L’equip d’Entrevistes per la República va entrevistar a l’exconseller Felip Puig. Al Govern de Catalunya va ser conseller de Medi Ambient (1999–2001), de Política Territorial i Obres Públiques (2001–2003), d’Interior (2010-2012) i d’Empresa i Ocupació (2012-2016).

~

GUILLEM VALLS (@Guillem_Valls_): Vostè ha estat conseller durant molts anys, secretari general de Convergència, però Felip Puig ha sigut sempre independentista?

FELIP PUIG GODES: El meu punt d’inflexió és molt més pretèrit que no pas el dels nouvinguts independentistes, no la nova fornada generacional que aquesta és lògica, sinó la de gent que ha anat mutant al llarg del temps. Jo per motius familiars, d’escola, per entorn d’amics… tinc els meus records a partir dels 12 o 13 anys quan ja vaig conèixer Jordi Pujol i la seva família, també vaig conèixer gent que estava compromesa en la política abans de la transició democràtica. Vaig ser escolta (Boy Scout) que als anys 70 era un moviment clarament catalanista en la pseudoclandestinitat. A l’escola, Costa i Llobera, ens feien Formación del Espítiu Nacional però ja estudiàvem en català. Recordo que a casa em comprava pòsters de Macià, de Tarradellas, i de tot el que era la tradició política catalana. Tot això em va portar a córrer davant dels grisos, a participar en el primer 11 de setembre a Sant Boi l’any 1976 i l’11 de setembre amb el milió de Segadors del 77 al Passeig de Gràcia i, a partir d’aquí, de tots els 11 de setembre restants. Recordant el meu avi, per part materna era més aviat republicà i es deia Godes Hurtado. Era cosí de Manel Hurtado, un ministre català a les ordres de la República; el meu avi patern, també estava a la Lliga Catalanista i va ser un dels damnificats per tota la revolta esquerranosa dels anys 30 que van patir l’exili. El meu pare, de molt petit, es va passar nou anys a la França ocupada i no va poder tornar fins que va caure el règim de Vichy.

Per tant, ha estat un posicionament natural. De jove vaig interpretar que Convergència Democràtica era una força, nova en aquell moment, que enllaçava amb les aspiracions d’una generació i me’n vaig fer militant l’any 76 quan encara no havia fet 17 anys. Era una aproximació tranquil·la i pausada al nacionalisme català i a l’independentisme. Convergència es va fundar l’any 74 a Montserrat, d’amagat, fent veure que era una trobada de barcelonistes. Es va fundar un partit polític de diferents aproximacions ideològiques que ja recollia en els propòsits fundacionals fer de Catalunya un país normal del món i, per tant, anar treballant per aconseguir estructures d’estat i una posició de país lliure. Més tard, resulta que dins de Convergència era l’independentista més radical i després, darrerament, em va passar com a en “Bambi”, quan es va declarar l’incendi vaig veure a molts moderats que em passaven corrent i se n’anaven cap a no se sap on… No entenia perquè es posaven a córrer mes del compte, cosa que lamentablement penso que és el que ha passat. No es pot avançar tan de pressa quan no tens una majoria social àmplia per aconseguir els teus propòsits. En definitiva, penso que he sigut independentista sempre i ho segueixo sent malgrat no creure en la manera que, en aquests moments, alguns volen aconseguir la independència.

“He sigut independentista sempre i ho segueixo sent malgrat no creure en la manera que, en aquests moments, alguns volen aconseguir la independència.”

“No es pot avançar tan de pressa quan no tens una majoria social àmplia per aconseguir els teus propòsits.”

 

ALDO FREDIANI (@AldoFrediani): L’any 2010 va fer unes declaracions en què deia que Catalunya podria esdevenir un país si era capaç de construir majories polítiques i socials, de trobar el seu propi espai polític i entendre que cal avançar més cap a Brussel·les i Europa que no pas cap a Madrid i Espanya. Aquell mateix any va assegurar que una consulta per la independència portaria el país a una derrota. En un article al Nacional, molt més recent, va afirmar que no teníem prou soldats i que no es plantegen les batalles quan estàs segur de no guanyar. Per què va servir l’1 d’octubre? S’havia d’haver celebrat o es va calcular malament l’equilibri de forces? Creu que hem perdut?

FP: L’any 2010, des de Convergència, em va tocar fer el discurs de la vigília del 11 de setembre, al Fossar de les Moreres. Penso que després de Jordi Pujol, sóc el dirigent que he fet més intervencions al Fossar de les Moreres les vigílies de l’11 de setembre. Recordo que aquella nit vaig situar el 2010 en una espècie de dicotomia. Veníem de la manifestació del mes de juliol com a conseqüència de la sentència del Tribunal Constitucional, que ens va escapçar un Estatut que ja venia autolimitat pel debat al Parlament i, finalment, també per l’acord al Congrés. Malgrat tot, hi havia una sentència que deixava sense efecte el modest i tímid avançament que havíem aconseguit amb el nou Estatut. Aquella nit de torxes al Fossar, el titular que van treure va ser que més endavant, tard o d’hora, Catalunya hauria de decidir entre la decadència o la independència. És evident que rima, però en el fons hi havia una perspectiva de dir que ens estaven limitant el nostre marc d’actuació.

Sempre havíem volgut pactar amb l’Estat espanyol. Ara que s’està criticant tant el diàleg polític del “peix al cove” i “la puta i la Ramoneta”, crec que amb la societat espanyola i l’Estat espanyol tal com està configurat des de fa més de 500 anys, i tenint en compte la feblesa de la cohesió interna de Catalunya que no arriba al 60 o 70 per cent de majoria social a favor de la independència, segueixo pensant que no hi havia altre marge de maniobra que l’aconseguit durant 20 o 25 anys actuant primer amb la UCD, amb la LOAPA del PSOE, i també amb el Partit Popular i la dreta espanyola que va accedir per primera vegada en democràcia, ja que l’havíem tingut molts anys en una dictadura.

Per tant, creia que la manera d’avançar del país era progressiva, tranquil·la, com l’expressió del president Pujol “hem d’avançar abans de que el Bàltic es glaci”. És a dir, aprofitar les conjuntures per anar aconseguint la derogació de la mili a canvi de pactar amb un govern de dretes, assolir la recuperació dels Mossos d’Esquadra, la gestió dels ports… En definitiva, un increment progressiu d’estructures d’estat pròpies però sense aconseguir la independència a curt termini. Penso que avui, altra vegada, molta gent admira que el País Basc tingui independència fiscal i financera i pensa que, si en algun moment l’haguéssim aconseguida, segurament tindríem més pau que no pas l’actual moment d’excitació que encara estem atiant.

“Penso que avui, altra vegada, molta gent admira que el País Basc tingui independència fiscal i financera i pensa que, si en algun moment l’haguéssim aconseguida, segurament tindríem més pau que no pas l’actual moment d’excitació que encara estem atiant.”

Per tant, el 2010 es produeix un abans i un després. Convergència arriba al poder coincidint amb una greu crisi econòmica que obliga a practicar, sense entusiasme, retallades i ajustaments necessaris per salvar les finances del país, malgrat que sota el meu punt de vista, alguna vegada, alguns discursos del govern generaven una visió massa liberal. Es produeix una triple confluència: la majoria catalanista del país diu que no hi ha futur a curt termini amb Espanya, és a dir, crisi institucional; hi ha un retorn d’un govern de CiU després de l’etapa del tripartit i, per últim, hi ha l’assumpció d’una crisi econòmica molt important.

Es comencen a orientar raonablement bé les coses fins que arriba una segona manifestació, la del 2012. Segons el meu modest entendre, és quan es comencen a prendre, algunes decisions que crec que són errònies. A curt termini, i vist amb perspectiva, convocar eleccions a mitja legislatura gestionant una gravíssima crisi va ser un error. Vam perdre diputats. En l’intent de surfejar el moviment independentista d’una manera tan radical, d’una banda ens va portar a l’agenda política de la CUP i, de l’altra, a l’agenda de les entitats socials que són molt respectables però democràticament no tenen la legitimitat de la representativitat política. Crec que això de confiar l’agenda política en una força absolutament radical i diferent de la majoria central del país identificada amb CiU, i el paper del lideratge politico-institucional en mans de les entitats socials, van ser varis dels errors que vàrem cometre en aquell moment, i em sembla que el resultat de les eleccions ho constata.

“A curt termini, convocar eleccions a mitja legislatura gestionant una crisi va ser un error. Vam perdre diputats. En l’intent de surfejar el moviment independentista d’una manera tan radical, d’una banda ens va portar a l’agenda política de la CUP i, de l’altra, a l’agenda de les entitats socials que són molt respectables però democràticament no tenen la legitimitat de la representativitat política.”

 

L’1-O va ser un exercici de participació encomiable, heroic en alguns casos, per la voluntat de repressió d’un Estat nefast que no té futur i no ofereix futur per a Catalunya, però també va ser insuficient. El nivell de participació en el referèndum o el resultat de les forces independentistes en les eleccions del 2015 i de 2017 ho constata. Amb un 47,5 per cent a favor de les forces suposadament independentistes, no es guanya la independència. I no és ciència infosa. Havíem rebut moltes vegades els representants del Quebec. La lliçó que sempre ens havien traslladat, i lamento que alguns dels nostres companys no l’expliquessin bé, era la de no convocar un referèndum si no teníem les garanties de guanyar-lo sobradament. Un empat fa perdre. Un estat com Espanya, que és evident que no és com el canadenc sinó més semblant a Iugoslàvia o a d’altres països més centralistes. Amb un empat trenques el país per la meitat, perds davant d’Espanya i no guanyes legitimitat a Europa. No guanyem en cap de les partides d’escacs que intentem jugar i si, a més a més, resulta que perdem la majoria política i trenquem la confiança d’una part del país en una força central i moderada com CiU o el PdeCat, crec que no hi sortim guanyant en cap dels cinc escenaris.

“L’1-O va ser un exercici de participació encomiable, heroic en alguns casos, per la voluntat de repressió d’un Estat nefast que no té futur i no ofereix futur per a Catalunya, però també va ser insuficient.”

“Amb un 47,5 per cent a favor de les forces suposadament independentistes, no es guanya la independència.” 

“Amb un empat trenques el país per la meitat, perds davant d’Espanya i no guanyes legitimitat a Europa.”

 

Quan va arribar a ser conseller per primera vegada l’any 1999, pensava que el procés independentista podia accelerar-se tan ràpidament?

 Sincerament no. Veia, tant en el president Pujol com en la transició que estàvem començant a construir amb Artur Mas, l’evolució d’un partit que havia identificat l’escenari en què ens havíem de moure per intentar avançar cap a un escenari més federal, confederal, per avançar tranquil·lament cap a uns plantejaments més sobiranistes. No veia que acabéssim abraçant l’independentisme d’una manera tan accelerada. L’any 99, no veia que aquest escenari es precipités tan de pressa, malgrat que com a secretari d’organització em pertocava anar preparant les noves generacions de polítics, alguns dels quals avui estan a la presó o al govern amb fortes conviccions nacionalistes. Però entre el 1999 i el 2010 hi ha deu anys i tot s’ha precipitat molt. No preveia que ens plantegéssim un discurs a favor del dret a decidir i d’un independentisme tan radical.

 

Quina opinió té del Consell de la República?

FP: Crec que és un instrument que pot permetre que mantinguem l’esperança de recuperar els nostres polítics que estan a l’exili o a la presó. Permet construir una plataforma de discurs, tant de projecció interna com internacional, sobre la situació anòmala que viu Catalunya perquè, més enllà que hàgim pogut cometre errors, és evident que Espanya és un país en regressió en termes de qualitat democràtica. No és una idea meva però m’agrada recordar-la: Alemanya és filla de la revolució del protestantisme i del romanticisme; Anglaterra és filla de la Revolució Industrial; França de la Revolució Francesa i de tots els valors cívics i republicans… Tots els grans països europeus tenen un moment de trencament amb el passat i de projecció cap a la modernitat. En canvi, Espanya, enlloc de fer una revolució modernitzadora viurà la Contrareforma i la Inquisició i, finalment, esdevindrà un estat que encara es manifesta avui de baixa qualitat democràtica. I és aquest entorn i aquest escenari el que ha acabat provocant tota aquesta situació.

Entenc, per tant, que la prioritat ha de ser recuperar els nostres polítics empresonats o a l’exili, intentar establir una certa estabilitat política i institucional que avui no tenim. I després, replantejar totes les peces del tauler perquè serà necessari refer i reconstruir moltes coses. Els errors que ha comès Espanya i les ingenuïtats que aquests darres anys hem comès des del catalanisme polític, requeriran un gran esforç de constricció, d’intentar buscar la pau des d’un punt cívic i democràtic i rebaixar les expectatives. Malauradament, mentre no disposem d’una gran majoria social, aconseguir la independència amb un 47,5 per cent no és possible. I menys amb l’actual entorn europeu, que ens juga a la contra, i amb una política espanyola que mai s’ha basat en la cultura del pacte.

“Espanya, enlloc de fer una revolució modernitzadora viurà la Contrareforma i la Inquisició i, finalment, esdevindrà un estat que encara es manifesta avui de baixa qualitat democràtica.”

“La prioritat ha de ser recuperar els nostres polítics empresonats o a l’exili, intentar establir una certa estabilitat política i institucional que avui no tenim. I després, replantejar totes les peces del tauler perquè serà necessari refer i reconstruir moltes coses.”

 

Per tant, hem d’arribar al 80 per cent que vol el dret a l’autodeterminació…

FP:  No tot ha de ser igual. És evident que no podem tornar a l’estat autonomista i que Espanya haurà de reconèixer que hem de fer un pas endavant des de diferents perspectives. Per altra banda, ja teníem clar els anys 80 que havíem d’anar preparant el dret a l’autodeterminació per poder-lo exercir en el moment que oportú. Crec que allò que ens ha fallat és l’anàlisi de l’oportunitat. Torno a repetir que la lliçó canadenca o l’escocesa, molt més recent, és que els referèndums s’han de plantejar en el moment en què els puguis guanyar de carrer, perquè per empatar, perdre de cinc, o de mig punt com van perdre els canadencs… Fixeu-vos que avui el Quebec té molt lluny la majoria social o política dels nacionalistes o independentistes. Són propòsits que els guanyes o retrocedeixes. Ara hi ha d’haver un lideratge molt potent per explicar a una part del país que hem retrocedit en comptes d’avançar i que, per tant, cal posar un punt de suport per tornar a reestructurar un projecte que avanci i no continuï basat en la crispació i la confrontació que no ens porta enlloc. I aquest lideratge encara no el veig.

“Ara hi ha d’haver un lideratge molt potent per explicar a una part del país que hem retrocedit en comptes d’avançar i que, per tant, cal posar un punt de suport per tornar a reestructurar un projecte que avanci i no continuï basat en la crispació i la confrontació que no ens porta enlloc.”

 

Per tant, falten líders de referència?

FP:  Penso que un dels problemes que tenen tant Europa com Espanya, i també Catalunya, és que els lideratges estan afeblits. Penso que els hi té, fins i tot, el món occidental. Si un líder, des d’un punt de vista ètic i moral de la primera potència que és els EEUU, està basat en el senyor Trump, ens adonem que alguna cosa està passant en les democràcies representatives. Merkel diu que plega. Personatges d’un i altre cantó, com Thatcher o Blair; Köhl o Smith; Miterrand o Sarkozy; Aznar, González o Pujol… no es veuen en el futur. Per tant, hauríem d’intentar ajudar els actuals dirigents perquè construeixin nous lideratges. És evident que no seran fàcils de construir perquè les coses evolucionen molt més de pressa que fa 10, 15 o 20 anys. Els mitjans de comunicació tenen un paper diferent, les noves tecnologies estan portant a assentar càtedres on no hi ha ni professors ni numeraris… tot ha canviat molt i ja veurem com ho gestionem.

 

La política de l’estirabot està premiada?

FP:  La meva teoria és una mica sorprenent. No parlaré dels polítics actuals. Hi ha opinadors que creuen que això és conjuntural. La meva modesta opinió, més d’enginyer que de filòsof, més de gestió que de reflexió, és que estem vivint la normalitat de les societats democràtiques, no només a Espanya sinó també a Europa. Les societats occidentals, les democràcies representatives, estan en crisi? No, crec que estan en un escenari de mediocritat que és la normalitat. D’on surten els grans valors europeus? Després d’una gran guerra, d’una gran desfeta. D’on surt la transició democràtica i una mica de voluntat de pacte a l’Espanya de sempre? Després de la finalització d’una dictadura franquista. D’on surt un Pujol que se situa al centre després d’una transició democràtica i molta polarització? Després de moments transcendents, normalment de crisi molt forta, apareixen escenaris d’excepcionalitat. Quan aquests, per diferents motius, es van esgotant, tornem a la normalitat que és la crispació, la confrontació i els populismes. De l’Europa del nord, d’extrema dreta, a la del sud, d’extrema esquerra, hi regna la demagògia, la confrontació i la crispació. Malauradament, analitzant la història, penso que aquesta és la situació normal i no pas l’excepcional de grans lideratges, de grans estabilitats que acostumen a situar-se en el centre moderat, centre esquerra o centre dreta, i que grans líders europeus han protagonitzat durant els darrers anys. Però avui tampoc Europa té grans lideratges. La situació d’Itàlia, del Brexit anglès, de la marxa de Merkel… I a Espanya, la dreta està representada per Ciutadans, per Vox i per un Partit Popular que no acaba de trobar un plantejament de centre dreta raonable; d’una esquerra feble i d’una extrema esquerra radical molt populista com la de Podemos. He arribat a la conclusió que la normalitat és això i el que ens passa és que ens costa assumir-la. Per tant, vol dir que haurem d’arribar a un nou punt de catarsi que voldria que fos democràtica. Les catarsis anteriors, en què ens hem basat per construir escenaris d’estabilitat de diferents èpoques, han sigut violentes. M’agradaria pensar que la catarsi que ens ve és social, democràtica, de qualitat i reflexió. Però a dia d’avui la plaça central està buida. Tothom està al sol o a l’ombra. Està a l’extrem dret o a l’esquerre. No hi ha un espai central moderat. I no crec que aquest espai el puguin representar alguns dels actors que encara ara, després d’haver provocat la crisi de fa un any, intenten ser els que aposten pel diàleg i per la moderació, per fer créixer la base de l’independentisme. No poso noms però crec que qui ho llegeixi ja entendrà de qui parlo.

“No hi ha un espai central moderat. I no crec que aquest espai el puguin representar alguns dels actors que encara ara, després d’haver provocat la crisi de fa un any, intenten ser els que aposten pel diàleg i per la moderació, per fer créixer la base de l’independentisme.”

 

Fa un temps en unes declaracions a Els Matins, Artur Mas venia a dir que els independentistes ens havíem de preguntar si no aprovar els pressupostos als socialistes podia derivar en una situació pitjor. Ho comparteix?

FP: Comparteixo la seva tesi però venia d’una hipòtesi diferent a la meva. La seva era preguntar-se com aconseguiríem un escenari menys dolent. És evident i obvi que la resposta és amb un govern de Pedro Sánchez i el PSOE més que no pas amb un de Pablo Casado i el PP. La meva hipòtesi és diferent. Com aconseguirem progressar més, independentment de amb qui sigui? Amb la voluntat de separar la prioritat que surtin els presos i que tornin els nostres polítics de l’exili, ho aconseguirem sense que això es barregi amb l’estratègia i la pràctica política o barrejant-ho tot? Si la lògica de la política passa per la presó i l’exili no trobarem solucions a curt termini, i crec que va ser un error no aprovar uns pressupostos que el país necessitava, malgrat que els interlocutors , uns o altres, seran també els protagonistes de la repressió que estem patint. Pactant recursos i baixant el to de la crispació, més que no pas alimentant-la, arribarem abans a escenaris en què serà més fàcil recuperar els nostres presos i exiliats. És la meva opinió. Segurament si estigués a l’exili o la presó voldria que la gent se’n recordés de mi, i només ho podria fer cridant sobre els murs o reclamant més enllà de la frontera. Però analitzant-ho amb una perspectiva a mig termini, crec que es poden aconseguir més coses bescanviant cartes amb els polítics que avui estan liderant un estat repressor com és l’espanyol, que no pas mantenint o fent créixer més la crispació. L’Estat espanyol posarà totes les seves cartes de repressió amb la fiscalia, la policia… amb tot. Fins i tot amb la crispació que es viu als carrers de fora de Catalunya, si nosaltres ens mantenim en una posició de confrontació. Si ells volen aprovar els pressupostos de l’Estat, nosaltres volem aprovar els de Catalunya. Si volem més diners per evitar que segueixin havent-hi morts als Rodalies potser ho aconseguirem… Això vol dir que hem oblidat els presos i exiliats? No, potser al revés. Si som capaços de pactar, indirectament estarem llançant un missatge en què algunes estructures de l’Estat, des del punt de vista de la seva reflexió i en la intimitat, potser baixaran el seu nivell d’agressivitat. Si en canvi mantenim el to de duresa i de conflicte, el discurs d’unilateralitat i desobediència, més aviat propiciarem perpetuar les situacions de presó i exili. És la meva modesta opinió.

“Pactant recursos i baixant el to de la crispació, més que no pas alimentant-la, arribarem abans a escenaris en què serà més fàcil recuperar els nostres presos i exiliats.”

 

L’Europa de les regions és un club d’estats?

FP: És una fal·làcia. Catalunya no va poder arribar-hi els segles XVIII-XIX, i ara serà molt difícil. Jo preferiria ser un país amb més poder polític, amb més finançament.

 

El model suís es pot extrapolar a Espanya?

FP: El model suís no es pot extrapolar a Espanya. És impossible. A Catalunya sí. Nosaltres també tenim algunes comarques amb personalitat política pròpia, potser no quaranta-cinc, però sí realitats com la Vall d’Aran que és molt petita però té la seva personalitat, no només lingüística i cultural, sinó també des d’un punt de vista administratiu. Penso que Catalunya podria avançar cap a una estructura menys centralista, d’acords pluriculturals i pluriterritorials. Tota aquesta fragmentació ja no té cap possibilitat de sostenibilitat financera. El problema és que a Espanya, malgrat que el PSOE i altres partits havien defensat el model federal, la realitat és que no l’han practicat ni se l’han cregut mai. El PSOE va ser també protagonista de la LOAPA amb Alianza Popular els anys 80, i després mai ha fet cap esforç ni per “apoyar el Estatut que salga del Parlamento”.

“El problema és que a Espanya, malgrat que el PSOE i altres partits havien defensat el model federal, la realitat és que no l’han practicat ni se l’han cregut mai.”

 

S’ha d’eixamplar la base de l’independentisme, doncs?

FP: És més fàcil que eixamplin la base aquells partits que avui no són independentistes que no pas enfortir el discurs en aquells sectors que ja ho són. Hem d’anar a créixer i a pescar a Horta, a Tarragona, a Sant Pere i Sant Pau, a Sant Josep Obrer, a Fontajau, a Germans Sàbat… És on ha de créixer el catalanisme i la convicció que, democràticament i políticament, aquest país pot tenir més instruments i més recursos. Per exemple, crec que Comín hauria fet més bon favor si seguís treballant com altres socialistes a dins del PSC per fer créixer aquesta base.

“Crec que Comín hauria fet més bon favor si seguís treballant com altres socialistes a dins del PSC per fer créixer aquesta base.”

 

Com se sol dir, el paper del conseller d’Interior és el més difícil en un govern?

FP: És difícil en determinats moments, quan hi ha problemes d’ordre públic. La gestió de les emergències sempre és delicada: inundacions, incendis, nevades… però quan hi ha problemes d’ordre públic molt més. Crec que nosaltres tenim petits estigmes en el nostre ADN col·lectiu, degut a la nostra història i la nostra cultura, perquè som una de les democràcies més antigues d’Europa i, al mateix temps, no hem aconseguit tenir estructures pròpies d’estat, com ara un exèrcit i una policia propis. Som radicalment democràtics però, al mateix temps, quan la policia ha de defensar l’interès general no ens agrada que tregui la porra. Hi ha molts països en què les qüestions d’ordre públic, provocades a vegades per sectors molt petits i molt radicals, s’han d’abordar. No diré sense gaire complexitat, sinó amb estricte compliment a la llei. Hem de recordar que l’estat, en determinats moments, per salvaguardar l’interès general i la seguretat i la llibertat dels ciutadans, ha d’utilitzar, sense voler-ho ni gaudir-ho, mecanismes de força legítima per intentar aturar els violents o els radicals que volen destruir el sistema de convivència. A diferència d’altres democràcies, on s’accepta que els policies vagin amb gossos, a cavall, amb gasos lacrimògens o tancs d’aigua, a Catalunya, quan algú aixeca una porra més del compte, ens produeix en general una certa prevenció. Sabem que la policia, en altres societats democràtiques, ha de defensar l’interès global. Per això, un conseller d’Interior a Catalunya té aquesta debilitat que és social, i després n’hi ha una altra d’estructural que és difícil tant per al conseller com per a la policia. En tots els països democràtics, la policia treballa al mateix cantó que la justícia, la fiscalia i d’altres estructures d’estat. A Catalunya passa més aviat el contrari. Enlloc de tenir els fiscals, els jutges i, fins i tot els mitjans de comunicació raonablement crítics però a favor, a Catalunya els tenim en contra. Això ho fa encara tot més complicat. 

“Som radicalment democràtics però, al mateix temps, quan la policia ha de defensar l’interès general no ens agrada que tregui la porra.”

“Enlloc de tenir els fiscals, els jutges i, fins i tot els mitjans de comunicació raonablement crítics però a favor, a Catalunya els tenim en contra.”

 

Li va semblar proporcionada l’actuació policial en la contramanifestació que hi va haver entre Jusapol i CDR’s?

FP: Sóc un conseller que va haver d’expedientar alguns policies per no fer bé la seva feina, fins i tot expulsant-los del cos. Per tant, quan les coses no es poden fer bé algú ha d’assumir i executar responsabilitats polítiques. Però dit això, sóc dels que defenso que tenim un cos de policia que tendeix a superar la línia mitjana de la qualitat de les policies europees i vull creure que en aquestes manifestacions es va actuar més que correctament. Les imatges de televisió sempre són dures i crues. Potser s’hagués pogut evitar canviant els itineraris d’alguna d’aquestes manifestacions? Recordo que en alguna ocasió, com a conseller d’Interior, havíem no autoritzat alguna manifestació per la seva casuística. Llavors un jutge venia o no a corregir el poder executiu. Això està a l’estat de dret. Potser s’hagués hagut de fer que determinades manifestacions provocadores, es produïssin a Montjuïc o a la Zona Franca. Sinó, que ho digués un jutge.

“Sóc dels que defenso que tenim un cos de policia que tendeix a superar la línia mitjana de la qualitat de les policies europees i vull creure que en aquestes manifestacions es va actuar més que correctament.”

 

Guillem Valls – Felip Puig – Aldo Frediani