~CONVERSA FUNDACIONAL D’ExR~

 

La conversa amb Liz Castro va tenir lloc a la cafeteria artesana Nabucco Tiramisú. Després de renyar-nos per tractar-la de vostè, vam demanar els cafès.

Aquella conversa va ser la llavor per iniciar el projecte Entrevistes X la República i el perfil de Twitter “Deconstruint Ciudadanos”, que per recomanació de la mateixa Liz es va acabar transformant en “Desnudando Ciudadanos (@DesnudandoCS)”.

~

 

GUILLEM VALLS (@Guillem_Valls_): Vas néixer a California, per quin motiu tries Catalunya? Quina fou la teva impressió els primers mesos de viure aquí sobre els catalans? Ha canviat?

LIZ CASTRO (@lizcastro): Els primers mesos que vaig viure aquí van ser els de l’hivern de l’any 87, ja fa molt de temps. Tenia més o menys la vostra edat, vint-i-dos anys. Havia estudiat català a Califòrnia i tenia curiositat per saber quelcom molt concret: per quin motiu la gent utilitzava un o altre idioma, o sigui, perquè trien una llengua si en coneixen dues. Però el que em vaig trobar és que la gent al·lucinava que jo parlés català essent americana. Ara no és tan estrany però els anys vuitanta no hi havia pràcticament estrangers que parlessin català. Em tractaven molt bé i tenien molt interès per esbrinar-ne el motiu.

De mica en mica se’m va fer palès que l’idioma era molt important, una cosa bàsica de la cultura i la identitat. Parlar català era una manera de formar part d’aquesta cultura d’una manera gariebé instantània. M’incloïen en coses que altres estrangers no en podien formar part. Per exemple, en les converses. Jo les traduïa als estrangers no cataloparlants, o ells feien el canvi al castellà, però no era com formar-ne part. Això em va fer molta impressió. En aquella època treballava per una empresa informàtica i havíem d’anar a fires a Madrid. Tenia la sensació que allò era un altre país, totalment diferent, una altra manera de viure, de parlar…

​​ “De mica en mica se’m va fer palès que l’idioma era molt important, una cosa bàsica de la cultura i la identitat. Parlar català era una manera de formar part d’aquesta cultura d’una manera gariebé instantània.”

 

ALDO FREDIANI (@AldoFrediani): Has participat molt activament en el moviment independentista català i en la seva difusió internacional. Creus que la visió que es té a Europa dels catalans i del seu procés d’independència ha canviat gaire des del moment que vas escriure What’s up with Catalonia l’any 2013? Ha arribat el procés als Estats Units?

LC: No sóc política ni he fet política. No he lluitat per la independència de Catalunya per una idea exclusivista d’Espanya, sinó perquè penso que cada lloc té dret a ser com vol ser i a escollir el seu propi govern. La democràcia és això. No sóc d’aquí originàriament i, per tant, no sóc ningú per dir que passa a Catalunya però els catalans han de tenir el dret a decidir. Això és claríssim i és fàcil de defensar, qualsevol ho pot defensar.

“No sóc política ni he fet política. No he lluitat per la independència de Catalunya per una idea exclusivista d’Espanya, sinó perquè penso que cada lloc té dret a ser com vol ser i a escollir el seu propi govern. La democràcia és això.”

 

Com és normal, crec que a la resta del món, a cada lloc es preocupen molt pels seus propis problemes. No els hi podem retreure als de Wisconsin, Moldàvia o Finlàndia que no es fixin en Catalunya. Jo tampoc sé quins són els seus problemes, no m’estic fixant en el seu món. En tenim prou en portar els nens a l’escola i pagar la hipoteca.

Vaig traduir el What’s up with Catalonia? perquè passades les eleccions del 2012 tenia la sensació que els diaris anglosaxons no tenien ni idea del que estava passant aquí. En aquell moment vivia a Massachusetts i els diaris deien que, amb el resultat de les eleccions, l’independentisme s’havia acabat. Vaig pensar que no se n’adonaven de res i per això vaig voler recollir aquesta sèrie d’assajos, traduir-los a l’anglès i distribuir aquest llibre. Una mica com m’heu explicat que voleu fer  el vostre projecte.

  En aquell moment vivia a Massachusetts i els diaris deien que, amb el resultat de les eleccions, l’independentisme s’havia acabat. Vaig pensar que no se n’adonaven de res i per això vaig voler recollir aquesta sèrie d’assajos, traduir-los a l’anglès i distribuir aquest llibre. 

 

Crec que tot ha canviat moltíssim des d’aleshores. Potser una petita part gràcies als meus llibres, però sobretot a les manifestacions i a tot l’activisme que s’ha fet. Aquelles manifestacions que sovint ens queixem que són una altra perfomance, que ens fan posar una samarreta i fer això o allò… Aquestes manifestacions massives han fet venir moltíssima gent, molts periodistes. Tots aquests periodistes han hagut de barallar-se entre ells per trobar un altre angle i els han fet investigar coses que potser ni ens n’adonàvem. Han anat a veure els castellers, els músics, han parlat amb diferents polítics… Potser no tots, ni de primer nivell, però donen diferents punts de vista. El que us puc dir és que la manera que s’explica ara Catalunya als diaris no té res a veure amb la d’abans i, realment, aquest seguiment periodístic és gràcies a les manifestacions, l’activisme del Diplocat, el Govern i molta altra gent que ha fet pujar molt el nivell de coneixement que es té de Catalunya a l’estranger. Els articles que apareixen a la premsa estrangera són molt millors, més equilibrats. Crec que comencem a tenir una mica de veu.

“ Aquelles manifestacions que sovint ens queixem que són una altra perfomance, que ens fan posar una samarreta i fer això o allò… Aquestes manifestacions massives han fet venir moltíssima gent, molts periodistes. (…) 

“El que us puc dir és que la manera que s’explica ara Catalunya als diaris no té res a veure amb la d’abans i, realment, aquest seguiment periodístic és gràcies a les manifestacions, l’activisme del Diplocat, el Govern i molta altra gent que ha fet pujar molt el nivell de coneixement que es té de Catalunya a l’estranger”.

 

Han vingut periodistes de molts països: alemanys, americans, anglesos… Veuen la progressió, l’esperit de les manifestacions, una i altra vegada. Per tant, quan passa el que va succeir l’1 d’octubre i l’Estat espanyol intenta canviar i manipular el relat per dir que la violència ha estat de la gent, tothom sap que això és fals. Aquests periodistes han vingut a les manifestacions, han vist la realitat de Catalunya i saben que això és mentida. Hi ha una resistència a acceptar aquest relat fals imposat per l’Estat i això és molt important per lluitar a l’escenari internacional. Ara que en Puigdemont, la Ponsati,  la Serret, en Puig i en Comín estan fora, i també l’Anna Gabriel i la Marta Rovira, és important que arribi la història, la realitat a l’exterior. Potser abans de l’exili podrien haver fet més coses, com ara proclamar la independència el 10 d’octubre. Però estic d’acord que és molt millor l’exili que la presó.

“Hi ha una resistència a acceptar aquest relat fals imposat per l’Estat i això és molt important per lluitar a l’escenari internacional.”

“Potser abans de l’exili podrien haver fet més coses, com ara proclamar la independència el 10 d’octubre. Però estic d’acord que és molt millor l’exili que la presó.”

 

Has escrit diversos llibres en anglès, sobre blocs, webs, tens un canal de Youtube, explicant el que passa a Catalunya en anglés. És a dir, has escrit llibres i creat canals a les xarxes socials que afavoreixen la transformació digital de la societat. Creus que les xarxes són una eina imprescindible per  empoderar-la? Creus que aquest és el camí per internacionalitzar el procés?

LC: Fa molts anys vaig fer un llibre sobre com crear pàgines web. Per mi era una eina perquè la gent expliqués la seva història sense cap mitjà, cap diari, cap permís de ningú. Cadascú podia explicar directament la seva realitat. Podia mentir però també podia dir la veritat i aquest, per a mi, és un aspecte molt democratitzador.

Penso que les xarxes socials són un altre factor en aquesta progressió d’eines que permeten empoderar la gent normal i corrent com jo, perquè jo no sóc ningú. Estic aquí per eines com Twitter, xarxes… He escrit i parlat molt en veu alta sobre el que penso però no sóc cap política, sóc una ciutadana més que he utilitzat aquestes eines que permeten arribar a molta més gent. Crec que són absolutament fonamentals perquè ens permeten arribar a gent que d’altra manera seria impossible accedir-hi.  Tinc  més de 40.000 seguidors a Twitter que he anat recollint pas a pas. No surto a la televisió i és a base de naturalitat, de dir la veritat, d’utilitzar un discurs que crec que és equilibrat, just i honest, i fa que la gent ho vegi i se’n fiï del que dic. Es basa en relacions de confiança.

“Penso que les xarxes socials són un altre factor en aquesta progressió d’eines que permeten empoderar la gent normal i corrent com jo, perquè jo no sóc ningú.”

 

En aquests dies que tothom està molt preocupat per les fake news i les manipulacions, i parla de Twitter com una batalla campal de retrets, hi ha una comunitat de gent que es coneix virtualment i també, algunes vegades, a la realitat. Jo mateixa he conegut  molta gent per Twitter que després he conegut personalment, com vosaltres. Això m’encanta, és genial.

Així doncs hi ha diferents capes, no dic d’autoritat en el sentit de la força del poder, sinó de confiança, de poder creure en el que llegeixes a la xarxa perquè coneixes a la gent. A vegades no personalment, però l’has estat llegint durant anys i penses “aquesta vegada té raó”, “aquesta diu la veritat”, “aquesta ha tingut una opinió interessant”… i això permet creure les coses que diuen sobre temes que potser desconeixes.

El tema del llenguatge a la xarxa també és molt important. He estat traduint molts tuits a l’anglès perquè la gent sàpiga què està passant aquí. Però també altra gent en altres idiomes poden llegir coses en català, utilitzant les eines de traducció i poden saber realment el que està passant. No és tan difícil com mirar una entrevista a la tele. Aquesta cosa que té la xarxa que des de diferents llocs permet connectar persones amb sensibilitats semblants, és molt poderosa, inspiradora, dóna esperança.

Aquesta cosa que té la xarxa que des de diferents llocs permet connectar persones amb sensibilitats semblants, és molt poderosa, inspiradora, dóna esperança.”

 

Estàs d’acord que sense Twitter, molts esdeveniments del procés no haguessin estat possibles o realitzables? Creus que també existeixen riscs associats? Es diu que Twitter li va donar la presidència a Obama i les fake news a Trump.

LC: Crec que hem de saber aprofitar cada eina. És una mica com la tele els anys 50 o 60. L’utilitzaven d’una manera maldestra. Quan veiem un programa, la manera com feien les imatges, les trames… tot era molt senzill. Hem anat creixent.

Penso que això també passarà amb Twitter. Al principi, la gent hi parlava de coses molt quotidianes. Ara hi ha tota aquesta qüestió de les notícies falses, però crec que anirem aprenent com jutjar, com qualificar la informació i com saber quan hem de fer-hi o no confiança. Tot això està basat amb l’autoritat de les persones i les relacions interpersonals. També hem de recordar que no només hi ha Twitter. Whatsapp ha estat molt important en tot el procés. És una eina que és molt més accessible per a la gent i pràcticament tothom la té. Si vols que hi hagi una manifestació en aquesta plaça d’aquí quatre hores utilitza Whatsapp. També hi ha Facebook que té un altre sentit.

“ Crec que hem de saber aprofitar cada eina (…) També hem de recordar que no només hi ha Twitter. Whatsapp ha estat molt important en tot el procés. És una eina que és molt més accessible per a la gent i pràcticament tothom la té.”

 

Quin paper creus que ha de tenir l’ANC?

LC: Crec que l’ANC ha de ser fidel als seus orígens, a la seva raó de ser original. Ser la veu d’una gent que des de baix, de fet des de les comissions del Decideix, des de les consultes, es reunia, s’organitzava i es mobilitzava per buscar la independència. Ha  d’estar completament allunyada de la força dels polítics. Ha de o hem d’estar perquè jo sóc una sòcia normal i corrent de l’ANC, no tinc cap càrrec. Treballo a la sectorial de traducció i penso que és molt important que tinguem la nostra visió que parteix d’un objectiu molt clar, la independència de Catalunya.

 Crec que l’ANC ha de ser fidel als seus orígens, a la seva raó de ser original. Ser la veu d’una gent que des de baix, de fet des de les comissions del Decideix, des de les consultes, es reunia, s’organitzava i es mobilitzava per buscar la independència. Ha  d’estar completament allunyada de la força dels polítics. ”

 

No és important com arribar-hi, a excepció que sigui de manera pacífica, però no cal que sigui a través d’un partit o d’un altre. El que ens importa és arribar-hi. Crec que hem de potenciar molt quines accions podem fer per continuar posant la pressió necessària als polítics. Si recordem els principis de l’ANC, tot va començar quan els polítics deien “no ens interessa aquest tema”. Tant durant les consultes com en la primera manifestació de l’Assemblea el 2012, el President Mas deia “jo no vaig a la mani, no he fet cap manifestació a favor de la independència, vull el pacte fiscal, crec que hauríeu de canviar el lema de la manifestació…” La Carme Forcadell li va dir que si venia a la mani el comptaríem per la independència. Això és seguir fidel als nostres orígens que per mi són molt lloables. Crec que amb la nova direcció s’ha tornat a aquí, és la meva esperança.

Si recordem els principis de l’ANC, tot va començar quan els polítics deien “no ens interessa aquest tema.”

“El President Mas deia “jo no vaig a la mani, no he fet cap manifestació a favor de la independència, vull el pacte fiscal, crec que hauríeu de canviar el lema de la manifestació…” La Carme Forcadell li va dir que si venia a la mani el comptaríem per la independència.”

 

Una de les coses que em van saber mes greu era on estava l’Assemblea el dia 10 d’octubre, on estàvem, què estàvem fent, perquè no vam exercir tota la pressió i no vam donar tot el suport al President perquè tirés endavant la declaració? Això és el que hauríem d’haver estat fent i no vam fer. Hi ha gent que diu que l’Assemblea donava suport a convocar eleccions. Això no ho entenc. Acabàvem de fer un referèndum que havíem guanyat i teníem un suport i un moment pels quals  estar pressionant a tope perquè la declarés. Punt. No transaccionar entre partits polítics.

A mi m’agradaria que l’Assemblea tornés a tenir aquest paper de pressió, de suport en els moment adequats.  Els partits tenen altres objectius, lícits, però l’objectiu de l’Assemblea ha de ser la independència.

“ Una de les coses que em van saber mes greu era on estava l’Assemblea el dia 10 d’octubre, on estàvem, què estàvem fent, perquè no vam exercir tota la pressió i no vam donar tot el suport al President perquè tirés endavant la declaració? Això és el que hauríem d’haver estat fent i no vam fer. Hi ha gent que diu que l’Assemblea donava suport a convocar eleccions. Això no ho entenc.”

“A mi m’agradaria que l’Assemblea tornés a tenir aquest paper de pressió, de suport en els moment adequats.  Els partits tenen altres objectius, lícits, però l’objectiu de l’Assemblea ha de ser la independència.”

 

Sabem que has encetat un nou projecte de micromecenatge continu. Ens pots explicar en què consisteix aquest nou projecte?

Sí. Ara estic treballant en un nou projecte que penso que és una progressió natural de les altres coses. Combina la tecnologia i l’autoedició dels llibres sobre com fer pàgines web i llibres electrònics, la democràcia del procés i la força acumulativa dels molts granets de sorra de la gent.

Es tracta d’una plataforma de micromecenatge continu que es diu Aixeta (www.aixeta.cat). La idea és que la gent creativa necessita el suport de la comunitat. Catalunya és molt solidària i necessitem una eina per connectar creadors i mecenes. A l’Aixeta, un creador fa una pàgina per compartir el que fa i els seus seguidors s’hi subscriuen per donar-li suport econòmic—un gota a gota d’uns 2 o 5 euros al mes que entre tots els mecenes li poden fer un coixí prou important perquè el creador o creadora pugui concentrar-se en crear i no en fer de cambrer (o banquer). D’aquesta manera som la gent que decidim a quins projectes volem donar suport i els creadors tenen el suport que requereixen. Tots hi guanyem.

L’Aixeta és una plataforma de micromecenatge continu. La idea és que la gent creativa necessita el suport de la comunitat. Catalunya és molt solidària i necessitem una eina per connectar creadors i mecenes.”

“Un creador fa una pàgina per compartir el que fa i els seus seguidors s’hi subscriuen per donar-li suport econòmic—una gota a gota d’uns 2 o 5 euros al mes, que entre tots els mecenes li poden fer un coixí prou important perquè el creador o creadora pugui concentrar-se en crear i no en fer de cambrer. D’aquesta manera som la gent que decidim a quins projectes volem donar suport i els creadors tenen el suport que requereixen.”

Des d’avui mateix trobareu Entrevistes per la República a l’Aixeta 👉🏼 http://ow.ly/y0YE30o6Y4a

 

Ep! Vols convidar al pròxim Cafè X la República☕? 
[👉🏼 Pel preu d’un cafè pots contribuir a fer realitat el projecte, garantint la llibertat i la independència d’un espai de trobada de veus republicanes.]

 

Ajuda’ns a fer possible el projecte Entrevistes X la República a través de la nostra 💧 Aixeta de finançament!

 

 

NOTES

Nabucco Tiramisu és una pastisseria i cafeteria artesana on enfornen diàriament pans i pastissos senzills però creatius. És un lloc viu, relaxat i acollidor, situat a l’agradable Plaça de la Vila de Gràcia, núm. 8.