Entrevistes per la República ha entrevistat a Antoni Castellà al bar Velódromo de Barcelona

 

Antoni Castellà sempre ha estat independentista o ha tingut un punt d’inflexió? Recorda en quin moment se n’adona que és un independentista convençut?

No, en el meu cas és vital des que tinc consciència política. Als setze anys, vaig començar amb l’activisme independentista. Vinc de la tradició de l’activisme dels anys vuitanta i no he canviat mai la meva trajectòria. Per tant, no tinc cap punt d’inflexió. Si hagués de dir-ne algun, seria el d’haver estat molts anys defensant una idea que semblava minoritària, marginal, i que ara ha esdevingut central dins del sobiranisme, la qual cosa que em satisfà molt a nivell personal. 

 

Com es definiria ideològicament?

En termes polítics, el corrent que més m’agrada és el personalisme comunitari. Per tant, Munier, Maritain… Aquella capacitat en la qual es gestiona allò públic, que té la persona com a centre, però que a la vegada ha de ser solidari amb la comunitat. És el bé comú tenint en compte drets i llibertats de la persona. Això, en termes genèrics, és aplicable a tot l’àmbit polític. Ara bé, sobre aquesta base hi ha una sèrie de principis. Crec molt en la radicalitat democràtica a l’hora de prendre decisions, és a dir, en el principi de subsidiarietat. Decidir sempre on més aprop impacti la decisió. Des de la radicalitat democràtica, això és aplicable a administració i als partits polítics.

En segon lloc, la gestió del talent. És a dir, en els afers públics, les organitzacions han d’estar orientades a la captació, retenció i promoció del talent. I a partir d’aquí, lògicament, en l’orientació d’una manera de fer i d’una ideologia. Especialment en el període que vaig dedicar-me a la gestió pública del món de la recerca i la innovació, em vaig adonar que és difícil detectar errors si treballes amb gent molt bona. Això sembla una obvietat, però no ho és. Quan hi treballes, és bastant irrellevant si són més socialistes o més liberals. Bàsicament són bons. I si ho són, l’objectiu final que és el bé comú, serà buscar la discussió i trobar els mecanismes necessaris per arribar-hi.

“El corrent que més m’agrada és el personalisme comunitari.”

 

Per tant meritocràcia…

Sí, la meritocràcia des del punt de vista del talent. Vull posar en valor la paraula talent perquè al final és una paraula que acabem utilitzant per a tot, tot és talent. Vull matisar que cadascú té talents diferents i aquesta és una gran mancança, en general, de la política d’aquests moments. És a dir, el desprestigi de la política és tan gran que costa convèncer a gent amb talent per entrar a la gestió pública. Sempre recordaré quan vaig tenir la responsabilitat de ser Secretari d’Universitats d’aquest país. Havia de fer vàries propostes, una de les quals a la Direcció General d’Universitats. L’experiència anterior en diferents administracions i partits era haver vist bufetades per veure qui ocupava el lloc de Director General. Finalment, després de setmanes i fer-ho gairebé tot menys agenollar-me, vaig convèncer una persona perquè fos Director General. Era en Jofre, catedràtic molt rellevant de la Universitat Politècnica de Catalunya i expert en innovació. En resum, una persona molt vàlida i potent de l’àmbit acadèmic. Sempre recordaré quan em va dir “estic més per encàrrecs que no per càrrecs”. Va costar molt convèncer aquest tipus de persona que desenvolupa un funcionament molt millor de la gestió pública, amb independència de la seva ideologia. Al final, hi ha una manera de veure la vida que és fer les coses bé. Fàcil de dir i molt difícil de fer.

“El desprestigi de la política és tan gran que costa convèncer a gent amb talent per entrar a la gestió pública.”

 

Quina opinió li mereix el Govern actual?

Aquest govern ha tingut dos grans handicaps. En primer lloc, és un govern que resisteix i que no estava previst en aquest escenari. Una legislatura post 155 en la qual, probablement, cadascuna de les organitzacions posen el capdavant de les conselleries a persones en termes gairebé  d’emergència. I aquest fet, que ja és complicat per si mateix, ha hagut d’afrontar una pandèmia que passa cada cent anys a la història. Probablement, per aquests dos fets, la valoració global d’aquesta legislatura és la d’un govern de resistència.

Malgrat tot, la nota global és un bé. No s’ha pogut assolir l’excel·lència en la gestió perquè no s’han  tingut les condicions per arribar-hi. Justament, abans que comencés la pandèmia, una vegada aprovats els pressupostos, era un bon moment. El President Torra va anunciar que mantindria el Govern i després es faria una remodelació del Govern. S’haurien d’haver posat més experts de l’àmbit de la salut, social i econòmic. Però la política és molt complicada i no ha passat. Els consellers actuals s’hi estan deixant la pell però, tot i així, no era un Govern pensat per aquesta pandèmia.

“No era un Govern pensat per aquesta pandèmia. “

 

Quins objectius o aspiracions té Demòcrates per les eleccions del 14-F?

Exactament les mateixes de quan es va fundar. Som una organització política, amb mecanismes diferents de participació, amb base ideològica de personalisme comunitari però, sobretot, amb l’objectiu màxim de ser un instrument per assolir la independència de Catalunya. Per tant, davant d’aquestes eleccions, aspirem i creiem que seria òptim, després de tres anys de l’1 d’Octubre i de repressió, no té cap sentit que afrontem aquestes eleccions com a autonòmiques entre partits polítics. No cal dir jo sóc més de dretes i tu més d’esquerres, com si aquí no hagués passat res… I encara més, després del fet esperpèntic pel qual la justícia espanyola eradica i substitueix un president democràticament escollit pel Parlament. I, diguem-ho clar, no ha estat per una pancarta sinó per la seva manera de pensar.

És a dir, hi ha un president independentista i es busca una excusa per apartar-lo. És molt gruixut democràticament. Per tant, la famosa resposta política a la inhabilitació hauria de venir d’aquestes eleccions. Des de Demòcrates, i després de tres anys de l’1-O, plantegem que han de servir com a plebiscit per saber com donar sortida a aquest mandat democràtic. El referèndum ja està fet. Defensem que el seu resultat està vigent. A partir d’aquí, podem discutir com es porta a terme i hi ha dues estratègies generals. Una és la del diàleg, tot esperant que l’Estat espanyol ens reconegui com a subjecte polític.  Per activa o per passiva, aquesta ha estat l’estratègia majoritària de l’independentisme durant aquests darrers anys. És a dir, l’estratègia de confrontació de l’1-O va durar deu dies. La d’esperar un procés de reacció per part de l’Estat ha durat tres anys. Temps suficient per, objectivament i empíricament, afirmar que aquesta estratègia ha fracassat. I, per tant, penso que s’ha de recuperar l’estratègia guanyadora de l’1 d’Octubre i que els partits siguin clars en aquestes eleccions per rebre el mandat de l’1-O i com fer-lo efectiu. També a nivell internacional, s’ha d’explicitar i donar sortida a allò que demani el poble de Catalunya. No ha de ser només una estratègia de Govern, sinó de la societat que diu sí a l’1-O. Això és el que volem que passi en aquestes eleccions. Què seria òptim? Doncs que tot l’independentisme defensés la via unilateral. Evidentment, com que no és així, demanaria que tothom fos molt clar a l’hora de dir com pensa arribar a la independència. Si no hem estat capaços de posar-nos d’acord estratègicament, la democràcia fa que siguin els ciutadans de Catalunya que expressin amb el seu vot si estan d’acord en seguir esperant que l’Estat reaccioni o vulguin retornar a l’estratègia de la via unilateral. Nosaltres treballem en aquest sentit.

“Creiem que seria òptim, després de tres anys de l’1 d’Octubre i de repressió, que no afrontem aquestes eleccions com a autonòmiques entre partits polítics. No cal dir ‘jo sóc més de dretes i tu més d’esquerres’, com si aquí no hagués passat res.”

 

Creu que el vot independentista està massa fragmentat? Què li diria a un votant d’ERC perquè surti del seu espai de confort i opti per opcions com les que presenta el seu partit?

Des de la lògica de sortir de la zona de confort per no votar a partits tradicionals, diria que és sa i democràtic que intenti aproximar-se a partits que les seves organitzacions i estructures no vinguin del Règim del 78. Per tant, en termes generals, és bo que hi hagin molts partits.

 

 

 

Però calen nous partits independentistes?

No m’agradaria gens arribar a una nova República Catalana amb un arc parlamentari bipartidista. Si ens fixem, és un fet normal al nord d’Europa. És a dir, quan veiem països com Finlàndia, Holanda, Suècia… El més normal és que a l’arc parlamentari hi hagin 7 o 10 partits. I una mica, a Catalunya, ja tenim aquesta tradició. D’entrada, és bo. Ara bé, en termes d’estratègia independentista, el drama no és que hi hagin moltes formacions sinó que hi ha moltes estratègies diferents. Això sí que és un greu error i un tret al peu. No em preocupa massa que davant d’unes eleccions puguis posar la papereta a set partits diferents, però sí que no hi hagi la mateixa estratègia.

Quan defensem un front comú ho fem independentment del com. Un front comú és, idíl·licament, que Junts+Demòcrates+ERC+CUP+SI i altres partits, portéssim cadascú el seu programa ideològic però amb un punt comú al programa clar que digués, deixeu-m’ho dir telegràficament, “si superem el 50 per cent dels vots independentistes, aixequem la suspensió de la DUI, apoderem un Govern i anem a fer una crida sostinguda al carrer per anar cap al desbordament democràtic”. D’aquesta manera, no em preocuparia si anem amb llistes separades o conjuntes. També pot ser que algun partit que no arribi al llindar de vots necessaris, però penso que és un matís anecdòtic. El drama de fons és que hi ha moltes estratègies diferents. Des del primer moment ho hem reclamat i no tirarem mai la tovallola perquè hi pugui haver un acord substancial. Ni el 9-N ni l’1-O semblaven possibles dues setmanes abans. Malgrat tot, es va fer el 9-N i l’1-O. Però vaig una mica més enrere, abans del gran acord electoral de Junts pel Sí, quinze dies abans, tampoc ningú donava un duro perquè s’acabés conformant. Per tant, l’art de la política és l’art d’allò possible. Sempre he pensat que si creus en un principi l’has de portar fins el final, i mai és de perdedors pensar que és impossible fins que s’acabi el termini. La història de l’independentisme ens ho ha ensenyat. Per tant, des de Demòcrates, fins l’1 de gener que acaba el període màxim per presentar coalicions, seguirem lluitant perquè això sigui realitat o, com hem dit, ens presentarem en solitari. Creiem que la via unilateral ha d’estar en el Parlament. Podria fer una campanya dient que “som els únics i els autèntics que ho defensem”. En termes de partit pot ser és una bona notícia, però a nivell personal, és bastant irrellevant. No cedirem al xantatge de “com que no s’accepta la via unilateral, que no es presenti ningú per no fragmentar més el vot independentista”. O seiem tots i pactem aquesta via o això és un campi qui pugui on tothom té dret a fer la seva.

Malgrat tot, estic convençut que si ens presentem en solitari, mai ho serà del tot. En aquest país, hi ha plataformes i llistes que estan absolutament a favor d’aquesta línia, tot i estar invisibilitzades en els mitjans, com ara Solidaritat per la Independència, Independentistes d’Esquerres, etc, malgrat tenir gent bona picant pedra des de fa anys. Considerem tant important fer un acord amb ells com amb les grans forces polítiques.

“Nosaltres defensem un font comú independentment del com. El drama de fons és que hi ha moltes estratègies diferents.”

 

En quin moment del procés cap a la independència pensa que ens trobem? L’assolirem?

Estem en una fase d’impàs post 1 d’Octubre. Hem perdut una batalla, no la guerra. Quan en perds una, les conseqüències de la repressió són duríssimes i venim de passar una etapa absolutament de resistència. Ara estem en un punt crític en el qual hem de recuperar la iniciativa perquè ha passat prou temps per adonar-nos-en. He escoltat que un dirigent polític comentava que “se’ns ha de passar el dol de l’1 d’Octubre” . Jo dic que no. I no amb majúscules. Hem de passar el dol de la repressió. Aquest sí. La repressió ha estat duríssima i l’hem entomat tots, presos, exiliats, ciutadania i carrer amb tota la dignitat. Ara és el moment del contraatac. Com mai, és el moment de recuperar l’1-O. Vam fer un referèndum, vam convocar la gent mitjançant una llei del Parlament i això no és interpretable. Cap partit ni cap dirigent té dret a interpretar què va votar la gent en un referèndum. Per tant, és el moment del punt d’inflexió, de després de passar una època de resistència, l’independentisme ha de tornar a passar a l’acció. Ha de començar un segon embat.

“Ara estem en un punt crític en el qual hem de recuperar la iniciativa perquè ha passat prou temps per adonar-nos-en.”

“Ara és el moment del contraatac. Ha de començar un segon embat.”

 

Creu que el govern està massa governat pel focus permanent de Lledoners o de Waterloo? s’han de buscar nous lideratges?

Tot això és molt complicat però crec que no és comparable. L’exili té un paper de lideratge molt rellevant, tot i estar mancat de llibertat de moviments al propi país, no té el handicap de poder actuar políticament. L’exili i el Consell per la República, actuen al marge de la cotilla legal de l’Estat Espanyol. Això ja havia passat a la història de Catalunya. Al final és el Govern a l’exili, l’autoritat nacional fora de la repressió espanyola. I la presó és molt important com a element que fa visible que l’Estat Espanyol és antidemocràtic. Per tant, el paper de fermesa que han tingut els presos polítics mantenint-se, amb tots els matisos, no renegant mai del que van fer, crec que és molt important. Perquè en tots els processos d’alliberament nacional que tenen repressió pel mig, hem de tenir els presos com aquelles persones que fan el sacrifici més gran en el procés. L’objectiu és fer tot el possible per poder treure’ls d’aquesta situació. Però la direcció política de l’independentisme no ha d’estar condicionada per la presó. Entre altres coses, perquè jo estic en llibertat i no puc exigir a algú que està a la presó una sèrie d’accions o un discurs determinat. Fins i tot seria immoral. Per tant, els presos són els nostres herois i els dirigents s’han de renovar cada vegada en funció de l’estratègia. Si posés un símil bèl·lic, quan amb alguna batalla algú és segrestat o ferit, la màxima prioritat és salvar-lo. I qui dirigeix l’ operació ha de ser algú que no està ni segrestat ni ferit.

“El Govern a l’exili és l’autoritat nacional fora de la repressió espanyola.”

 

Quina és la postura de Demòcrates enfront el PSOE o Pedro Sánchez? Perquè es van presentar amb ERC a les eleccions del 21D?

 Això li haurien de preguntar a Esquerra Republicana. Crec que és un error tàctic i estratègic. Demòcrates va decidir no presentar-se a les eleccions estatals no pel tòpic de no hem d’anar-hi a fer res. Hi havia una possibilitat real d’anar a Madrid. L’únic sentit real era dir “oi que no anem a governar Madrid i per tant, ens és igual dretes o esquerres? Doncs aquí sí que una única llista amb una única estratègia que és desestabilitzar a través de les institucions de l’Estat espanyol a l’Estat”. I res més. Qualsevol estratègia del catalanisme polític mentre hi hagi presos polítics, exiliats, repressió, i un no reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, ha de ser de lluita. Si tu em desestabilitzes, jo ho faig utilitzant les teves pròpies institucions. Qualsevol altri no té sentit. I això són cartutxos que no hem utilitzat. Exactament igual que els propis presos polítics. Crec que no els hem fet servir amb prou contundència política. En termes internacionals, s’han fet exercicis però no amb prou contundència. És molt gros tenir gent a la presó. Són ciutadans normals, demòcrates, que per les seves idees estan a la presó.

Crec que després de la sentència va haver-hi una reacció brutal de la ciutadania, en termes de la injustícia respecte als presos polítics. Per tant, la ciutadania va respondre però les institucions i l’independentisme oficial i polític no ho va fer.

 

Però no pensa que en aquest moment Esquerra Republicana més que desestabilitzar Madrid sembla ser que la vulgui reformar?

Torno a dir que penso que és un error molt greu però legítim perquè cadascú fa el que creu millor. Però crec que és un tret el peu. L’estat espanyol ens ha ensenyat que a més col·laboració més repressió. No és una opinió, és una constatació empírica. Vam començar amb presos polítics i amb processaments només per als Consellers i la Presidenta del Parlament. Ara hi ha milers de represaliats. Per tant, interpel·lo a ERC perquè donar estabilitat a l’Estat ha comportat que la repressió s’hagi incrementat. Perquè de fet, és una política d’incentius. Si dius a l’Estat Espanyol que renuncies a la confrontació però no a l’objectiu final de la independència… a què l’estàs incentivant? A creure que has aconseguit la primera part i que renuncies a la confrontació. Per tant, voldrà que també renunciïs a l’objectiu final apretant dues voltes més. Per tant, costa molt d’entendre aquesta idea ingènua d’una taula de diàleg o negociació.  Però quin sentit té per l’Estat Espanyol sentar-se a una taula i negociar? Perquè hi hagi un procés de negociació s’han de donar, com a mínim, tres condicions. Primer dir quin és el teu objectiu, segon dir fins on estàs disposat a cedir i, per últim, quina palanca de reacció tens si les teves demandes no són ateses. La part espanyola les té totes tres. Sap el que vol, sap fins on està disposada a cedir i, la més potent, té tota la maquinària de repressió al seu servei. A la banda catalana, sabem el que volem, fins on estem disposats a cedir i on tenim la palanca de la coacció? Res a dia d’avui. És només la confrontació. I quan la gent critica als qui defensem la confrontació en contra del diàleg, els dic és que probablement sempre serà necessària en un procés de secessió. Un procés de secessió que necessitarà negociació, però mai n’hi haurà sense abans utilitzar la confrontació. Les guerres es fan amb l’objectiu de la pau. Per tant, aquesta és una guerra política. Però una confrontació pot portar a una negociació. Per tot això ho considero un error estratègic. Pel meu estil polític, no m’agrada criticar. Senzillament, interpel·lo ERC per dir-los que era legítim, però ha passat prou temps per reconèixer que ha fracassat i que cal tornar a l’estratègia de l’1 d’Octubre. Ho heu intentat i no ha funcionat. Ja està.

“Estem en un procés de secessió que necessitarà negociació, però mai n’hi haurà sense abans utilitzar la confrontació.”

“Interpel·lo a ERC perquè donar estabilitat a l’Estat ha comportat que la repressió s’hagi incrementat. Dir-los que era legítim haver-ho intentat. Però ha passat prou temps per reconèixer que ha fracassat i que cal tornar a l’estratègia de l’1 d’Octubre.”

 

~