Entrevistes per la República ha entrevistat a Tània Verge, professora de Ciència Política i Directora de la Unitat d’Igualtat a la UPF i membre de la Sindicatura Electoral de Catalunya del referèndum de l’1-O de 2017. Per aquest motiu està pendent de judici i la fiscalia li demana gairebé tres anys de presó, multa i inhabilitació.

 

Què va suposar per vostè formar part de la Sindicatura Electoral?

Participar de la supervisió del procés electoral que permetia expressar democràticament la lliure determinació del poble de Catalunya, va suposar tot un honor. La Sindicatura Electoral de l’1 d’Octubre era un símbol d’aquest exercici d’autodeterminació. Per aquest motiu, l’Estat espanyol va emprar diferents vies d’intimidació contra les cinc persones que integràvem aquest òrgan, primer a través del Tribunal Constitucional i després mitjançant una querella presentada per la Fiscalia. Probablement sigui la primera vegada en la història de la Unió Europea que s’amenaça a politòlegs i juristes amb pena de presó per fer la seva feina. La pena de 2 anys i 9 mesos sol·licitada per la Fiscalia en el seu escrit d’acusació (d’octubre de 2018, quan ja governava el PSOE) és una expressió més del dret penal de l’enemic, de la causa general contra l’independentisme. En el nostre cas, busca un escarment no només envers nosaltres, sinó envers la gent de l’acadèmia perquè no s’impliquin en activitats relacionades amb la independència de Catalunya. És una actitud clarament antidemocràtica per part de l’Estat espanyol, el preu de la qual, com s’ha demostrat, està disposat a pagar.

“La Sindicatura Electoral de l’1 d’Octubre era un símbol d’aquest exercici d’autodeterminació.”

“Probablement sigui la primera vegada en la història de la Unió Europea que s’amenaça a politòlegs i juristes amb pena de presó per fer la seva feina.”

 

En quin moment ens trobem? Quins errors, crítiques o autocrítiques, es poden fer de la gestió posterior a l’1 d’Octubre?

Crec que el principal error que s’ha comès després de l’1-O, és no haver sabut trobar l’espai per identificar una diagnosi comuna entre tots els partits sobiranistes i les principals entitats. Per exemple, pel que fa referència a les expectatives generades pel referèndum que no es podrien complir sense l’acceptació de la votació per part de l’Estat espanyol, o les expectatives generades sobre la creació d’estructures d’estat. Tampoc es van tenir en compte les conseqüències polítiques de l’1-O un cop descartada la via insurreccional de  mobilització i resistència permanent.

Sense aquesta diagnosi comuna, hi ha poc marge per definir una estratègia unitària a nivell polític o a nivell social. Això també dificulta que, davant la implacable repressió de l’Estat, les institucions i els partits s’hagin ancorat en una posició reactiva. Però n’hi podria haver de proactives, no tant per dissenyar un nou embat sinó per, com a mínim, en el “mentrestant”, tenir una veritable conversa nacional sobre el país que volem. Aquesta conversa hauria d’implicar al ventall més ampli possible de la població i fer partícips a les persones que normalment no poden votar perquè no tenen DNI espanyol però que són part constitutiva de la societat catalana.

No se li hauria de dir procés constituent perquè no ho seria, però contribuiria a mantenir la mobilització, a seguir “parlant de vida”.  Faria que el govern de torn de la Generalitat tingués inputs més enllà dels cercles polítics habituals per apropar-se a través de la seva acció, limitada de moment pel marc autonòmic, al model de república a la qual el poble decideixi que vol aspirar.

“El principal error que s’ha comès després de l’1-O, és no haver sabut trobar l’espai per identificar una diagnosi comuna entre tots els partits sobiranistes i les principals entitats.”

“Els partits s’han ancorat en una posició reactiva. Però n’hi podria haver de proactives, no tant per dissenyar un nou embat sinó per, com a mínim, en el “mentrestant”, tenir una veritable conversa nacional sobre el país que volem”

 

A una entrevista al programa FAQS de TV3, Dolors Bassa va afirmar que, pel fet de ser dona, sentia que no tenia a les seves mans tota la informació sobre el procés en els moments clau.  També ho comparteix l’expresidenta Carme Forcadell. Ha tingut alguna experiència similar?

En el cas de la Sindicatura Electoral de l’1-O, les dinàmiques han estat col·legiades i igualitàries. Tota la informació que es tenia va ser compartida i, amb posterioritat, la participació en els actes s’ha distribuït en funció de les disponibilitats dels cinc membres. Dit això, cal seguir denunciant que les inèrcies mediàtiques i polítiques patriarcals han incorregut en una invisibilització flagrant de les preses polítiques i exiliades.

Han estat dones de tots els partits polítics i entitats les que ho han denunciat a través de la campanya Cap Dona en l’Oblit de la plataforma Dones per la República. També s’ha carregat sobre les espatlles de les dones, la cura de la política pel que fa a la solidaritat antirepressiva. Des de l’empresonament dels Jordis, les dones de l’entorn dels presos han estat un element clau en la lluita antirepressiva, ja sigui com a representants en la política institucional, en els mitjans de comunicació o en el seu paper com a parelles, germanes o filles, sostenint la vida, els vincles i l’organització social del seu entorn.

“En el cas de la Sindicatura Electoral de l’1-O, les dinàmiques han estat col·legiades i igualitàries.”

“Cal seguir denunciant que les inèrcies mediàtiques i polítiques patriarcals han incorregut en una invisibilització flagrant de les preses polítiques i exiliades.”

 

En quin moment et vas adonar que eres feminista? Recordes un moment d’inflexió?

A nivell personal, recordo dos moments que moltes dones deuen compartir. El primer, pels volts dels onze anys, els nens de la classe van començar a tocar el cul de les nenes i moltes vam aplicar l’autodefensa sense ser conscients, encara, del significat del concepte. I el segon als tretze anys, quan les noies ens vam aliar per escollir una delegada de classe, ja que fins aquell moment no n’hi havia hagut cap. Vam seleccionar a l’atzar a quina de nosaltres donaríem el nostre vot en bloc i l’estratègia de sororitat va funcionar. A nivell acadèmic, va ser en l’etapa doctoral, ja que en tota la llicenciatura no havíem tractat ni un sol tema relacionat amb el gènere. La meva tesi analitzava els partits polítics. A l’examinar la representació de les dones, s’observava en tots els partits que, més enllà de si empraven quotes o no, el problema de fons era la institucionalització del sexisme en el funcionament quotidià de les organitzacions. Un dels revisors anònims del llibre, em va suggerir que eliminés aquest capítol. Aquest fet va fer que em reafirmés en la decisió de convertir en la meva principal línia de recerca, l’anàlisi de les relacions de poder de gènere en la participació política.  Vaig ser conscient que podia aprofitar l’acadèmia com altaveu de denúncia i, alhora, per transformar el funcionament de la política i cercar aliances amb dones de partits, el moviment feminista o les institucions.

“A nivell acadèmic, va ser en l’etapa doctoral, ja que en tota la llicenciatura no havíem tractat ni un sol tema relacionat amb el gènere.”

“Vaig ser conscient que podia aprofitar l’acadèmia com altaveu de denúncia i, alhora, per transformar el funcionament de la política i cercar aliances amb dones de partits, el moviment feminista o les institucions.”

 

Sobre quins tres eixos construiries una República feminista?

Des dels feminismes, hi hagut moltes i diverses contribucions sobre aquest tema. És de mal resumir en pocs eixos. La proposta de República feminista requereix d’un canvi de paradigma que afecta de manera indestriable els àmbits social, polític i econòmic, ja que sense destituir el capitalisme patriarcal i racista no es pot instituir cap nou projecte que sigui veritablement alliberador. En l’article “Imaginant una república feminista”*, un grup de companyes subratllem que pel fet que s’estarien construint noves sobiranies, cal assegurar que totes les eines i estructures estatals es concebin des de la màxima que “allò personal és polític”. A més a més, que tinguin com a objectiu últim garantir la sostenibilitat de la vida sense subordinar-se als interessos del mercat i no es delegui la reproducció social en les dones. També afirmem que, despatriarcalitzar les polítiques públiques i l’estat, implica inevitablement despatriarcalitzar la “Política”  amb majúscules. Al llarg dels darrers anys, ha sigut veritablement frustrant veure com han estat molt pocs els espai de debat del món sobiranista que han comptat amb contribucions feministes, no només amb una ponència específica sobre la igualtat de gènere sinó de manera transversal en els diferents temes. També s’hauria de vetllar perquè el format i els mecanismes de participació siguin equitatius i garanteixin el reconeixement de la veu de les dones en tota la seva diversitat.

“La República feminista requereix d’un canvi de paradigma que afecta de manera indestriable els àmbits social, polític i econòmic, ja que sense destituir el capitalisme patriarcal i racista no es pot instituir cap nou projecte que sigui veritablement alliberador.”

“Al llarg dels darrers anys, ha sigut veritablement frustrant veure com han estat molt pocs els espai de debat del món sobiranista que han comptat amb contribucions feministes.”

* Tània Verge Mestre (coord.), Rosa M. Ortiz Monera, Montse Pineda Lorenzo, Carme Riu Pascual i Montse Romaní Draper (2019). “Imaginant una República Feminista”. Monogràfic Revista IDEES, núm. 47, Feminismes https://revistaidees.cat/imaginant-una-republica-feminista/

 

El coronavirus debilita l’agenda feminista? Malgrat tot, és optimista?

A nivell mundial l’emergència sanitària provocada pel coronavirus, ha posat en evidència dues coses. En primer lloc, les polítiques públiques segueixen definint-se de manera cega al gènere com s’ha desmostrat a l’inici de la gestió d’aquesta crisi. En segon lloc, ha evidenciat la crisi de cures davant uns serveis sanitaris públics i uns serveis socials debilitats per anys de retallades. A la llum de com s’ha actuat a nivell català, espanyol o europeu, en anteriors crisis econòmiques, la que possiblement vindrà amb aquesta emergència sanitària, augura un retrocés. No només ens els recursos dedicats a les polítiques d’igualtat i de combat contra les violències masclistes, sinó també en aquells recursos públics que desfamiliaritzen la reproducció social acompanyades d’unes polítiques de reactivació econòmica que des de la ceguesa cap al gènere no tindran en compte les necessitats de les dones, especialment d’aquelles que el sistema vulnerabilitza més com poden ser dones grans, famílies monomarentals, dones discapacitades o dones migrades en l’economia informal.

No obstant això, els feminismes tenen moltes propostes ja definides que, en un moment de crisi, poden ser encara més útils. Per exemple, sobre l’acció pública necessària per garantir la sostenibilitat de la vida; sobre la distribució, qualitat i dignitat del treball i dels salaris; sobre les mesures d’equilibri treball-vida; sobre fiscalitat; sobre la sobirania alimentària i la sobirania dels cossos, etc. Per tant, és més rellevant que mai incloure l’agenda feminista en l’agenda de les institucions.

“És més rellevant que mai incloure l’agenda feminista en l’agenda de les institucions. Els feminismes tenen moltes propostes ja definides que, en un moment de crisi, poden ser encara més útils.”

 

~