El passat 8 de març, centenars de milers de dones sortíem als carrers llançant un crit unànime: les dones hi som, i hi volem ser en igualtat de drets i de condicions. Prou violència, prou discriminació, prou abús. Prou masclisme, en definitiva. La gran onada feminista de jornades com aquesta ens ha de fer entendre que ja no hi ha volta enrere. El feminisme està en auge i és un punt ineludible de l’agenda social, mediàtica i política. Però què passa a partir del 9 de març?

La ressaca post 8-M sembla implicar que les coses estan canviant: les dones deixem de sentir-nos soles i teixim vincles de sororitat, i valentes per l’impuls de la lluita, ens reivindiquen en la quotidianitat. Els homes, per la seva banda, se solidaritzen i ens acompanyen, de costat, en el camí que emprenem cap a la igualtat. Res és, però, tant idíl·lic un cop superada l’eufòria. El temps passa i les dones continuem sense ocupar càrrecs de responsabilitat en grans corporacions, destinades a fer-nos càrrec de les cures, sense espais propis als mitjans tradicionals, infrarepresentades, essent violentades al carrer, a la feina i a casa. Seguim amb por de ser violades, o de fer-ho públic perquè la justícia, encara patriarcal, considera que no hi va haver ni violència ni intimidació. I ens continuen matant, també. Superada l’eufòria, les dones ens tornem a veure immerses en qüestions que ja creiem indiscutibles, descobrim que la paraula sororitat no és al diccionari, que els homes encara ens insulten titllant-nos de prostitutes, i que el crit que ressonava als carrers segurament no era tan unànime.

Aquest xoc amb la realitat, sovint estàtica, no només evidencia que la lluita no ha acabat, sinó que encara hi ha molta feina per fer, i que el debat no pot morir. Més enllà del 8 de març, per tant, continua essent necessària la proliferació d’espais de trobada feministes que, lluny d’arraconar la reivindicació, se’n facin bandera per obrir camí. Sense restriccions ni qüestionaments. Calen formes continuades i transversals de permetre que les dones posem damunt la taula un debat obert i inclusiu sobre on volem arribar, com podem fer-ho, i, si cal, sobre per què no hi hem arribat encara.

I és amb aquesta ambició que obrim l’espai feminista d’Entrevistes x la República. La construcció d’una nova República és l’oportunitat d’omplir un full en blanc, procés que ha de passar per la comunió de totes les veus que l’han de conformar. I ha de passar, també i necessàriament, per la comunió de veus de dones com a subjecte líder d’aquesta construcció, per lliurar-la, des d’un inici, de dinàmiques i herències masclistes del passat.

 

Gina Rigol

Entrevistes X la República