però han d’impregnar també en els homes.

L’objectiu final no ha de ser l’apoderament extrem de la dona perquè passi a ocupar el lloc predominant que fins ara tenia l’home, sinó que s’ha d’aconseguir transversalitat entre home i dona, de manera que qualsevol persona pugui ocupar un rol indistintament de la seva importància. Els equips mixtos són els més eficients perquè cadascú afronta els reptes d’una manera diferent i el resultat s’acaba enriquint.

“La proximitat o l’empatia han entrat a la política a través de les dones i han d’impregnar també en els homes.”

 

~