La setmana passada l’equip d’Entrevistes per la República va entrevistar a Santiago Espot, president de Catalunya Acció.

 

En quin moment es va produir el seu punt d’inflexió. És a dir, en quin moment se n’adona que és un independentista convençut? 

El meu punt d’inflexió ve donat per una anècdota que em va succeir quan tenia 19 any. Un militar espanyol em va fer independentista a Camposoto, Cadis, quan feia el servei militar obligatori. M’hi va fer amb un calbot al fer-me saludar la bandera espanyola. Aquell moment vaig tenir clar que allò no anava amb mi i que la meva pàtria era una altra. Des d’aleshores i pel meu compte, vaig començar a llegir, investigar i plantejar-me quina era la meva. La conclusió a què vaig arribar és que només tinc una pàtria, Catalunya que, com la mare, només en tenim una. Molts defensen que som catalans i espanyols però penso que aquesta esquizofrènia nacional, és quelcom que s’haurien de fer mirar. Evidentment està molt bé sentir-se espanyol. No hi tinc res en contra.

“Un militar espanyol em va fer independentista a Camposoto, Cadis, quan feia el servei militar obligatori. M’hi va fer amb un calbot al fer-me saludar la bandera espanyola. Aquell moment vaig tenir clar que allò no anava amb mi i que la meva pàtria era una altra.”

 

Com es definiria políticament?

Sóc independentista perquè la independència és un projecte polític i vital. Si m’hagués de definir en un àmbit ideològic tradicional, ho faria com a liberal humanista. El meu camí l’he fet dins de l’activisme independentista.  Si entenem la trajectòria política com a trajectòria partidista, haver format part de les institucions o haver tingut càrrecs polítics, aquest no és el meu cas. He format part dues vegades d’unes llistes electorals i, malhauradament, no he estat mai elegit. Una va ser el 2011 com a candidat a l’alcaldia de Barcelona amb Solidaritat Catalana per la Independència i, la segona, a les eleccions autonòmiques del 2012 també amb Solidaritat quan no vam aconseguir renovar els nostres diputats i vam quedar fora del Parlament. 

Des d’aquell moment, m’he dedicat a fer activisme independentista dins l’associació Catalunya Acció que vaig crear el 2005. El meu recorregut polític està marcat pel mestratge del professor Carles Muñoz Espinalt, psicòleg, grafòleg i teòric de l’independentisme, qui millor ha retratat la psicologia del nostre poble i de la resta de pobles ibèrics. És l’home que va diagnosticar el tic del vençut que caracteritza l’acció política dels catalans. Com també deia el professor Josep M. Batista, el problema dels catalans és que som un poble feble de caràcter i per això ens deixem dominar. El gran objectiu de Catalunya és la recuperació del nostre caràcter col·lectiu. Si no ho aconseguim, Catalunya anirà esllenguint-se i acabarà formant part d’una gran tomba col·lectiva juntament amb altres pobles que han desaparegut, no físicament sinó com a singularitat. No està escrit que això no li pugui passar a Catalunya. És evident que hem d’evitar-ho i estic convençut que ho aconseguirem però no ho podem ignorar. Als 19 anys no volia ser espanyol i vaig cercar una altra identitat, la catalana. Vaig conèixer Muñoz Espinalt de jove i el seu mestratge em va marcar per sempre. Em considero deixeble seu i reivindico la figura dels mestres polítics del nostre país. Sembla que aquí tothom neixi ensenyat…

“Si m’hagués de definir en un àmbit ideològic tradicional, ho faria com a liberal humanista. El meu camí l’he fet dins de l’activisme independentista.”

“M’he dedicat a fer activisme independentista dins l’associació Catalunya Acció que vaig crear el 2005. El meu recorregut polític està marcat pel mestratge del professor Carles Muñoz Espinalt, psicòleg, grafòleg i teòric de l’independentisme.”

 

En quin moment del procés cap a la independència pensa que en trobem? Com l’assolirem? Unilateralment, multilateralment, dialogant amb Espanya…?

Aquesta és la pregunta del milió. Desconec en quin punt està el govern i crec que ni ells mateixos ho saben. Com a mer observador polític, constato una actitud que demostra manca absoluta de vàries coses. La primera, saber exactament on estem i com està el poble. La política ha de ser una gran coneixedora de l’ànima humana perquè treballa amb la gent. No coneixen ni la caracterologia ni la psicologia col·lectiva de l’ànima catalana o del poble espanyol. Desconeixen com es mouen les relacions internacionals. Han estat absolutament incapaços de plantejar una estratègia a nivell de reconeixement internacional amb unes mínimes garanties d’èxit. En el procés, el govern fa aigües. La meva confiança en tota aquesta classe política és zero. Si ho traslladéssim al món de l’empresa, tots haurien d’estar al carrer. Els hem contractat, no oblidem que són treballadors públics que hem escollit i a qui cada mes paguem un sou, i ens han enganyat. Es plantejaven un repte, un objectiu, i passat un període de temps hem vist que han comès una falsedat empresarial. Deien que anaven a fer la independència, quan en realitat anaven a negociar. Han fracassat en el seu objectiu i ara el tornen a proposar. El més lògic seria que abandonessin el seu càrrec, cosa que no faran. Però la meva confiança en ells és inexistent. Què li cal a Catalunya? Un relleu polític i gent disposada a jugar fort, pels quals la pàtria sigui prioritària. Ara és el moment de la pàtria.

“La meva confiança en tota aquesta classe política és zero. Si ho traslladéssim al món de l’empresa, tots haurien d’estar al carrer.”

“Què li cal a Catalunya? Un relleu polític i gent disposada a jugar fort, pels quals la pàtria sigui prioritària.”

 

Aquest relleu podria ser en Graupera?

No ho sé, no el conec personalment. Té tot el meu respecte, però ara només confio en mi mateix i en cares noves com la de la Sílvia Orriols, regidora a Ripoll. És el moment d’un nou estil polític i d’una claredat a l’hora de parlar de temes poc simpàtics que es parlen als menjadors de les cases, però si ho fas públicament et poden titllar de nazi, racista, feixista… Temes com que la llengua catalana està en estat agònic no es volen tractar. No ho diu Santiago Espot sinó els experts, els lingüistes. Tampoc es pot parlar que la immigració  extracomunitària s’ha de regular d’una o altra manera com fan a tots els estats independents del món, que cal posar uns criteris. Malhauradament, vivim en un totalitarisme ideològic imposat per les esquerres d’aquest país. Hem de confiar en nosaltres mateixos i en les nostres possibilitats si volem una Catalunya independent. Ens hem de dotar d’aquella autoritat que d’altres que la tenen no utilitzen. Les persones amb més habilitats ja reeixiran i les urnes els hi donaran el suport i el recolzament necessari.

“Té tot el meu respecte però ara només confio en mi mateix i en cares noves com la de la Sílvia Orriols regidora a Ripoll. És el moment d’un nou estil polític i d’una claredat a l’hora de parlar de temes poc simpàtics.”

“Malhauradament, vivim en un totalitarisme ideològic imposat per les esquerres d’aquest país.”

 

Quina ha de ser la resposta a la sentència?

Les sentències existiran però no sóc jurista i no la vull vessar. Però si faig cas de bons amics que hi entenen, les sentències no seran suaus. Seran contemplades com a dures però mitigades pel temps que ja porten empresonats, els avantatges penitenciaris, les inhabilitacions… potser un parell d’anys mes. No desitjo que ningú pateixi la presó i menys per això. Personalment he passat per un procés judicial a l’Audiència Nacional i, sense petició de presó fins l’últim moment, sé què és i com pateix la família. 

Però no veig un clima de revolta en la resposta, mes enllà de mobilitzacions que poden comportar algun incident d’ordre públic o manifestació. El judici va ser molt dur per a ells i també per a la gent. Es van arribar a fer samarretes d’un senyor que va dir que detindria els artífexs de la independència, el major dels Mossos Josep Lluís Trapero.  Era la icona de l’independentisme! O vam sentir Dolors Bassa dient que era una broma, que no tenien cap intenció d’arribar a la independència. Van haver-hi imatges grotesques. El català és càndid, sempre s’equivoca. És ingenu políticament, té complex d’esclau perquè els tres-cents anys de colonització física (i sobretot mental) li han malmès el xip polític.

 L’Estat espanyol no pateix per les possibles respostes a la sentència. Per cert, això em fa recordar les paraules de Quico Homs quan va ser inhabilitat. Aleshores el dirigent de l’antiga Convergència va vaticinar que la seva inhabilitació significaria el final de l’Estat espanyol. En fi…Amb persones amb aquesta capacitat de previsió, francament, no m’hi jugaria les garrofes.

“Si faig cas de bons amics que hi entenen, les sentències no seran suaus. Seran contemplades com a dures però mitigades pel temps que ja porten empresonats.”

“El judici va ser molt dur per a ells i també per a la gent.”

“L’Estat espanyol no pateix per les possibles respostes a la sentència.”

 

 

Què es va fer malament l’1-O de 2017? Calen més 11 de Setembres o més CDRs?

Necessitem gent que tingui la tipologia del que ha de ser un líder polític. No anem curts de teoria a Catalunya. L’hem escrit pel dret i pel revés. Des d’Almirall fins a Pedrolo, passant per Muñoz Espinalt o Batista i Roca. No vam saber atiar el patriotisme de la gent. Espanya sí. L’1-O vam sortir a defensar les urnes perquè vam veure el “a por ellos”, l’odi. Per primera vegada, el català que és càndid i no odia a ningú, va veure l’odi de la mestressa de casa que acomiadava la Guàrdia Civil. No s’explica tota la història però aquells dies, el que es va viure a moltes ciutats espanyoles, era autèntic odi cap a Catalunya. 

L’acte de coratge i valentia del català durant l’1 d’Octubre es va produir perquè es va sentir ferit i li van reactivar el patriotisme i va sortir a defensar els col·legis. No hi va anar ni pels dirigens polítics, ni per l’Assemblea, ni per Òmnium, ni per res més. Va anar a defensar la pàtria i el seu dret a decidir el destí. Es va veure que gent hi és i està disposada si cal a jugar fort. Però quan els líders polítics van actuar d’aquella manera, es decensisen perquè no viuen d’això i han de mantenir la seva família o la seva empresa. I vull repetir que els polítics sí que cobren per això. Per tant, s’ha de fer foc nou. Aquesta classe política ja no dona per més i els partits polítics tampoc. Des de la CUP a JxCat, les seves idees són tronades, passades de rosca i anacròniques. No saben interpretar cap paradigma, no tenen dialèctica ni oratòria. Són incapaços d’arribar al cor i l’ànima de la gent. Els veiem com a buròcrates. Si no es fa foc nou, ens mantindrem en aquesta estafa continuada. Necessitem líders i dirigents. No em cansaré de repetir-ho tal i com va fer durant quaranta anys el mestre Muñoz Espinalt. Si Catalunya no forma homes i dones amb caràcter no anirem enlloc. No hi ha cap altra solució. Em sembla que el que dic enllaça força amb el sentit comú de la gent. No faig piruetes retòriques.

“L’1-O vam sortir a defensar les urnes perquè vam veure el “a por ellos”, l’odi. Per primera vegada, el català que és càndid i no odia a ningú, va veure l’odi de la mestressa de casa que acomiadava la Guàrdia Civil.“

“Si no es fa foc nou, ens mantindrem en aquesta estafa continuada. Necessitem líders i dirigents.“

 

Quines mesures s’han de prendre per mantenir la llengua i la cultura catalana?

En primer lloc, és evident que un Estat català independent ha de tenir la llengua catalana com a única oficial. Però ara mateix, si aneu a l’hotel del xamfrà i parleu en català a la recepcionista, veureu que us mira com si parlessiu una llengua bíblica. Aquesta és la realitat. Com que la independència no s’assolirà demà, només podem fer una cosa en materia lingüística: mirar cap a Flandes. I això vol dir eixar d’entendre el castellà a Catalunya. Els flamencs van salvar la seva llengua així. Dins de les fronteres de la nació, el castellà s’ha de deixar d’entendre i aleshores avançarà el català. Això no hi ha cap Tribunal Suprem o Constitucional que t’ho tombi. Hi ha d’haver gent al capdavant del país disposada a fer-ho i aguantar el que calgui. Si vas a un forn i et contesten el preu del pa en castellà i te’n vas a un altre on et parlin català, segur que s’espavilarà el primer a que el seu personal, vingui d’on vingui, l’aprengui.

Regular la llengua catalana per fer-la obligatòria dins del marc espanyol és impossible. A més, amb la reforma de l’Estatut es van carregar una petita escletxa que permetia una certa obligatorietat. Però ara no s’està aplicant ni la llei autonòmica. No sé si us heu fixat que a Barcelona cada vegada hi ha més rètols privats en castellà. La llei de consum diu que com a mínim ha d’estar sempre retolat en català. Però no sancionen perquè tenen por que El Mundo, Vox o el PP, els hi diguin supremacistes. I com que tenim uns esclaus al capdavant de la nació, tots en patim les conseqüències. El 2010, Catalunya Acció va fer denúncies a la xarxa dels que tenien retolat en castellà. Es va crear una gran polémica i des d’Espanya em van dir  de tot. 

El Grup Koiné i gent com Gabriel Bibiloni, per posar només un exemple, adverteixen que és una actitud suïcida fer del castellà llengua oficial en un futur Estat català. A més, en tot aquest procés s’ha produït, una situació grotesca. No han estat els castellanoparlants sinó els catalanoparlants independentistes els que han reclamat que el català sigui cooficial en una Catalunya independent. No tenen nassos d’enfrontar-se ni als Rufián de torn. Tots callen perquè no els titllin de feixistes.

Quaranta anys de normalització lingüista, ens han portat a que només un 14 per cent dels joves parli català als patis de les nostres escoles. Hem anat endarrera i ho segueixen gestionant els mateixos partits que ens han portat a aquesta situació. Tot plegat, un absurd.

“És evident que un Estat català independent ha de tenir la llengua catalana com a única oficial.”

“No han estat els castellanoparlants sinó els catalanoparlants independentistes els que han reclamat que el català sigui cooficial en una Catalunya independent.”

“No sé si us heu fixat que a Barcelona cada vegada hi ha més rètols privats en castellà. La llei de consum diu que com a mínim ha d’estar sempre retolat en català.”

“Quaranta anys de normalització lingüista, ens han portat a que només un 14 per cent dels joves parli català als patis de les nostres escoles. Hem anat endarrera i ho segueixen gestionant els mateixos partits.”

 

Creu que hem pecat d’un discurs bonista en la gestió de la inmigració? Què creu que s’ha fet malament?

Partim de xifres concretes. En l’última dècada, Catalunya és el territori de la Unió Europea que ha rebut la quantitat més gran d’immigració. Aquesta dada demogràfica hauria de fer que el tema migratori fos essencial per a les nostres autoritats. A Catalunya ens hem basat en una sèrie de tòpics sobre el que som. Un d’ells és que som un poble de pas on tothom pot venir-hi i fer el que vulgui. Amb aquests tòpics i essent una comunitat autònoma de l’Estat, hem cregut la immigració era quelcom que teníem que acceptar i gestionar de la mateixa manera que altres temes menors. I hem vist que comporta una sèrie de circumstàncies que trastoquen els nostres valors col.lectius. Com ho és el fet que alguns que han arribat, i que són entre nosaltres, volen que la dona tingui al territori català el mateix paper que en els seus països d’origen: un simple animal reproductor. Volen imposar de forma tiránica la misogínia. 

Malauradament, ara aquestes coses no es poden combatre perquè prèviament s’hauria de tenir un debat serè, amb rigor i contrastant dades. Si ho fas, la carraca mediàtica en mans d’aquesta pseudoesquerra o esquerra tronada, t’enganxa la llufa de xenòfob i racista. Llvors, es crea un clima d’estigmatització que fa que aquells que pensen com tu, se n’amaguin.

Torno a posar l’exemple de Ripoll perquè és públic i notori. En el programa electoral de Sílvia Orriols, l’únic que s’hi pot llegir en matèria migratòria, és que no es donin més permisos d’obertura a locals de culte on no es permeti l’entrada a les dones. I, Catalunya catalana. És clar! No la voldrem francesa o espanyola! Els alemanys la volen alemanya, no? Abans de les eleccions municipals moltes persones li confessaven a Sílvia Orriols que pensaven el mateix que ella però que no la votarien. En canvi, ara treu un deu per cent dels vots i molta gent la felicita i li expressa que la votaran a les properes eleccions.

Si parlem  dels MENAS, cal dir que el primer que  hauríem de fer és manifestar-nos davant del consolat del Marroc. Hi ha un cabró que es diu Mohamed VI, amic dels Borbons i amb qui fan negocis junts, que utilitza aquests nanos com a carn de canó. Els utilitza políticament i quan l’interessa obre l’aixeta i els llancen cap amunt. També se sap, però no es pot demostrar, que arriben a Algesires i els hi paguen el bitllet fins aquí. El conseller Buch va admetre a la ràdio la seva estranyesa pel fet que només vinguessin a Catalunya. Això és un intent de colonització més. La culpa no la tenen aquests nanos, però obeeix  a un procés polític que comença en el regne del Marroc, passa pels Borbons i l’Estat espanyol, i desemboca a Catalunya. Aleshores, el que no pot ser tot i que soni demagògic, és que rebin una ajuda de més de 600 euros quan hi ha vídues catalanes que en cobren 420. Això la gent ho veu, però si ho dius es rebota contra teu. Un 80 per cent són magribins i només un 18 per cent deliqueixen. Però si n’hi ha un total de 3.000, són molts. Els tenen dormint a l’església de Santa Anna de Barcelona i esnifant cola. Si un nano d’aquesta edat té totes aquestes circumstàncies, es converteix en un delinqüent en potència. Això és parlar clar. El pitjor de tot és que no es pugi debatre. Estem vivint aquest totalitarisme ideològic imposat per les esquerres. El discrepant és assenyalat. Pago impostos, i com a contribuent, tinc tot el dret a discrepar sobre on van a parar els ajuts que es deriven dels meus impostos. En el cas dels MENAS, ho he fet a les xarxes i se m’ha acusat de racista. Si no es pot debatre té difícil solució. Hi ha un sector de compatriotes que pensen el mateix, però no s’atreveixen a dir-ho. 

“En l’última dècada, Catalunya és el territori de la Unió Europea que ha rebut la quantitat més gran d’immigració. Aquesta dada demogràfica hauria de fer que el tema migratori fos essencial per a les nostres autoritats”

 

Cal un nou un partit?

Sí, indiscutiblement. Els catalans necessiten una cosa nova a nivell electoral. Sobretot amb un estil polític sense els tics del vençut. Que digui obertament que patim un règim colonial que ens vol fer desaparèixer com a poble. Fixeu-vos que això és el que ha fet la regidora Orriols a Ripol i ha estat avalada per les urnes. Ella ha tingut el gran encert de parlar en campanya electoral de temes que a Ripoll es tracten sobretot arrel dels atemptats del 2017. Ho ha plantejat de manera desacomplexada, patriótica i parlant de Catalunya amb una emotivitat que ha fet que es guanyés el cor de molta gent. Agradi o no, ha obert un relat polític que desperta moltes simpaties, i també moltes antipaties. La neutralitat mai no guanya. Aquest és un dels problemes del moviment independentista, que vol ser neutral, no es vol mullar, i això t’acaba passant factura. 

Catalunya Acció i jo estem col.laborant amb la Sílvia Orriols i la seva gent de Ripoll perquè molta gent ens demana fer arribar a nivell nacional un nacionalisme desacomplexat. En les próximes setmanes hi poden haver novetats importants al respecte. 

Aquí hem fet un independentisme que s’ha oblidat de tot, de la llengua de la cultura… Tots diuen que volen la independència per fer una República social, per tenir més hospitals o més infraestructures. Hi ha algú que et digui que has de tenir la independència per salvar la llengua catalana? O per salvar Catalunya? O per descolonitzar Catalunya perquè som una colònia i en complim totes les condicions? L’espoliació, el saqueig econòmic… i que quedi clar: Espanya ens roba. I l’ocupació militar? Algú dubta que l’1-O hi va haver una ocupació militar? En tota regla, com en els temps del comte Duc d’Olivares, només que aquí s’hostatjaven al Piolín. Hi ha algú que et digui que Catalunya s’ha d’independitzar per deixar de ser una colònia? No. Per tant, és normal que surti aquest discurs i que hi hagi gent que digui que vol la independència catalana per les mateixes raons que els eslovens o letons. Ells no volien ser russos i jo no vull ser espanyol. No sóc espanyol i vull la independència per deixar de ser una trista colònia. 

“Els catalans necessiten una cosa nova a nivell electoral. Sobretot amb un estil polític sense els tics del vençut. Que digui obertament que patim un règim colonial que ens vol fer desaparèixer com a poble.”

“Hi ha algú que et digui que has de tenir la independència per salvar la llengua catalana? O per salvar Catalunya? O per descolonitzar Catalunya perquè som una colònia i en complim totes les condicions? L’espoliació, el saqueig econòmic… i que quedi clar: Espanya ens roba.”