Entrevistes per la República ha entrevistat a l’exconseller de Cultura i actual regidor de l’Ajuntament de Barcelona, Ferran Mascarell, poc després dels resultats del 10-N.

~

Vostè té una llarga trajectòria política. De jove va ser militant del partit Estrella Roja, regidor de l’Ajuntament de BCN, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya en els governs de Pasqual Maragall i Artur Mas. Però Ferran Mascarell ha estat sempre independentista? En quin moment s’adona que és un independentista convençut?

FERRAN MASCARELL (@ferranmascarell): La idea de militar a favor de la independència de Catalunya s’articula a l’entorn del període que va entre 2007 i 2010. Bàsicament, quan després d’haver defensat un nou Estatut per a Catalunya, percebo en l’Estat una actitud regressiva i contrària a la pròpia lògica de l’Estatut que era una lògica perfectament constitucional i d’estat.És en aquell moment, quan tota una generació sencera que venim del catalanisme però que havíem pensat que es podia construir una Espanya federal des de la democràcia, deixem de creure-hi, hi  renunciem. Entenem que la independència és l´única solució per a Catalunya.  Aquesta idea és, aproximadament, del 2010, de la generació de la sentència o postsentència. Si llegiu molts dels meus articles previs, teoritzen sobre la idea que Catalunya necessita un bon estat i l’espanyol no ho és. Aquests articles del període 2007 a 2009 estan recollits en un llibre. És en aquell moment quan dic que l’Espanya federal no existeix perquè a Espanya no hi ha federalistes. Hi ha un establishment ric, un nucli dur a la política espanyola que s’ha apoderat de l’Estat. Per tant, l’Estat està en mans d’una gent que no vol canviar Espanya, no hi ha federalistes. El federalisme sempre s’ha impulsat des de Catalunya i, per tant, toca impulsar un projecte real d’estat que sigui bo pels catalans. Aquest projecte és la independència. Vull un estat que funcioni als catalans. Un estat és una eina i, si no funciona, les societats pateixen, sobretot en el segle XXI on les interelacions entre estats són tan complexes i directes. Per exemple, per què Barcelona té ara dificultats? Perquè li falta un projecte propi que s’ha exhaurit però també perquè l’Estat no l’ajuda. L’Estat ajuda a Madrid i no a Barcelona. Aquell fragment d’estat que havíem tingut anomenat Generalitat, no ha tingut els mitjans per fer-li costat. Per tant, Barcelona pateix perquè no té projecte propi i l’Estat li posa pals a les rodes.

“Bàsicament, quan després d’haver defensat un nou Estatut per a Catalunya, percebo en l’Estat una actitud regressiva i contrària a la pròpia lògica de l’Estatut que era una lògica perfectament constitucional i d’estat.” 

“Hi ha un establishment ric, un nucli dur a la política espanyola que s’ha apoderat de l’Estat. Per tant, l’Estat està en mans d’una gent que no vol canviar Espanya, no hi ha federalistes.”

 

Per què creu que s’han convocat les darreres eleccions del 10-N?

Al meu entendre, aquestes darreres eleccions es van convocar perquè l’establishment madrileny, que està per sobre del poder i al qual anomeno “suprapoder madrileny”, volia un pacte PSOE-PP com a solució. Aquest suprapoder existeix i aplega gent del PSOE i del PP de tota la vida, membres de l’àmbit jurídic, gent representativa del sector empresarial i mediàtic, o vinculada a la Casa Reial. Havien deixat de creure amb l’Albert Rivera i no els hi agradava un acord amb Podemos perquè no és l’Espanya que ells volen. Aleshores, aquesta gent ha pressionat molt per evitar quelcom diferent. Com que les tendències electorals no anaven en aquesta direcció, han posat pals a les rodes en tot el que han pogut perquè finalment es convoquessin noves eleccions amb la intenció que sortís el resultat desitjat. El problema és que la gent és més tossuda que la voluntat d’aquest suprapoder i el resultat no s’ha produït. Per tant, ara es respira una certa frustració.

Una segona raó, que podia haver incidit en el cap de Pedro Sánchez, era la de no fer un govern abans de la sentència del procés. Veien que aquesta sentència provocaria una revolta a Catalunya i no es veien en cor d’estar governant amb aquest clima. La combinació d’aquestes dues coses explica la raó absurda d’haver fet una quarta convocatòria d’eleccions en un espai tan curt de temps. La gent és tossuda i la idea de fer un govern més conservador, amb un PSOE pràcticament venut al discurs del Partit Popular, no ha quallat entre la ciutadania que s’ha expressat amb més rotunditat que mai votant la dreta més conservadora, gairebé feixista. El quadre que havia imaginat aquest suprapoder no s’ha materialitzat. El propi Felipe González ha expressat la seva incomoditat davant de l’aliança PSOE-Podemos. Aquest suprapoder no vol solucions progressistes ni que comptin amb el suport d’opcions independentistes.

“L’establishment madrileny, que està per sobre del poder i al qual anomeno “suprapoder madrileny”, volia un pacte PSOE-PP com a solució.”

“El problema és que la gent és més tossuda que la voluntat d’aquest suprapoder i el resultat no s’ha produït.”

 

L’entrevista va tenir lloc a la Casa Serra, seu de la Diputació de Barcelona.

 

Aquesta extrema dreta, els 52 diputats de Vox, han vingut per quedar-se?

Hi ha una base real. A la societat espanyola existeix un postfranquisme. Les dictadures que duren quaranta anys tenen una persistència en el temps. Ho estem veient aquests dies a Xile. Encara que teòricament acaben, es mantenen molt més temps. A l’Estat hi ha incrustat un franquisme sociològic ben evident. Azaña ja deia que “en el Estado siguen acampados los de siempre”. I hi segueixen. No sé el que durarà però és una dada amb la qual caldrà comptar. Espanya té una base sociològica molt conservadora, molt reaccionària.

“A la societat espanyola existeix un postfranquisme. Les dictadures que duren quaranta anys tenen una persistència en el temps.”

 

Amb l’aritmètica parlamentària que ha sortit, creu que els diputats independentistes haurien de votar a favor d’aquest govern de coalició per evitar unes noves eleccions?

Sóc partidari que hem de ser pragmàtics i treballar en allò que més ens convé. Les decisions no han de ser de caràcter ideològic general. Podria dir que m’agrada o no m’agrada el pacte però no aportaria gran cosa. Hem de mantenir la posició de discutir profundament amb el contrincant i avaluar què en podem treure. Si va en benefici propi, es fa. La política necessita d’aquest tipus d’interaccions. Estem en la posició de trencament total i absolut amb l’Estat o encara no? Ho hem d’avaluar fins a l’últim minut i hem de prendre la decisió de si juguem o no, en funció a un conjunt d’aspectes com ara la llibertat dels presos, la construcció de l’imaginari republicà català i, alhora, la utilització correcta de les restes de l’autonomisme. Fins i tot, la internacionalització del conflicte català. Amb aquestes quatre variants que acabo d’esmentar, s’han de prendre  decisions. No les prendria en funció d’un principi general sinó d’una negociació que hi donés resposta. Penso que si els partits polítics catalans fossin capaços de dialogar sobre això, en treurien profit. Negociar sobre aquests principis decidint a l’últim moment què hem de fer, sense a priori anunciar-ho gaire.

“Hem de mantenir la posició de discutir profundament amb el contrincant i avaluar què en podem treure. Si va en benefici propi, es fa. La política necessita d’aquest tipus d’interaccions.”

 

En clau de política municipal barcelonina, per què JxCat no donarà suport als pressupostos que s’han presentat?

JxCat no hi donarà suport perquè són uns pressupostos de continuïtat que no afronten cap dels grans reptes que té la ciutat. Si estem dient la ciutat té un repte mediambiental, s’hauria de traduir en els pressupostos. Si la ciutat està aturada pel que fa a la prosperitat, els treballs són precaris i sense qualitat, s’ha d’afrontar. És una assignatura que no es recull als pressupostos. S’ha de fer un plantejament estratègic per la ciutat basat en la innovació. Si diem que volem una ciutat governada amb eficiència, s’ha de notar en la construcció d’un nou model d’administració pública, més digital i més modern. Estem treballant amb eines del segle XIX quan estem inmersos en una revolució digital. Diuen que s’acosta un moment crític a nivell d’economia internacional i hauríem de tenir un pressupost que hi donés resposta. Hi ha continuisme i l’Ajuntament està fent uns pressupostos que s’acosten als de l’època de l’alcalde Hereu. No pot ser. Hem de modelar una idea de ciutat diferent i els pressupostos n’han de ser la guia.

“JxCat no hi donarà suport perquè són uns pressupostos de continuïtat que no afronten cap dels grans reptes que té la ciutat.”

 

L’acord de l’alcaldessa amb Manuel Valls. Hi ha una mena d’operació d’Estat contra Barcelona? Els pressupostos en són una conseqüència?

L’operació d’Estat hi va ser des del moment que Manuel Valls va aparèixer per la ciutat. Es va intentar la seva victòria a través de Ciutadans però tot es va desinflar. Al final, tan clara era l’operació, que van donar gratuïtament el suport a Ada Colau.  Qualsevol opció era bona abans que manés un independentista. Els hi va sortir malament però l’operació existia.

Els pressupostos són conseqüència d’un parell de factors combinats. El primer és que l’alcaldia, l’equip de govern, no té un projecte de ciutat. Tret d’alguns titulars, no hem sentit res que posi en relleu cap on es vol conduir la ciutat, ni com a projecte de regeneració, ni de recuperació i lideratge en diferents àmbits. L’altre element que caracteritza Barcelona és el paper que l’Estat li assigna, un paper secundari. Té una idea clara per Madrid i una altra per a Barcelona. En resum, Barcelona no ha de ser competència per a Madrid. Vol una ciutat políticament i econòmicament secundària. L’equip de Colau no posa projectes sobre la taula ni discuteix l’ideari de la capital espanyola. Tot això perjudica molt Barcelona. El suport a l’alcaldessa Colau és una situació ambigua. El PSC és captiu d’una idea d’Espanya vehiculada al PSOE que té Madrid com a principal referència i Barcelona com a marc secundari. És on estem.

“L’operació d’Estat hi va ser des del moment que Manuel Valls va aparèixer per la ciutat. Es va intentar la seva victòria a través de Ciutadans però tot es va desinflar.”

“El suport a l’alcaldessa Colau és una situació ambigua. El PSC és captiu d’una idea d’Espanya vehiculada al PSOE que té Madrid com a principal referència i Barcelona com a marc secundari.”

 

En el resultat de les eleccions municipals a Barcelona, creu que l’independentisme va fracassar en no assolir el govern?

Vaig tenir com a mestre en Pierre Vilar, historiador francès que es va dedicar molt a Catalunya. Em va donar un consell que m’ha estat molt útil. Deia que el millor que podia fer era pensar sempre històricament, no fixar-me en la conjuntura. Vivim en un món on la conjuntura ens mana. Si tot no es materialitza ràpid, sembla haver fracassat. Pensant històricament, els catalans vam començar una revolta el 2012. S’exemplifica el que volem, la idea d’un estat propi que funcioni de manera independent. Des d’aleshores portem set anys de revolta política. Les revoltes polítiques es converteixen en revolució quan es consumen i es guanyen. Nosaltres estem en un procés de pugna que té expressions de tota naturalesa, com ara les grans manifestacions dels 11 de Setembre, la reivindicació d’un estat independent, el 9N, l’1-O, la revolta dels joves de fa pocs dies… Tot això suma en un mateix procés. Històricament, hi ha avenços i retrocessos, no hi ha un guió preestablert. Algunes coses depenen d’unes bases objectives del procés històric com ara l’actuació de l’Estat. Hi ha hagut respostes més o menys encertades. En el cas de Barcelona, vam insistir moltíssim en què calia guanyar-la fent una candidatura d’unitat. No ens en vam sortir i no vam aconseguir l’alcaldia. Això ha estat un retrocés o un problema en el camí? Segur, perquè amb una alcaldia potent a la ciutat, amb un bon govern transformador, estaríem donant una lliçó del que és el projecte republicà. Estaríem posant-lo en pràctica. Podríem dir a la gent que la república que volem té unes bases conceptuals que s’estan aplicant a Barcelona. No vam aprofitar una oportunitat però els processos polítics no s’acaben desaprofitant una oportunitat. N’hem tingut i en tindrem d’altres perquè la base objectiva sobre la que treballem és bona, és correcte. L’independentisme té un projecte de qualitat democràtica, de justícia social, de prosperitat pel país i de benestar per a la gent. Són les quatre bases del projecte sobiranista, No és un projecte per se. Per tant, no tinc cap dubte que hi ha una base objectiva per la qual una gran part del poble està lluitant. Darrerament, s’ha visulaitzat la incorporació de les noves generacions. No s’acaba.

“Pensant històricament, els catalans vam començar una revolta el 2012. S’exemplifica el que volem, la idea d’un estat propi que funcioni de manera independent.”

“En el cas de Barcelona, vam insistir moltíssim en què calia guanyar-la fent una candidatura d’unitat. No ens en vam sortir i no vam aconseguir l’alcaldia. Això ha estat un retrocés o un problema en el camí? Segur, perquè amb una alcaldia potent a la ciutat, amb un bon govern transformador, estaríem donant una lliçó del que és el projecte republicà.”

 

 

S’ha de superar la lògica de partits?

Crec que els partits polítics han fet una feina fonamental en la història del món i de Catalunya. Però és evident que els partits són la conseqüència de les seves pròpies dinàmiques i  contradiccions. Ens convé posar en primer pla allò que uneix la gent. No és res més que la voluntat republicana de construir un país millor. Això demana un grau d’unitat i acord que està molt per sobre de les diferències que es puguin tenir. Quan has de construir un estat, les diferències de projecte social les has de deixar per al dia després. La base primera és construir l’estat, la màquina. Si no la poses en primer pla, dones eines als altres perquè puguin mantenir la seva estructura de poder sobre teu. A més unitat estratègica i tàctica, millor! És imprescindible. Ningú ho dubta però les dinàmiques internes dels partits fan que, de tant en tant, pugui més el tacticisme que no pas l’estratègia de país.

“Quan has de construir un estat, les diferències de projecte social les has de deixar per al dia després.”

“A més unitat estratègica i tàctica, millor! És imprescindible. Ningú ho dubta però les dinàmiques internes dels partits fan que, de tant en tant, pugui més el tacticisme que no pas l’estratègia de país.”

 

Què opina de l’estratègia de Tsunami Democràtic?

Tsunami Democràtic fa una aportació molt interessant. Per primera vegada, les mobilitzacions que es produeixen a Catalunya no són ingenues. Tenen en compte que davant tenim un Estat que reprimeix. Durant molts anys, l’actitud catalana ha sigut anunciar amb sis mesos d’antel·lació els passos a seguir, pensant que davant teníem un estat que funciona amb paràmetres democràtics. S’ha descobert que no és així i l’1-O va quedar clar. Tsunami Democràtic és una resposta no ingenua a les dinàmiques repressives que genera l’Estat. Des d’aquest punt de vista, penso que és un factor interessant, positiu i novedós a l’escena política catalana. No obstant, ha de tenir en compte que la gent viu en la societat i demana una dinàmica de viure i conviure, on malgrat participar en un projecte polític, la vida cotidiana no quedi encotillada. Darrera de tot això hi ha salaris, horaris, famílies i feines. El seu èxit estarà en saber trobar l’equilibri entre molestar molt el contrincant i dificultar el menys possible la dinàmica interna del país. Es necessita la màxima incidència a nivell internacional i espanyol, combinada amb la major lleugeresa possible de cara a la pròpia gent. La dinàmica real del país no s’atura. Ha de saber avaluar molt bé el dia decisiu i, sinó, modelar en el temps les accions que es duran a terme. És molt important veure l’arribada de la generació de joves de vint anys que semblava reàcia a incorporar-se al procés independentista.

“Tsunami Democràtic és una resposta no ingenua a les dinàmiques repressives que genera l’Estat.”

“El seu èxit estarà en saber trobar l’equilibri entre molestar molt el contrincant i dificultar el menys possible la dinàmica interna del país.”