Aquesta setmana l’equip d’Entrevistes per la República ha entrevistat al MH 129è President de la Generalitat de Catalunya Artur Mas i Gavarró al Palau Robert.

 

En quin moment es va produir el seu punt d’inflexió. És a dir, en quin moment se n’adona que és un independentista convençut?

En el meu cas és més una evolució que un moment determinat. Parteixo de les  tesis, àmpliament compartides per diferents partits del món catalanista, que el nostre marc mental ha de ser el del major autogovern possible dins de l’Estat espanyol, sense posar-hi límits, i sempre considerant Catalunya com una nació amb tot el que això comporta. Per tant, el marc és sempre defensar el dret a l’autodeterminació de Catalunya. En quin moment això es trenca definitivament? No hi ha un moment concret però si n’hagués d’escollir un de més important que cap altre, seria el de la sentència del Tribunal Constitucional quan es carrega l’Estatut que jo mateix havia pactat a Madrid amb Rodríguez Zapatero. Ja he dit que és més una evolució que no pas un moment concret. És la sensació que no hi ha res a fer perquè Catalunya tingui el reconeixement en el marc espanyol que ha de tenir i que, majoritàriament, la societat catalana reclama. Davant d’aquesta evidència, el punt àlgid és la sentència del TC.

“No hi ha un moment concret però si n’hagués d’escollir un de més important que cap altre, seria el de la sentència del Tribunal Constitucional quan es carrega l’Estatut que jo mateix havia pactat a Madrid amb Rodríguez Zapatero.”

 

Com ha viscut Artur Mas aquests dies? S’atreveix a fer algun pronòstic de quina serà la sentència?

Pronòstic no en puc fer cap i, sincerament, crec que cap persona mínimament raonable n’hauria de fer cap perquè estem en mans de poques persones, set magistrats del Suprem que seran qui la decidiran. Penso que la sentència està  orientada, no escrita però sí orientada. Difícilment serà la que hauria de ser, l’absolució, i dintre dels possibles càstigs veurem com ho modulen. La meva experiència personal del 9N és que volen que hi hagi càstig. Quan els hi sembla que el càstig queda curt, apreten perquè sigui més dur. Per entendre’ns, és el cas del Tribunal de Cuentas. Busquen vies per endurir el càstig sobre la gent. La sentència, ja es veurà… mentre hi ha vida hi ha esperança.

“Penso que la sentència està orientada, no escrita però sí orientada. Difícilment serà la que hauria de ser, l’absolució, i dintre dels possibles càstigs veurem com ho modulen.”

 

Actualment, quin és el dia a dia d’Artur Mas? Contempla l’opció de tornar a la primera línia política pública després de la inhabilitació?

El primer que hi ha en el meu dia a dia després de deixar la Presidència de la Generalitat és molta feina, la qual cosa és bona; en segon lloc, és evident que no tinc el mateix nivell de responsabilitat; en tercer lloc, és veritat que així es viu millor que no pas a la primera línia. Per últim, sobre el final de la meva inhabilitació que es produeix el 23-F del 2020, la meva posició inicial i conclusió a uns mesos vista és que, en circumstàncies normals, no hauria de tornar a primera línia. Ara bé, en la mesura que les circumstàncies són tot el que es vulgui menys normals, ja es veurà. No tinc el propòsit de tornar. No estic fent veure que no per després acabar dient que sí. No és aquest el cas. El que no vull dir amb tota rotunditat és que de cap manera hi tornaré perquè no sé, en aquell moment determinat, en quines condicions estarà el país i el projecte que defenso. Quan arribi el moment i vegi les condicions generals, decidiré una o altra cosa però, ho reitero, en condicions normals no hauria de tornar a primera línia política.

“El que no vull dir amb tota rotunditat és que de cap manera hi tornaré perquè no sé, en aquell moment determinat, en quines condicions estarà el país i el projecte que defenso.”

 

En relació a les eleccions municipals, quin paper creu que té l’Ajuntament de Barcelona en la governabilitat de Catalunya. Fins a quin punt era important tenir-lo al costat del procés?

Per mi és molt important i es va demostrar l’1 d’octubre de 2017 en comparació amb el 9N de 2014, quan l’alcalde era Xavier Trias. En aquell moment no vaig tenir cap problema amb l’Ajuntament perquè es va alinear perfectament amb la consulta sobiranista. L’1-O, amb Ada Colau, tot van ser problemes, dificultats, ambigüitats,  càlculs personals i càlculs partidistes. Per tant, això demostra que en dos moments claus de la nostra història recent, l’actitud del govern a l’Ajuntament de Barcelona ha estat ben diferent en funció de si hi ha un o altre alcalde. Ara, desgraciadament això tampoc ha pogut ser. Una vegada més, crec que Esquerra Republicana comet un gran error quan rebutja la llista conjunta que donava moltes més garanties, d’obtenir l’alcaldia. Em consta que el PDeCAT hagués acceptat que Ernest Margall fos el número 1, el candidat a l’alcaldia i, per tant, probablement Maragall hauria estat alcalde amb una llista conjunta. Però, una vegada més, l’obstinació d’ERC al rebutjar aquest tipus d’operacions ho ha fet impossible i penso que ara n’estem pagant les conseqüències. La primera constatació és que els primers que les paguen són Ernest Maragall i ERC mateixa perquè s’han quedat a l’oposició. La segona, s’ha demostrat que el personatge de Colau ha fet un gran frau. I no dic que sigui un frau pel que ha fet, perquè ha volgut ser alcaldessa a qualsevol preu i de qualsevol manera. Ho dic perquè una persona que ve d’aquest món i ha estat explicant urbi et orbe que es guiava per uns principis, per uns valors, que no venia del món de la política i els seus intríngulis, del poder pel poder, una persona de la seva trajectòria que fa exactament el contrari del que ha estat dient sempre… Aquí hi ha el frau i estic segur que també ha estat un desengany per molta gent.

“Em consta que el PDeCAT hagués acceptat que Ernest Margall fos el número 1, el candidat a l’alcaldia i, per tant, probablement Maragall hauria estat alcalde amb una llista conjunta.”

 

Pensant en els darrers comicis de l’Estat, quina creu que ha de ser la postura de l’independentisme enfront el PSOE o Pedro Sánchez?

En aquest moment, de part del món sobiranista català, identifico la política espanyola com la recerca del mal menor. A la política espanyola no hi ha una bona solució per al conflicte català. No hi és ni la portaran. Per suposat, no la portaran de cap manera ni PP, ni Ciutadans, ni Vox. Però el PSOE tampoc. No portaran una solució estructural que resolgui tot això per unes quantes dècades. No ens enganyem ni ens fem trampes al solitari. Ara bé, entre Ciutadans, VOX i el PP i/o el PSOE amb Podemos amb una coalició parlamentària, aquests darrers són el mal menor. No perquè portin una solució sinó perquè poden iniciar, com a mínim, una línia de diàleg que crec que ens convé a tots.

“Identifico la política espanyola com la recerca del mal menor. A la política espanyola no hi ha una bona solució per al conflicte català. No hi és ni la portaran.”

 

Tornant una mica més enrere, després de les eleccions del 27-S de 2015, com va ser l’elecció del president Puigdemont? Hi havia mes persones disposades a ocupar el càrrec?

De fet, tot va venir pel veto de la CUP cap a la meva persona, del veto que va dividir la CUP per la meitat. Es va imposar la part més dura, la més intransigent. Després es va demostrar que aquesta part de la CUP tenia mals resultats electorals perquè la formació va baixar en picat en el Parlament de Catalunya. Ara, a les municipals, ha tornat a baixar en picat i, per tant, és evident que aquesta línia dura de la CUP ha fet molt mala collita des del punt de vista electoral. Però en aquell moment tenien la força per plantejar-ho així. Per tant, a mi se’m va provocar el dilema, la disjuntiva, de quedar-me i repetir les eleccions amb la incertesa de veure què passava o anar-me’m i donar l’opció al projecte sobiranista de continuar amb la majoria independentista que hi havia en el Parlament de Catalunya que, llavors, era de 72 diputats. Al final, em vaig inclinar per la segona opció perquè vaig pensar que apartant-me feia un millor servei al país i al projecte sobiranista que no pas quedant-me. Aleshores va venir el moment de la tria de la persona que m’havia de succeir, tenint en compte que la condició era que la CUP havia d’acceptar qualsevol candidat o candidata que jo proposés. Com és evident, hi havia vàries persones que hi podien optar. En concret, alguna dona que havia sigut consellera en governs anteriors. Però alguna persona a qui ho vaig proposar, em va dir que no. Aleshores, arribats a l’últim moment i amb poques hores per resoldre la qüestió, se’m va suggerir per part de gent diversa el nom de l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont. Finalment, em vaig decantar per ell.

Si la pregunta és el perquè, hi ha vàries raons. Una, perquè era una persona que el seu discurs deia coses interessants. L’havia escoltat vàries vegades en les executives del partit i en alguns actes a Girona. Dues, perquè tenia experiència de gestió com alcalde, estava governant una ciutat gran com Girona i, la tercera raó, perquè era una persona inequívocament independentista, que ningú podia dir que havia posat en aquest compromís algú que no se’l cregués.

“És evident que aquesta línia dura de la CUP ha fet molt mala collita des del punt de vista electoral.”

Hi havia vàries persones que hi podien optar. En concret, alguna dona que havia sigut consellera en governs anteriors. Però alguna persona a qui ho vaig proposar, em va dir que no.

 

Una pregunta una mica més personal. Amb quina línia programàtica de govern se sent més satisfet? Amb quina es quedaria?

Bàsicament, puc traçar tres grans línies com a balanç global de la meva presidència.

La primera és com vam defensar els serveis públics en època d’austerirtat obligada i plena de retallades, els serveis públics essencials. En aquest sentit, malgrat les crítiques que vàrem rebre, crec que el nostre govern va fer una gran feina. Vam aconseguir que cap cosa essencial, des del punt de vista de servei públic a Catalunya, s’anul·lés, malgrat que vam reduir el pressupost de la Generalitat un 15 per cent. No dic que fos un miracle perquè hi havia molta feina al darrere però crec que vam fer un gran servei al país en aquell moment, malgrat les crítiques.

La segona, de la que em sento especialment orgullós, és la d’haver ajudat des d’un govern que jo en deia “bussiness-friendly”, haver ajudat a superar una crisi econòmica molt dura i atraure cap el país moltes d’aquelles inversions que creen llocs de treball. Em sento orgullós d’aquesta línia de promoció econòmica, de mentalitat econòmica del govern. I, la tercera línia que forma part d’aquest balanç, és l’inici i totes les primeres passes del projecte sobiranista, d’haver escoltat la gent i haver traduït l’escolta en acció política, haver portat el país a la primera majoria independentista del seu Parlament en tres segles.

“Vam aconseguir que cap cosa essencial, des del punt de vista de servei públic a Catalunya, s’anul·lés, malgrat que vam reduir el pressupost de la Generalitat un 15 per cent.”

 

Creu que el 9-N va ser un preàmbul del que després va ser l’1-O? En quin moment ens trobem i quins errors, crítiques o autocrítiques, es poden fer de tot aquest període?

El 9-N va ser el primer pols seriós a l’Estat, més enllà de les manifestacions. Va ser el primer pols institucional fort que vàrem guanyar. Va ser la primera vegada que la ciutadania de Catalunya va poder votar de manera directa a favor o en contra de la independència. Mai abans s’havia produït. En aquest sentit, va ser la primera gran passa. Però no oblideu que el 9-N, a part de ser un precedent, forma part d’una cadena de 4 consultes que s’han de mirar conjuntament: el 9-N de 2014, el 27-S de 2015, l’1-O i el 21-D de 2017. Hem d’agafar aquestes quatre dates juntes, formen part d’una mateixa seqüència i les hem de mirar en conjunt. Dues van ser eleccions i dues consultes. Veureu que les consultes les vam haver de fer contra l’Estat, en condicions molt difícils, sobretot l’1-O. Les vam guanyar totes dues i van suposar un enorme empoderament perquè la gent les va fer seves i les va fer possible i defensar. Però si agafeu les dues eleccions que complementen aquestes consultes, veureu que en ambdues la participació va ser altíssima, 75 per cent el 2015 i 80 per cent el 2017. En totes hem tingut, en tres segles, les dues primeres majories absolutes a favor de la independència en el Parlament de Catalunya, amb 72 i 70 diputats respectivament.

Per tant, agafat en el seu conjunt, significa que hem guanyat les consultes que hem fet, hem empoderat la ciutadania per fer-les i hem lluitat contra l’Estat. Hem guanyat, almenys, aquest pols. Hem guanyat batalles, no la guerra. Al mateix temps, hem aconseguit fer unes fotografies ben reals de la societat catalana. Tant la del setembre de 2015 com la de desembre de 2017, donen una majoria real a favor de la independència, cosa que era inimaginable quan tot això va començar pocs anys enrere. Aquest és el balança que en faig.

Ara bé, també hi ha coses que no hem fet bé. Una d’elles, molt clara, alguns moments de manca d’unitat interna. La segona, no mantenir les llistes conjuntes, que realment és el que preocupa més a l’Estat. La tercera, haver fet masses picades d’ull a postulats de la CUP que han portat a una desobediència purament dialèctica, sense conseqüències pràctiques importants, que a vegades ens ha deformat la imatge internacional d’aquest procés. Per últim, un excés de partidisme i estètica que ha portat a presentar coses com si fossin molt importants quan es va demostrar que, en realitat, no ho eren tant. Quan se’ns demana que fem autocrítica contestem en aquests termes i, per tant, ens posem cendra a sobre. Els nostres adversaris no han fet ni una sola autocrítica des que va començar tot això. I són els grans responsables que les coses hagin arribat on han arribat i tinguem un judici vergonyós i vergonyant al Tribunal Suprem.

Va ser la primera vegada que la ciutadania de Catalunya va poder votar de manera directa a favor o en contra de la independència. Mai abans s’havia produït. En aquest sentit, va ser la primera gran passa.

“El 9N va ser la primera vegada que la ciutadania de Catalunya va poder votar de manera directa a favor o en contra de la independència. Mai abans s’havia produït.”

“També hi ha coses que no hem fet bé. Una d’elles, molt clara, alguns moments de manca d’unitat interna. La segona, no mantenir les llistes conjuntes, que realment és el que preocupa més a l’Estat.”

 

Oficina del 129è President – Palau Robert, Barcelona