Entrevistes per la República va entrevistar Jaume Alonso-Cuevillas al seu despatx barceloní

 

Recorda en quin moment se n’adona que és un independentista convençut? Recorda si va tenir un punt d’inflexió?

Més que un punt seria un procés. Quan era vicepresidente del Consejo General de la Abogacía Española anava a Madrid cada setmana perquè teníem Comissió Permanent, recordo que cada tornada des del pont aeri em sentia una mica més independentista per diversos motius. Per exemple, quan era degà Del Col·legi d’Advocats de Barcelona vaig proposar liberalitzar la publicitat amb l’argument que no competim només entre nosaltres, sinó també amb gestors, graduats, API’s, agències diverses, gestories… que no la tenen limitada. En aquesta mesura, ens estàvem autoflagel·lant i, finalment, es va liberalitzar. Quan ho vam implementar, la resta de l’Estat ho van començar a seguir i des de Madrid em van criticar perquè “rompía las esencias ya que en mi capital de provincias todo el mundo sabe que soy Don Julián”. Primer, em van posar a parir però després ens van començar a imitar. Hi havia un titular de l’Expansión de l’època que deia “La abogacía regula hasta el tamaño de las placas”. És a dir, en general, aquesta mentalitat conservadora; no d’esquerres o de dretes, sinó de no voler innovar. Després de molta convivència, reunions, viatges… de tant en tant et trobaves la frase que tots hem sentit alguna vegada: “oye, por ser catalino no eres mal chico, no pareces catalán”.  Coses d’aquestes que tocaven els nassos en un moment que no hi havia la crispació actual. Estic parlant de fa més de vint anys.

També molts altres detalls. Espanya era l’únic país que no tenia regulat per llei l’accés a l’advocacia. Quan es van començar a fer proves pilot, d’entrada, li van posar un nom horrorós, CAPA. Recordo que aquells anys sempre em xafaven el pont de la Mercè o de Sant Joan. Com que a molts llocs d’Espanya no són dates festives, si et queixaves d’aquesta circumstància, el president del Consejo que era un advocat de Saragossa del PSOE i anava de progre, em deia que com es presentaria davant de la presidenta de l’advocacia alemanya i li deia que a Espanya no havíem estat capaços ni de consensuar la data de l’examen. Amb detalls com aquests, tornava sublevat. Veia que érem diferents, que aquí anàvem més per feina.

Quan el 2017 exerceixo d’advocat del Govern i faig el recurs contra l’auto d’admissió a tràmit de la primera querella, la del 6 i 7 de setembre, em sublevo perquè després de trenta-tres anys de carrera, de catedràtic i d’advocat de dret del Col·legi, veig que estan canviant totes les interpretacions jurídiques. Per això, en el llibre “1 judici (polític) i 100 preguntes”, vaig voler posar en relleu com havien ficat el dret al servei de la maquinària de repressió de la dissidència, forçant tota la pràctica, la jurisprudència i tota la  interpretació que havia regit sobre la llei. Avui en dia, no es pot ser neutral davant l’atropellament de drets fonamentals.

“Recordo que cada tornada des del pont aeri em sentia una mica més independentista.”

 

La resolució de Lluís Puig és la victòria judicial més important? Crea un precedent de cara a les futures victòries judicials del procés?

Estratègicament, i de cara al futur, possiblement sí. A nivell d’impacte emocional no ho tinc clar. Segurament, és més rellevant la Setmana Santa del 18 quan van detenir el President Puigdemont a Alemanya. Aconseguir la seva llibertat va ser un èxit important. També ho va ser la primera euroordre, el novembre del 17, quan la justícia belga no li va imposar mesures cautelars. Fins i tot l’estiu del 18, quan la justícia alemanya refusa l’extradició, o la desestimació de la segona euroordre belga… tot han sigut victòries importants. Però de cara al futur, sense ser la més impactant per al gran públic, possiblement ho sigui per un tema competencial.  En el llibre “1 judici (polític) i 100 preguntes” era una de les coses que posava de manifest, perquè des de l’inici vam impugnar la competència del tribunal.

 

 Aldo Frediani (esq.) Guillem Valls (centre) amb Jaume Alonso-Cuevillas / Foto: Pau Aragonès

 

Canviant radicalment de tema… Hi haurà alguna manera d’investigar els atemptats de 17 d’agost?

De fet té alguna connexió amb la pregunta anterior, perquè parla de la justícia espanyola, que és més espanyola que justícia. Pel que fa als atemptats, a Espanya, em temo que no. La causa va ser secreta molt de temps. Des que van aixecar el secret de sumari fins que n’hem tingut coneixement sencer de la causa, han passat mesos perquè no en vam tenir coneixement fins el gener d’enguany. Pels volts de març i abril, hem hagut de fer un escrit perquè hi faltava alguna cosa. Parlem de desenes de milers de folis. Com ara ja tenim coneixement dels primers tombs, ara vénen una sèrie de diligències que tenen per objecte que s’investiguin els vincles evidents entre els serveis secrets espanyols i l’imam de Ripoll, o les visites que el CNI li fa a la presó, el perquè se li revoca l’ordre d’expulsió que tenia quan estava complint condemna de tràfic de drogues a la presó de Castelló, etc. El jutge fa el que li toca, que és donar-li trasllat al ministeri fiscal. No obstant, l’escrit d’oposició d’aquest Ministerio és ultradefensiu, en el sentit que deixa clar que no pot entrar-hi perquè pertany als Serveis Secrets. El jutge, acríticament, segueix tot el que li diu el fiscal. Quan arriba el moment que ha de determinar l’objecte del procés, deixa fora totes les morts a Rambles i Cambrils. Evidentment és un contrasentit, inclús processal, perquè hi estic personat en nom dels pares d’un nen que va morir a la Rambla. Si resulta que això no és objecte del procés, què hi faig com acusació particular? La justícia espanyola, seguint la postura de la fiscalia, no vol investigar. Es dediquen a estralls per l’explosió de la casa d’Alcanar. Per tant, difícilment podrem saber la veritat de part de la justícia espanyola. De vegades, en el judici es produeixen revelacions insospitades però, en tot cas, esgotarem totes les vies processals espanyoles amb molt poca confiança, certament, per després poder anar a altres jurisdiccions per tal que ho investiguin. Necessitem haver-ho demanat tot, que ens diguin que no i que aprofitin les resolucions per criticar-me i dir-me que són teories conspiratives. Si ho fossin haurien de ser els principals interessats d’investigar aquestes teories per dissipar qualsevol dubte. No hem dit que Es Satty no estigui mort. Hem dit que no hi ha certesa que ho estigui, que és diferent. La cadena de custòdia de les proves de les restes biològiques s’hauria de fer ben feta. Dins de la justícia espanyola difícilment arribarem a saber la veritat i l’objectiu d’aquesta iniciativa, perquè ja he parlat amb col·legues d’altres països, és poder tirar-ho tot endavant.

 

Per tant, si la justícia espanyola segueix vetant la investigació dels atemptats, es podria recórrer a jurisdiccions estrangeres?

La justícia internacional és una mica complicada d’entendre. Hi ha dos tipus de jurisdicció. L’única d’àmbit internacional és el Tribunal Internacional de Justícia, que resol conflictes entre països, entre subjectes de dret internacional. D’aquí penja el Tribunal Penal Internacional, que és per a crims contra la humanitat i, per tant, és un altre àmbit. Per altra banda, tenim una justícia revisora. El Tribunal d’Estrasburg o la Corte Iberoamericana de Derechos Humanos de Costa Rica, són tribunals que vetllen per la correcta aplicació de convenis europeus o iberoamericans de drets humans i el que fan és deixar sense efecte o anul·lar sentències perquè no s’han respectat les garanties del conveni. Per tant, no són jurisdiccions plenes sinó revisores per si s’han fet correctament les coses en una jurisdicció nacional conforme als estàndards, en el nostre cas, europeus. Luxemburg vetlla per la puresa de l’aplicació del dret europeu. Per això se li fan consultes. Per tant, possibilitats d’investigar una causa per jurisdiccions internacionals no n’hi han. Per això parlo d’estrangeres, no de supranacionals.

 

Com és la relació amb ERC al Congreso?

Personalment molt bona. La Montse Bassa és de Torroella de Montgrí, companya d’escola de la meva exdona. Hi tinc una relació excel·lent. Fins i tot, quan era candidat per Girona, vam fer conjuntament amb la Montse el primer acte de campanya. Va ser un sopar en suport de la seva germana empresonada. Fèiem broma dient que no calia dir-ne res a les nostres formacions perquè ambdós som independents. També amb altres diputats les relacions són molt bones, ens ajudem, tenim relació personal, amb alguns més que amb altres, però sempre bona. Els problemes entre Esquerra i Junts vénen de les cúpules. Es publicava a ElNacional.cat un article d’en Sergi Sol que em posava a parir i que ja he replicat per carta. Volia fer propaganda del llibre de l’Oriol i la Marta i, sense citar-me directament, em criticava.

 

Montaigne diu… “guarda’t dels amics…”. Què li diu aquesta frase?

En general, com tot a la vida. Però la gent va de bracet, per exemple, quan es va a manifestacions. Sóc independent i em vénen a fitxar com a advocat del Govern perquè el cap del Gabinet Jurídic de la Generalitat va ser alumne meu fa més de trenta anys. Vaig dir al conseller Mundó que havíem de ser més gent però, inicialment, era advocat de tot el Govern, d’Esquerra també. Des d’aquell moment, al sortir als mitjans, van començar a convidar-me a fer “bolos” per tot Catalunya com si fos un artista de Festa major, i en porto més de dos-cents. Abans de ser diputat de JuntsxCat m’havia convidat tothom, de diferents partits, i la gent anava plegada. A nivell de la cúpula màxima no i és un del problemes que té el sistema democràtic, tant espanyol com català. Penso que més que en democràcia vivim en partitocràcia. El problema el tenim en les cúpules més elevades dels partits. Al final, la independència la farem perquè la volem la gent i, tant de bo, la fem amb els partits. Si no, la farem sense ells o, si cal, contra ells. La gent està farta i provoquen desmotivació totes aquestes baralles perquè tots volem el mateix. Podem tenir discrepàncies sobre la forma d’arribar-hi. No crec ni tinc cap esperança en la taula de negociació. Però, tant de bo m’ho hagi d’empassar i sortiré a aplaudir, fins i tot, amb les orelles. No hi crec perquè conec Espanya i Pedro Sánchez que és l’home de les mil cares, que un dia surt a dir una cosa i l’endemà la contrària. Podem discrepar en dues coses. La primera és diferir en l’estratègia, però tots perseguim el mateix objectiu. Al final no sabem quina serà la més eficaç, si la negociació en què no crec o la confrontació, o potser una barreja d’ambdues. Amb companys que compartim objectiu, discutim sobre l’estratègia o dissenyem estratègies envolvents. Va haver-hi un moment que en la defensa del judici, Boye defensava els d’Esquerra, Toni Comín i Maritxell Serret, i jo defensava en Carles Puigdemont i la Clara Ponsatí. Amb en Boye sempre fem el contrari estratègicament coordinats, per si falla l’estratègia poder actuar diferent. Quan dicten l’auto de processament, em persono i el recorro. Ell no es persona. Després, és evident que el model de país que volem és diferent, comparat amb Esquerra o la CUP. Quan anava de candidat a la llista de Girona hi havia la Marina Geli que ve d’una opció socialista o socialdemòcrata, o en Ramon Cotarelo, que és de l’esquerra més radical. Segur que el dia que tinguem una República tindrem discrepàncies amb molts punts del model de país però estem d’acord en anar junts per fer la República. Després ja discutirem quin model volem. L’adversari que tenim és molt poderós i, per tant, fer la revolució social i la nacional alhora no és viable. Hem de concentrar esforços.

Penso que més que en democràcia vivim en partitocràcia. El problema el tenim en les cúpules més elevades dels partits.”

“L’adversari que tenim és molt poderós i, per tant, fer la revolució social i la nacional alhora no és viable. Hem de concentrar esforços.”

 

Canviant de tema. Com valora la situació dels presos després del 100.2 i el tercer grau? Confia amb…

No sé com acabarà però si la pregunta és si hi confio la resposta és no. Són dues coses diferents. El del 100.2 no m’ha sorprès per varis factors. Primer de tot perquè conec molt bé la justícia espanyola, sobretot la cúpula diferenciant-la de la base. A Espanya hi ha cinc mil cinc-cents jutges. Des que era president del Consejo General conec molt bé el tarannà de la cúpula judicial espanyola. Fa bona aquella màxima de Josep Pla que diu que allò que més s’assembla a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes. Per tant, des d’aquest punt de vista la justícia espanyola està amb ànim de revenja i no intentant utilitzar el dret pel que és la seva finalitat. Ha de ser una eina de resolució de conflictes i no un element coercitiu per reprimir el dissident. Per tant, ho espero tot i forma part d’aquesta estratègia que hem vist en les imputacions massives dels talls de la Jonquera, les detencions dels que troben Fairy al garatge i els tenen no sé quants mesos a la presó i després tot acaba en no-res. Forma part de l’estratègia de la por.

Des del punt de vista polític una llei de sedició… I, com deia abans, l’esquerra catalana és més d’esquerra que catalana i l’espanyola, més espanyola que d’esquerra. Sempre els hi surt la vena espanyola. Fins i tot a aquells que teòricament són més avançats o comprensius amb el tema de la plurinacionalitat, com ara Podemos, acaben fent càlculs electorals i s’acaben limitant. A més, tenen por. Ho he discutit moltes vegades amb Jaume Asens amb qui tinc una excel·lent relació perquè és advocat i ens coneixem de fa molts anys. Li dic que facin el que facin la dreta els criticarà igual. Al PSOE amb aquest tema toques ferro. Tot i trobar gent que té un discurs més avançat, la immensa majoria creu que la unitat d’Espanya està per sobre d’esquerres i de dretes. Per tant, m’ho espero tot del sistema judicial espanyol i políticament hi tinc, avui per avui, poca confiança.

” Fa bona aquella màxima de Pla que diu que allò que més s’assembla a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes.”

” L’esquerra catalana és més d’esquerra que catalana i l’espanyola, més espanyola que d’esquerra.”

 

I ara, amb certa perspectiva, com va viure el judici? Com definiria la sentència?

Vaig viure el judici amb una situació ambivalent. És un judici que m’hauria agradat fer. No hauria sigut el judici de la meva vida sinó de la meva generació o d’una altra per a qualsevol advocat. Ens hauríem de remuntar al cas Mandela o Dreyfus per buscar un judici de la mateixa transcendència històrica. El tenia preparat perquè vaig intervenir en tota la instrucció i, per tant, professionalment m’hauria encantat fer-lo. No vaig poder perquè els meus clients, Puigdemont, Puig i Ponsatí, haurien estat lliurats a la justícia espanyola i des d’aquest punt de vista estic content de no haver-hi participat. La sentència no em va sorprendre. D’ençà de la primera querella, després presentar-hi recurs i veure les barbaritats que s’estaven fent, ja no em sorprèn res. També he explicat que abans de l’empresonament dels Jordis, la fiscalia va posar una denúncia per sedició. Aquell dia vam coincidir al bar de la facultat, amb en Joan Queralt i en Xavier Arbós. El primer és independentista i el segon federalista. Tots tres ens vam posar les mans al cap i vam pensar que s’havien begut. Per tant, a partir d’aquí no em sorprèn res. Sí que vaig estar temps discutint-me dialècticament amb algun dels advocats que hi va participar defensant que era una sentència política. Ho vaig dir i explicar. En diverses conferències havia explicat que la condemna seria d’entre 8 i 12 anys. Algun dels advocats del procés em titllava d’exagerat. Encara em vaig quedar curt!  La sentència no em va sorprendre però si que ho va fer el fet que li falta “finezza”. Malgrat ser tan llarga, amb més de cent pàgines, es pot etiquetar d’excusació.  El ponent, el jutge Marchena està excusant-se d’un previsible recurs davant del Tribunal d’Estrasburg. Es tracta de la sentència més important de la nostra generació i de la història judicial d’Europa i mundial. Semblava que per jugar a casa no hi havien d’esmerçar esforços. Una de les coses que em va sorprendre va ser la confusió en la conselleria de la Dolors Bassa.

Amb aquesta sentència es produeix una cosa curiosa. Quan s’ha de dictar una sentència els jutges apliquen el sil·logisme judicial. S’elabora un escrit d’acusació que fa un relat de fets. Com a jutge, no he de creure res i, a partir de les  proves, es veu quins fets han quedat provats. Es fa un relat de fets provats i després, segons el codi penal, es dicta de quin delicte es tracta i quina és la pena. Aquí s’actua a l’inrevés. Com que volen buscar la unanimitat, es filtra que primer pacten quants anys els hi volen posar i després es decideix com s’ha de bastir tot plegat. Calculen els anys conscients que, probablement,  la justícia europea acabi anul·lant la sentència però, alhora, comptant que arribarà  quan la condemna estigui complerta o molt avançada, o bé quan els presos gaudeixin del règim obert . Aquesta és una manera de procedir absolutament insòlita. Referma, una vegada més, que estem davant d’una condemna política i no jurídica. És una aberració. Ho he dit moltes vegades, ho he deixat per escrit i ho reitero ara. Una condemna ja descartada per rebel·lió, sedició o, fins i tot per desobediència o malversació. És insostenible des del punt de vista jurídic.

“És un judici que m’hauria agradat fer. No hauria sigut el judici de la meva vida sinó de la meva generació o d’una altra per a qualsevol advocat.”

“La sentència no em va sorprendre però si que ho va fer el fet que li falta “finezza”. Malgrat ser tan llarga, amb més de cent pàgines, es pot etiquetar d’excusació.  Marchena està excusant-se d’un previsible recurs davant del Tribunal d’Estrasburg.”

 

~