La Natza Farré és periodista, comunicadora i feminista. L’any 2016 va publicar “Curs de feminisme per a microones”, un llibre on exposa la cruesa de la realitat masclista per via de l’humor. Tres anys després, la Natza ens ha actualitzat la seva visió, forçosament optimista, sobre la situació de les dones, els homes i el feminisme.

GINA RIGOL (@GinaRigol): En quin moment vas adonar-te que eres feminista?

NATZA FARRÉ (@natzafarre): Jo tinc una memòria pèssima… no recordo mai les dates, ni res. Des que tinc consciència, tinc consciència feminista. Jo vinc d’una família de sis germans, tres nois i tres noies. Les tres noies som les petites i els tres nois són els grans. A més, soc d’una generació on els pares són masclistes perquè el temps era el que era i, tot i que podien no ser-ho, sí que tenien aquesta tendència, sobretot amb les coses de casa era més visible. Per tant jo de petita ja em vaig adonar que hi havia coses que no quadraven, i que no quadraven en un gènere concret. Per tant, diria que és aquí. També et parlaria de l’adolescència, perquè jo en l’adolescència sí que vaig flipar molt, però  com que la meva adolescència va ser molt traumàtica val més no parlar-ne.

“Jo de petita ja em vaig adonar que hi havia coses que no quadraven, i que no quadraven en un gènere concret.”

 

Sobre quins 3 eixos construiries un manifest feminista?

L’economia. Un dels problemes en què ens trobem les dones és la desigualtat econòmica, i un dels problemes que es troba la societat en general és precisament aquesta desigualtat econòmica, per tant jo faria unes propostes d’anivellament. És a dir, no només anivellant els homes i les dones, evidentment, sinó les classes. No hi pot haver aquesta desproporció de classes. Jo aquest crec que és un dels eixos principals del feminisme, quan parlem d’igualtat parlem també d’aquesta igualtat. Un altre seria l’educació, tot i que en el tema de l’educació hi ha molts peròs, tenint en compta que hi ha societats amb una educació menys sexista, i en canvi hi ha un masclisme permanent, com són les societats nòrdiques. És el que s’anomena la paradoxa nòrdica: en societats molt més igualitàries on tenen una educació també més igualitària, tenen uns nivells de violència masclista desproporcionada com a tot arreu. Ens hauríem d’inventar, doncs, una educació que funcionés. Però sí que penso que l’educació és essencial. I un tercer eix molt important és trencar els estereotips. Jo estic molt obsessionada amb aquesta mania social d’encaixonar-nos a totes bandes. T’encaixonen per si ets dona, per si t’agrada la música electrònica… a mi aquesta mania de posar-nos a tots en calaixos em posa molt nerviosa i t’obliga constantment a definir-te. Jo que soc una persona profundament contradictòria, tinc necessitat en moltes coses d’anar canviant de lloc, com en d’altres coses sé que no hi entraria mai. I si algun dia hi entro és que he perdut el cap completament. Per tant, aquesta mania de classificar-nos em genera molta incomoditat. És com quan fas una professió i llavors t’interesses per fer alguna cosa que no està tan lligada. O com quan et pregunten: què t’agrada més, la tele, la ràdio o el diari? Doncs no ho sé, per què he de triar? Aquesta obsessió d’haver de triar també té a veure amb el feminisme. A les dones també ens han catalogat de certa manera, quan no encaixes amb el que se suposa que avui en dia ha de ser una dona, encara et tracten d’una determinada manera.

“Un tercer eix molt important és trencar els estereotips. Jo estic molt obsessionada amb aquesta mania social d’encaixonar-nos a totes bandes.” 

“A les dones també ens han catalogat de certa manera, quan no encaixes amb el que se suposa que avui en dia ha de ser una dona, encara et tracten d’una determinada manera.”    

 

De la mà de qui construiries la República?

Jo és que de la mà hi vaig poc, soc una persona bastant solitària en aquest sentit. Llavors, amb les persones del meu entorn que a mi em generen confiança me n’aniria a la fi del món. Per exemple, amb els meus companys de feina crec que hem avançat, i per tant soc partidària de que cadascú avanci en allò que sap fer. Jo veig gent a altres llocs i camps que fa coses xulíssimes i molt interessants. Sobretot amb la gent que té capacitat per fer coses, per fer-les bé, i que ho fa sense necessitat de ser arrogant i que tampoc és rotllo anar fer el bé catòlic apostòlic. No, persones normals, però personalment soc una persona poc partidària dels grups. Els grups sempre acaben generant unes dinàmiques xungues. No sé quina és la manera per la que això passa, però com que sé que passa, evito entrar en grups. Llavors grups petits que tu controles sí, però sempre acaben passant algunes coses que… i passa en grups polítics i en grups feministes. És veritat que ho hem parlat, per exemple, amb l’Oriol de Balanzó, el meu company de feina, de dir “hauríem de fer, generar alguna cosa”, però després entrar en aquestes dinàmiques de grup a mi em fa respecte. I com que estic una mica boja, doncs no. És que entendre’s amb la gent és molt difícil i molt fàcil. Per una banda, a Catalunya sortim al carrer i no ens estem matant els uns als altres, ni ara ni mai en una societat en pau, convivim molt bé. Però per l’altra, a l’hora de tenir una relació més profunda, es generen uns embolics… això de les relacions humanes em té molt intrigada, però no crec que en trobi la solució. Però estaria molt bé trobar-la i fer les coses de forma més professionals. Total, la ideologia i la política sempre les portem a sobre. De totes maneres, tampoc no hi he pensat gaire, i menys ara, que ja és maig.

“Amb les persones del meu entorn que a mi em generen confiança me n’aniria a la fi del món.”

“Estaria molt bé trobar una solució a les relacions humanes i fer les coses de forma més professionals. Total, la ideologia i la política sempre les portem a sobre.”

 

Tres anys després de la publicació de Curs de feminisme per a microones: creus que hem avançat? En quina situació estem?

Sí que hem avançat. No hem aconseguit cap dret, res, tots els problemes els tenim iguals, la justícia em fa vomitar, o el següent, respecte el que ens passa a les dones, també ho fa l’economia… Però hem guanyat la veu. La veu no la teníem, i ara la tenim, i se’ns escolta. Clar, això era un pas molt important perquè estàvem molt silenciades. El fet de tenir la veu, una veu que ens hem anat donant entre totes, és el primer pas. I això ha generat petits canvis com, per exemple, que els mitjans de comunicació s’han vist obligats a tenir com a mínim una dona com a representació. Però per contra, en les darreres eleccions generals del 28 d’abril només hem vist candidats i líders homes, fins i tot en partits que es diuen feministes. Si et dius feminista, potser el que hauries de fer és posar una dona al capdavant del partit. Per què? Perquè el que encara ens falta és la visibilitat, i encara hem de trencar moltes coses. Però sí que hi ha coses que han canviat. El que jo sí que veig, tot i que jo visc en un entorn que és una bombolla, és que ara hi ha certs miraments que abans no hi havia, i una certa incomoditat. A mi això m’agrada. M’agrada que molts homes, sobretot, se sentin incòmodes, perquè és la manera que els obliga a reflexionar. N’hi ha que no reflexionen i ja els donem per inútils, però d’inútils n’hi ha a totes bandes, jo no m’hi esforço molt perquè soc gran i em canso. Però sí que aquesta incomoditat genera una reflexió en moltes persones, una reflexió positiva. És fort que haguem d’explicar totes les nostres misèries a carn viva, és molt fort que haguem de fer tot això sense que ningú s’hagi molestat de veure-ho abans, és fortíssim. Jo visc en una muntanya russa permanent d’emocions, hi ha moments en què em sento molt eufòrica pensant que estem aconseguint coses, però hi ha moments en què m’enfonso en la misèria. Perquè és el que està passant: a nivell de justícia, tenim presos polítics a la presó provisional 2 anys, sí, però els violadors i pedòfils els tenim el temps que faci falta en llibertat. La societat està podrida, i treure tota la podrimenta ens portarà, i ens porta, molta feina, i molt d’esgotament mental. Ja t’ho dic, jo hi ha dies que estic molt deprimida, en canvi hi ha dies que penso que estem fent passos molt importants. Però vaja, això és l’activisme. L’activisme un dia et fa tirar coets amunt i un dia coets cap avall, i et fots a tu mateix dins del terra. Però jo crec que hem de ser positives, perquè la meva percepció és que hi ha un moviment que abans no hi era,  i aquest moviment ja ens portarà cap algun lloc, o ja ens està portant cap algun lloc.

“Hem guanyat la veu. La veu no la teníem, i ara la tenim, i se’ns escolta.”

“El que encara ens falta és la visibilitat, i encara hem de trencar moltes coses.”

“Jo visc en una muntanya russa permanent d’emocions, hi ha moments en què em sento molt eufòrica pensant que estem aconseguint coses, però hi ha moments en què m’enfonso en la misèria.”

 

Creus que hi ha risc que el feminisme es converteixi en un moviment mainstream i perdi significat en el seu creixement?

Home, això és un risc que jo firmo. Estem en un moment en què és igual si és una moda o no, el que és important és que se’n parli i se’n parli molt. Estem a l’inici de tot això. Que la gent es vol fer samarretes? Que se’n facin, les que vulguin. A mi m’és igual, la qüestió és que estigui en el paper. Què està passant ara? Que la política s’aprofita del moviment feminista i fa veure que té interessos feministes, però després a la pràctica veiem que el feminisme és l’última prioritat de tots els partits. Però el moviment depèn de nosaltres, i les dones estem canviat la consciència de les altres dones, entre nosaltres ens estem canviant el cervell. Hi ha moltes dones que ara no estan disposades a acceptar moltes coses. Si nosaltres ens ocupem de canviar la consciència de totes les dones, que és el meu objectiu a la vida, en el sentit de posar el fre a l’explotació permanent de les dones, per mi ja poden fer. Si nosaltres hem canviat les consciències, és molt difícil aturar el moviment, és molt difícil tornar endarrere. Què passa? Que amb poc temps s’ha generat també l’antifeminisme, que són els feixistes de sempre, els trifatxitos. Aquests, de cop, s’han espantat i han vist que les dones volen canvis, i que les mobilitzacions més importants que hi ha hagut a nivell mundial, així com el moviment polític actualment més important, és el feminisme. Jo si soc ells també m’espanto. Però això a nosaltres ens dona molt de poder, perquè nosaltres som l’únic canvi possible en aquesta societat, l’únic. Per tant, ja es poden espantar, es poden espantar més els trifatxitos, que nosaltres som una màquina aplanadora. Hem de ser-ho. No hem de demanar permís, no hem d’estar sotmeses, i no hem de sentir llàstima per ningú. Portem segles i segles d’ignorància, de sotmetiment, d’invisibilitat… S’ha acabat. És això, o entrar directament a El conte de la serventa. Perquè estem en aquest límit: o ens convertim en un terratrèmol, o anem al conte de la serventa. No ens en queda una altra. Per tant, que estigui de moda el feminisme, i tant! I a poder ser que es venguin molts llibres, sobretot el meu. Soc optimista, he vist coses que abans no veia, com tots els moviments tenen a la gent agafada. Hi ha dones que tenen pors, però aquesta ira antifeminista ens dona la raó, perquè ve d’on ve. Ells són la podrimenta aquesta, nosaltres som el que fa bona olor, i per aquí hem de triomfar. Jo soc molt radical, i optimista, perquè sinó plego i acabo molt malament. És també una manera de sobreviure.

“Estem en un moment en què és igual si és una moda o no, el que és important és que se’n parli i se’n parli molt.”

“El moviment depèn de nosaltres, i les dones estem canviat la consciència de les altres dones, entre nosaltres ens estem canviant el cervell.”

“No hem de demanar permís, no hem d’estar sotmeses, i no hem de sentir llàstima per ningú.”

 

Creus que les dones hem de ser més delicades amb l’humor que ofèn? En altres paraules, se’ns permeten tots els tipus d’humor?

 És que és igual el que se’ns permeti. No hem de preguntar què volen. Jo sé, per exemple, que hi ha molta gent a qui jo no agrado, perquè pot ser desagradable. Però clar, jo no puc acontentar tothom. La meva manera és aquesta, la meva manera de fer humor és no anar de puntetes, i menys envoltada d’homes. Llavors, per altra banda, personalment hi ha coses dins de l’humor que a mi no em fan gràcia. Hi ha un tipus d’humor més masculí més infantiloide, el “caca-culo-pedo-pis. Un dia et pot fer gràcia, però cada vegada… les dones demanem una mica més d’intel·ligència. I això sí que és masculí, perquè bàsicament són els homes que s’han dedicat a l’humor, majoritàriament. Per temàtiques hi ha coses que em costa més fer acudits. Però jo crec que les dones no tenim una manera de fer humor, literatura o música determinada. Fem el que ens surt com a persones. Amb les limitacions que ens posen ja n’hi ha prou, no cal que ens en posem nosaltres mateixes, tot i que és un defecte que tenim les dones.

“Però jo crec que les dones no tenim una manera de fer humor, literatura o música determinada. Fem el que ens surt com a persones.”

 

Però hi ha pressió social sobre quin tipus d’humor ens correspon, a les dones?

Crec que també s’està trencat. Està sortint una generació d’humoristes joves, dones que diuen el que volen, i ho fan com volen, absolutament desacomplexades. I és això el que hem de fer, això i mostrar la nostra intel·ligència i la nostra seguretat. Ells tenen la seguretat de ser homes, i a mi també m’ha passat de viure amb el qüestionament permanent sobre si ho faré bé o no, però això ho hem de trencar. Crec que la generació més jove ho està trencat i no es tallen ni un pèl. En aquest sentit hi ha una cantera boníssima de dones joves que arrasaran. Ens arrasaran a les grans, serem quatre gats.

“Ells tenen la seguretat de ser homes, i a mi també m’ha passat de viure amb el qüestionament permanent sobre si ho faré bé o no, però això ho hem de trencar.”

 

On són els límits de l’humor, si és que n’hi ha? Ho hem de tolerar tot?

L’humor té els límits que tu vulguis posar. És veritat que a Catalunya estem en una situació en què uns poden dir el que vulguin i els altres no, cosa que és absolutament injusta. I és la situació en què vivim. Ara mateix, l’Azcona, que ha anat a viure a Portugal per una crítica molt bona i necessària, està en el bàndol que ha d’emigrar i exiliar-se. Aquest és el problema, que uns tinguin límits i els altres no tinguin cap límit. Jo els límits me’ls poso jo mateixa sobre el que penso que pot fer gràcia i el que no. A La Competència, per exemple, amb temes de morts, accidents, o temes difícils de fer humor com la violència masclista, em plantejo: hem de fer-ne humor? Sí. Estem preparades per fer-ne? No ho sé. El que està clar és que hem de poder, i que en qualsevol cas el que no es pot permetre és que uns tinguin la llibertat de dir el que vulguin i els altres no.

“El problema és que uns tinguin límits i els altres no tinguin cap límit. Jo els límits me’ls poso jo mateixa sobre el que penso que pot fer gràcia i el que no.”

 

Es donen més casos de mansplaining en el món de l’humor que en d’altres?

Sí, però ho visc d’aquesta manera perquè treballo amb homes. I si mires altres programes tampoc mai hi ha més dones que homes. Això fa que de vegades en aquest sentit et sentis més sola, per molt que estiguis treballant amb aquests homes que fa 10 anys que conec. Una cosa que em passa la feina és que soc més de fer preguntes, de demanar si algun dels companys està més inspirat. Això ells no ho fan, hi són més reticents. I això fa que tu et sentis més burra, al final, tot i que si em poso xula sé que els dono mil voltes, als meus companys. Però és aquesta cosa femenina d’haver sigut educades en la inseguretat, pensant que potser no servim tant per tot. Llavors, hi ha moments, també moments hormonals, que et poden crear inseguretats, però al final jo veig que és una qüestió educacional. Els homes mostren molt menys les seves coses, però després tots tenen tics i mals de panxa. Jo manifesto més, perquè com a dona m’han educat així, que em passen coses a nivell emocional, i les puc dir. Ells continuen amb el nivell emocional bastant baix. Em sorprèn perquè ja estem parlant d’una altra generació, i encara hi ha moltes coses que s’han de treure amb pinces. I té tot a veure amb com ens han educat. Però clar, això fa que em senti més insegura pel sol fet de que ho expresso més, però ells ho viuen més per dintre. De vegades t’expliquen que no han dormit bé, i tu te n’adones que no és que tu siguis curta sinó que tots ho hem estat passant malament. És una grandíssima merda. Però vaja, diria que en qualsevol cas estem tots en el mateix nivell, menys jo que soc millor perquè son dona.

“És aquesta cosa femenina d’haver sigut educades en la inseguretat, pensant que potser no servim tant per tot.”

 

Creus que falten espais exclusivament de dones? No només en l’esfera social sinó específicament fent humor?

Jo crec que sí. Però llavors es queixaran de que som només dones. Però quan som només dones estem molt més tranquil·les, en molts àmbits. Ho defenso perquè com que no hem arribat al pas de la convivència en igualtat, no sé per què nosaltres no podem fer coses nosaltres soles i que funcionin. Alguna cosa s’està fent. La Leticia Dolera, per exemple, amb la sèrie de les dones, i també es va estrenar una obra que havíem fet que pràcticament tot l’equip eren dones. Ens ho qüestionem perquè som dones, perquè quan són homes ningú no ho qüestiona, i en canvi ha sigut així gairebé tota la vida. Això també es bastant indignant i bastant curiós. Estem acostumades a veure pel·lícules, programes de tele, grups de música, només conformats per homes, i ningú s’ho ha qüestionat. En canvi, en el moment que nosaltres ho volem fer surten els dubtes. I una altra cosa que hem de fer és no justificar-nos. Tenim aquesta tendència educacional masclista. És com aquella polèmica que va sortir a Anglaterra que per evitar agressions al metro els laboristes van proposar que les dones anessin en vagons separats. Jo hi estic a favor, moltes amigues meves en contra. Jo abans que em toqui un bavós al metro, prefereixo anar en un vagó tranquil·la només amb dones. És a dir, si no som capaços d’educar la societat, ens hem de protegir. I les dones estem exposades permanentment, per tant, apreneu a controlar-vos i, quan aquest instint de merda us hagi passat, ja ens tornarem a ajuntar. Perquè, a més, l’índex d’agressions al metro de Londres es veu que era una passada, amb moltes denúncies. Si de moment el problema se soluciona separant-nos, fem-ho. Fins que no canviïs l’actitud, ens separem. Les dones estem massa acostumades a aguantar, i ja no hem de fer-ho. També s’ha fet algun experiment amb concerts de música només amb dones, i s’ha comprovat que totes estan més relaxades. Ho hem de demostrar així? No. Però si no em trobes una altra situació, jo vull gaudir del concert. És dràstic, sí, però el que vivim també ho és.

“Ho defenso perquè com que no hem arribat al pas de la convivència en igualtat, no sé per què nosaltres no podem fer coses nosaltres soles i que funcionin.”

“Estem acostumades a veure pel·lícules, programes de tele, grups de música, només conformats per homes, i ningú s’ho ha qüestionat.”

“Si no som capaços d’educar la societat, ens hem de protegir.”

 

Hi ha una exigència superior sobre les dones a l’hora de ser gracioses?

En tot. És la mateixa exigència. Si tu decideixes ser la directora d’un diari, o l’alcaldessa de Barcelona… això no ha canviat. I ho hem de canviar. Perquè a més de seguida aprofiten per abocar-ho tot al fet de ser dona, cosa que nosaltres cap a ells no fem mai, tot i que ho podríem fer llargament. Ens podríem abocar en tota la mediocritat masculina que ens envolta, que té càrrecs i que té poder, que és repugnant, però no ho fem. En canvi nosaltres a la mínima estem fiscalitzadíssimes. Primer, com et deia, per nosaltres mateixes, som les primeres que jutgem: “una dona, a veure com ho farà”. Com si els homes ho fessin bé. La meva llista d’homes inútils és… vaja, no tindré temps ni per acabar de llegir-la. Ara, les dones, mare meva, és terrible. Jo m’emprenyo molt amb això, per això de vegades insulto molt. Com quan es qüestionen, per exemple, artistes, i en la literatura ha passat molt. Què vol dir qüestionar encara dones que escriuen mil vegades millor que els homes?

“Ens podríem abocar en tota la mediocritat masculina que ens envolta, però no ho fem. En canvi nosaltres a la mínima estem fiscalitzadíssimes.”

 

Quina creus que ha de ser l’actitud i la resposta, tant social com professional, en cas d’insults públics a una dona pel fet de ser-ho? El cas d’en Toni Albà n’és un exemple.

El cas de Toni Albà em sembla exemplar, de fet jo ho proposo al meu llibre. A les bones no hem aconseguit res, no ens respecten. Si només sabeu respondre a través de càstigs doncs així serà. I el que és interessant és que els càstigs se’ls posin entre ells. No que hagis d’anar-hi tu, la mestre tites, la Rottenmeier de torn, sinó que se’ls posin entre ells. “Ei tio, t’has passat tres pobles, i això és una línia que no es pot traspassar”. Jo seria molt més exigent amb aquesta coses a nivell legal. Aquesta falta de respecte a les dones, permetre dir puta a qualsevol dona que tinguis davant, acaba podent matar la dona. Això és violència contra les dones. I s’ha d’atacar d’arrel. Has pogut tenir un mal dia, però això té conseqüències. Estem massa acostumades a que els homes tinguin un mal dia sense conseqüències. La Manada va tenir un mal dia? Clar, amb aquest tema jo he rebut molt, perquè jo ja hi havia insistit moltes vegades. En el cas del Toni Albà va ser tot un despropòsit, a més amb la quantitat d’arguments polítics que tenia a favor per poder carregar, i la justificació de després… En definitiva estic molt a favor, perquè aquests insults i menyspreus els rebem dia a dia. Ja et dic, hem sigut massa bones. Més que bones, sotmeses. I la manera de no estar-hi és frenar aquest despropòsit, sobretot perquè ens maten. És que no és cap broma. A les dones ens estan matant per ser dones. Els violadors al carrer. Jo no veig a ningú que digui que això sigui prioritari, i ho és. No es tracta de que ens insultin i ens puguin ofendre, és que ens maten i ens violen, aquí i a tot arreu del món. Ja n’hi ha prou. Si ens hem de posar guerreres, ens hi posarem. No em fan cap pena, només les dones assassinades em fan pena.

“A les bones no hem aconseguit res, no ens respecten. Si només sabeu respondre a través de càstigs doncs així serà.”

“No es tracta de que ens insultin i ens puguin ofendre, és que ens maten i ens violen, aquí i a tot arreu del món.”