Vostè fou el president de la Sindicatura Electoral de Catalunya del referèndum de l’1-O de 2017. Per aquest motiu està pendent de judici i la fiscalia li demana gairebé tres anys de presó, multa i inhabilitació.

 

Tal i com s’han desenvolupat els esdeveniments, vist amb perspectiva, tornaria a ocupar aquest càrrec?

Jordi Matas Dalmases: No tinc cap dubte que tornaria a acceptar el càrrec. Ja vaig ser el president de la Comissió de Control (una espècie de Sindicatura Electoral) de la consulta del 9-N de 2014, que el Tribunal Constitucional va desactivar en poques hores, i tres anys més tard vaig acceptar la presidència de la Sindicatura Electoral del referèndum de l’1-O. Per tant, la meva vocació per defensar els valors democràtics no s’ha mogut ni un mil·límetre. Al contrari, encara és més ferma.

El que volen els repressors és, precisament, que escarmentem i que no hi tornem, a més de coartar sense escrúpols la voluntat popular i la de la majoria parlamentària. I en el nostre cas, també ens volen limitar la llibertat acadèmica. Com a professor universitari no només he de fer recerca i docència, sinó que més enllà de la Universitat també tinc un compromís social irrenunciable que personalment m’exigeix acceptar aquells encàrrecs institucionals que van en la direcció d’enfortir la democràcia i el progrés de la nostra societat. Si es pensen que hi renunciaré, estan molt equivocats. Seria com perdre la dignitat.

Per tant, vist en perspectiva, tornaria a ocupar el càrrec de president de la Sindicatura de l’1-O, i ho faria amb el mateix compromís i orgull amb què ho vaig fer el 2017. I avui, després d’haver vist la repressió salvatge que es va perpetrar contra els votants de l’1-O, i després de constatar de què són capaços els repressors, encara ho acceptaria amb més integritat.

“No tinc cap dubte que tornaria a acceptar el càrrec. El que volen els repressors és, precisament, que ens escarmentem i que no hi tornem”

 

Pel que fa a la legitimitat, quin era l’objectiu polític del Síndic?

Els cinc membres de la Sindicatura Electoral vam ser elegits per una majoria qualificada del Parlament de Catalunya amb l’encàrrec de garantir, amb competència a tot el territori de Catalunya, la transparència, l’objectivitat i l’exercici efectiu del dret de participació dels catalans en el referèndum de l’1 d’Octubre. La Sindicatura Electoral era, doncs, un òrgan independent i imparcial, format per universitaris, juristes i politòlegs, i presidir-la va ser un honor i una gran responsabilitat. Els síndics electorals érem conscients que el Parlament ens havia encomanat una missió d’una gran noblesa i transcendència: contribuir a fer efectiu el mandat popular de consultar la ciutadania sobre el futur de Catalunya. Allò que, segons les enquestes, reivindicava i segueix reivindicant un 80% dels catalans, allò que defensava i segueix defensant una àmplia majoria parlamentària, i allò que volia i segueix volent el govern de Catalunya. Per tant, havíem de contribuir a fer efectiu el mandat democràtic sorgit de les eleccions del 27 de setembre de 2015.

Formàvem part d’un òrgan clau per al bon desenvolupament del referèndum. Érem, en paraules del Tribunal Constitucional, el “órgano nuclear” del referèndum, i és per aquest motiu que aquest tribunal, juntament amb la fiscalia, va decidir col·locar-nos en el punt de mira de la seva repressió. La fiscalia va actuar al cap d’una setmana de ser elegits i el Tribunal Constitucional al cap de quinze dies, i tots dos utilitzant males maneres i menyspreant els principis democràtics i el respecte pels drets fonamentals.

“Érem, en paraules del Tribunal Constitucional, el “órgano nuclear” del referèndum, i és per aquest motiu que aquest tribunal, juntament amb la fiscalia, va decidir col·locar-nos en el punt de mira de la seva repressió.”

 

El Govern va cometre un error fent-vos renunciar als nomenaments quan es va saber que el TC us imposava una multa de 12.000€ diaris?

Cal tenir present que abans de l’actuació del Tribunal Constitucional, la fiscalia ja ens havia interposat una querella criminal en què se’ns demanava molts anys de presó. Posteriorment va ser quan el Tribunal Constitucional va utilitzar per primera vegada a la història la seva polèmica i insòlita capacitat sancionadora: 12.000 euros al dia per cadascun dels cinc membres de la Sindicatura i els dos suplents, i 6.000 euros al dia per cadascun dels 15 síndics de demarcació. Per tant, la suma fins a proclamar els resultats del referèndum ascendia a més de 2 milions d’euros. Amenaçar-nos amb 12.000 euros al dia (i la xifra podia pujar fins als 30.000) i no tenir capacitat de recurs, és una clara vulneració del Conveni Europeu de Drets Humans i una voluntat explícita d’arruïnar-nos econòmicament.

En aquell moment de màxima repressió se’ns va demanar de cessar com a síndics. Aquella decisió va estar avalada pel Govern de Catalunya i pels dos partits que estaven governant, i tenia el suport, significatiu aleshores, de l’ANC i d’Òmnium Cultural. Nosaltres, per evitar el total desmantellament de la Sindicatura, vam proposar una possible solució per mantenir-la però no es va acceptar. Prendre la decisió final va ser molt difícil, malgrat que sabíem que part de la nostra activitat la faria l’administració electoral de la Generalitat i que l’altra part passaria a mans d’altres ens públics, acadèmics i internacionals. Nosaltres no hem demanat mai explicacions a ningú per aquella decisió. Tampoc n’hem rebut cap. Algun dia podrem valorar-ho amb més perspectiva.

“Nosaltres no hem demanat mai explicacions a ningú per aquella decisió. Algun dia podrem valorar-ho amb més perspectiva”

 

A efectes pràctics, en termes de seguretat jurídica, el referèndum hagués estat diferent amb els Síndics?

És evident que amb la Sindicatura el referèndum s’hauria dut a terme amb el ple funcionament de l’òrgan que la Llei del referèndum d’autodeterminació preveia per vetllar per les garanties, la transparència i l’objectivitat del procés electoral. Però el més rellevant és que el referèndum es va fer i que els més dos milions d’euros que es volia embutxacar el Tribunal Constitucional amb nosaltres, es van convertir en més de dos milions de vots. Aquesta és la realitat que ens dignifica i que fa molt de mal als repressors: l’1 d’Octubre no hi havia Sindicatura Electoral, però hi va haver col·legis electorals oberts, urnes, sobres, paperetes i 2.300.000 de vots i, sobretot, la dignitat i la valentia d’un poble que va defensar el referèndum davant la repressió brutal de la policia espanyola i de la guàrdia civil. Aquest contrast entre el comportament violent i autoritari de l’Estat espanyol i la defensa pacífica i democràtica del poble de Catalunya el va veure tot el món. I també el van veure in situ els observadors internacionals del referèndum, que van arribar a tres conclusions. Primera que malgrat la seva llarga experiència observant processos electorals en molts països del món, mai no havien vist un estat que posés tants obstacles i que exercís tanta violència policial per evitar un referèndum. Segona que després d’anys d’observació electoral, mai no havien vist un poble que defensi amb tant coratge i integritat els col·legis electorals i el dret de participació. I tercera, malgrat que per la repressió de l’Estat no es van complir tots els estàndards internacionals que s’exigeixen per avalar referèndums, hi va haver un mandat molt clar del poble que havia de tenir continuïtat i conseqüències polítiques.

Aquest contrast entre el comportament violent i autoritari de l’Estat espanyol i la defensa pacífica i democràtica del poble de Catalunya el va veure tot el món” 

 

Per a què creu que va servir l’1-O? Es va guanyar la batalla de la legitimitat?

El dia 1 d’Octubre va ser un dia històric i es van guanyar moltes batalles. Per això l’Estat espanyol ha reaccionat amb tanta repressió, fins i tot saltant-se els principis constitucionals: vulnerant els drets fonamentals i la separació de poders, polititzant el Tribunal Constitucional, desintegrant l’estat de les autonomies, emparant una monarquia corrupta i decadent, reprimint els comportaments democràtics i pervertint el funcionament de les institucions. I tot perquè hi va haver milions de catalans que van voler fer un acte de desobediència civil per rebatre el declivi democràtic espanyol.

Tots sabem que històricament la desobediència civil, que és pacífica per naturalesa, ha estat motor del progrés social i és un instrument fonamental per alertar, denunciar i lluitar contra l’abús del poder polític. El referèndum de l’1-O va ser, precisament, una expressió pacífica i democràtica de dissidència política per contravenir decisions arbitràries i per combatre la injustícia, una jornada de màxima expressió de la voluntat popular dels catalans per exercir el dret a decidir i per reivindicar el respecte pels principis democràtics.

Els cinc membres de la Sindicatura Electoral ens sentim molt orgullosos d’haver format part d’aquest òrgan i d’haver estat al costat de la llibertat, de la democràcia i de la raó. I encara avui, malgrat les amenaces, les persecucions, les querelles, les sancions, les falsedats i les calúmnies que hem rebut, persistim i estem disposats a seguir al costat de la llibertat, de la democràcia i de la raó.

“El referèndum de l’1 d’Octubre va ser una expressió pacífica i democràtica de dissidència política per contravenir decisions arbitràries i per combatre la injustícia” 

“Els cinc membres de la Sindicatura Electoral ens sentim molt orgullosos d’haver format part d’aquest òrgan i d’haver estat al costat de la llibertat, de la democràcia i de la raó.”

 

– En quin moment ens trobem i quins errors, crítiques o autocrítiques es poden fer de la gestió posterior a l’1 d’Octubre? Segueix viu el seu mandat?

El referèndum de l’1-O va ser una proesa, un acte de valor col·lectiu, i va ser fruit del treball abnegat de moltíssima gent anònima. Per tant, sóc dels que, malgrat conèixer i haver patit alguns errors en la preparació del referèndum i en la gestió posterior, no vull fer una llista de crítiques. Al contrari, vull posar en valor l’èxit d’aquell 1-O perquè hi va haver molta gent que amb una gran voluntat, un ferm compromís democràtic, un silenci còmplice i amb un admirable coratge, va preparar el referèndum, va defensar-lo pacíficament davant dels col·legis electorals i va patir (i segueix patint) la repressió de l’Estat espanyol. La resposta a l’esforç d’aquella gent, representants polítics i moltíssimes persones anònimes, no pot ser un reguitzell de crítiques fetes des del desconeixement o des de la comoditat dels qui no van fer res.

M’agradaria que el mandat de l’1-O seguís molt més viu. Sobretot pel sacrifici de tanta gent per una causa noble que és el dret de participació política d’un poble per decidir el seu futur. Moltes persones heroiques que van patir molt i s’hi van deixar la pell. Penso, per posar un sol exemple, en la persona que va portar les urnes a Catalunya. Què li hem de dir ara? Que allò que va fer no va servir per a res? Que posem al calaix de la història aquell referèndum popular defensat pel poble? I com ell, milers i milers de persones que aquells dies van fer probablement la gesta política més gran de la seva vida. El mandat del referèndum és viu i hem de demanar als nostres representants polítics que l’enforteixen perquè no ho han fet prou. 

“M’agradaria que el mandat de l’1 d’Octubre seguís molt més viu.”