Vam conversar amb el periodista Martí Anglada el dijous 17 de gener a les cinc de la tarda a l’Espai Mallorca[1] de Barcelona, una setmana abans que en aquest mateix local naixés la nostra publicació.

Martí Anglada (Girona, 1949) té una biografia llarga. Després de quaranta anys de carrera periodística és un dels homes que ha representat Catalunya al món en ple procés cap a la independència. El seu últim càrrec fou de delegat del govern català a França i Suïssa, com a diplomàtic.

Després de demanar un cafè i dos tes vam començar l’entrevista.

~

Guillem Valls (@Guillem_Valls_): Martí Anglada ha estat sempre independentista o va tenir un punt d’inflexió?

Martí Anglada (@AngladaMarti): Estic convençut que en qualsevol moment que hi hagués hagut un referèndum hauria votat sí a la independència. Una altra cosa diferent és la meva implicació en la lluita política per la independència. El 1986 vaig ser conscient que era l’única via plausible i amb futur. Va ser l’any de l’intent d’operació reformista de Miquel Roca, polític de Convergència i Unió i un dels pares de la Constitució. Va crear un partit d’àmbit espanyol, el Partit Reformista Democràtic (PRD), que tenia com objectiu principal ocupar el centre polític després de la caiguda de l’UCD d’Adolfo Suárez. D’altra banda, des d’una òptica catalana, CiU volia tenir una projecció estatal (CiU-PRD), semblant a la del PSC-PSOE, però amb el centre de decisió a Catalunya. El PSC sempre guanyava les eleccions espanyoles davant de CiU perquè tenia pes al Congrés dels Diputats. De totes maneres, el PRD va tenir una vida efímera. Va ser un intent català d’influir en la política espanyola.

“Estic convençut que en qualsevol moment que hi hagués hagut un referèndum hauria votat sí a la independència. El 1986 vaig ser conscient que era l’única via plausible i amb futur. Va ser l’any de l’intent d’operació reformista de Miquel Roca. Un intent català d’influir en la política espanyola.”

 

En aquella època jo residia a Madrid, pendent d’ocupar la corresponsalia de Televisió de Catalunya a Washington. Es va donar la circumstància que va morir el cap de comunicació del PRD i durant sis mesos vaig ocupar aquest càrrec. Aquella època, tots els líders que admirava no eren independentistes o tenien un perfil independentista baix. Pujol, Roca Junyent… pocs creien en la independència com a horitzó polític. El pensament hegemònic era que la Constitució del 78 donava molt de sí i que tot just s’estava obrint el meló. Hi havia una cosa, però, que em feia pujar la mosca el nas: el cop d’estat del febrer de 1981. Va ser confús, estrany, una frenada al desenvolupament autonòmic. La Constitució espanyola era molt ambigua i s’interpretava fins aleshores d’una manera generosa. El cop d’estat va ser un senyal d’alarma. Hi va haver un acord dels grans partits espanyols per la LOAPA, la primera gran frenada del procés de desenvolupament autonòmic. Anys més tard la LOAPA va ser declarada anticonstitucional. El “café para todos” neix tanmateix d’aquesta llei. Per tant, el 1981 jo ja tenia la mosca al nas, perquè havia posat molta il·lusió en què la Constitució pogués donar molt de joc.

“El cop d’estat del febrer de 1981 va ser confús, estrany, una frenada al desenvolupament autonòmic. La Constitució espanyola era molt ambigua i s’interpretava fins aleshores d’una manera generosa. El cop d’estat va ser un senyal d’alarma.”

 

L’Operació Reformista del 1986 era per a mi una manera de comprovar que aquella Espanya que semblava haver canviat de camisa, que era tolerant i acceptava la diversitat, podia fer-ho amb un partit que no tenia el centre a Madrid sinó a Catalunya. Era una manera de posar a prova si l’esperit de la Constitució era real o estava en plena involució.

El candidat del PRD a la presidència del govern espanyol era per primera vegada el núm. 1 per Barcelona i no pas per Madrid i feia cada dia mítings en català i en castellà. Tot i així, TVE (l’única televisió espanyola d’aquell moment) va donar cada dia talls de veu només en català i amb subtítols. A Madrid, a Roca Junyent l’anomenaven “el candidato de arte y ensayo” perquè els cinemes que feien pel·lícules estrangeres en versió original es deien d’aquesta manera. Santiago Carrillo, un dels líders comunistes de l’època, va dir que Roca era un magnífic candidat però que l’única pega és que semblava finlandès. L’estratègia de TVE era dir que aquest candidat no és dels “nostres”, és de fora. També van intentar que Roca Junyent fos candidat per Madrid i els diaris en van fer campanya. Just abans de l’acció de TVE, les enquestes més hostils ens donaven quatre diputats, però nosaltres pensàvem en base a enquestes més neutres que n’obtindríem entre vuit i dotze. Finalment, el PRD en va treure zero. Quan va començar la campanya l’expectativa era bona, però ens vam trobar amb l’Espanya de sempre. La primera setmana de campanya ja havíem caigut a la meitat i hi va haver atacs contra seus del PRD en algunes regions del centre i del sud d’Espanya. Ara podríem dir que no calia esperar gaire res més, però en aquell moment l’expectativa era molt diferent. A Catalunya, Roca va augmentar un cinquanta per cent el suport electoral, perquè es va valorar la projecció espanyola. En canvi, a Espanya, zero, caiguda en picat. Sempre ho explico en família. Aquesta pregunta me l’han fet alguna vegada els meus fills. Fixeu-vos si vam caure en picat que en una província vam obtenir menys vots que militants. Van fugir de l’estigma de votar català com es fuig de la lepra. “El País” va fer un editorial titulat ¿Miquel o Miguel? Ara és el pa de cada dia, però en aquell moment ens vam adonar que res havia canviat. Hi havia un rebuig total a la diversitat nacional. Després de la caiguda i  linxament públic del candidat, vaig ser conscient que l’única via real per normalitzar la situació de Catalunya era la independència.

També es pot recordar, paradoxalment, el cas de Josep Borrell quan va ser candidat per succeir Felipe González davant d’Almúnia. Havia estat secretari d’Estat d’Hisenda, ministre i afiliat al PSOE a Madrid. Quan es va tractar de combatre’l perquè Almúnia era el candidat de l’establishment, els seus enemics van descobrir de cop que era un polític català. Fins que no van aconseguir la seva dimissió, va ser el “político catalán”. El 1986 va ser l’any que vaig veure que l’anticatalanisme era un motor polític principal a Espanya.

“Santiago Carrillo, un dels líders comunistes de l’època, va dir que Roca era un magnífic candidat però que l’única pega és que semblava finlandès. L’estratègia de TVE era dir que aquest candidat no és dels “nostres”, és de fora. També van intentar que Roca Junyent fos candidat per Madrid i els diaris en van fer campanya.”

“El 1986 va ser l’any que vaig veure que l’anticatalanisme era un motor polític principal a Espanya.”

“Hi havia un rebuig total a la diversitat nacional. Després de la caiguda i linxament públic del candidat, vaig ser conscient que l’única via real per normalitzar la situació de Catalunya era la independència.”

 

Quin recorregut veu a Vox? I a Ciutadans?

MA: En termes electorals, hi ha una progressió cap a l’extrema dreta que abans estava dins del Partit Popular. Si pensem en líders de Vox com Vidal-Quadras o Abascal, tots vénen del PP. Durant les legislatures d’Aznar i de Rajoy no s’anava electoralment cap a l’extrema dreta perquè encara la tenien bàsicament a dins. Fins el míting de Vox a  Vistalegre, hi havia dubtes de qui ocuparia aquest lloc. Ciutadans anava virant cap a la dreta i podia ocupar aquest espai si el PP no queia electoralment. Des que Vox s’ha consolidat, ha creat un problema al PP i sobretot a Ciutadans. En el míting d’Altsasu, clarament d’extrema dreta, Ciutadans encara volia cobrir aquest espai. La irrupció de Vox a Andalusia ha canviat la situació. Ciutadans ha de revisar la seva estratègia. Tampoc se sap quin pes té actualment a Catalunya. A les darreres eleccions, en un moment de màxima tensió, Ciutadans va ser el vot útil de qui se sentia espanyol. Actualment tenen una situació de gran complexitat. Com poden virar cap al centre sense perdre el nínxol de vots que han xuclat de PP i Vox? Han de fer tots els papers de l’auca i això és difícil.

“Ciutadans anava virant cap a la dreta i podia ocupar aquest espai si el PP no queia electoralment. Des que Vox s’ha consolidat, ha creat un problema al PP i sobretot a Ciutadans. En el míting d’Altsasu, clarament d’extrema dreta, Ciutadans encara volia cobrir aquest espai. La irrupció de Vox a Andalusia ha canviat la situació. Ciutadans ha de revisar la seva estratègia.”

“Actualment Ciutadans té una situació de gran complexitat. Com poden virar cap al centre sense perdre el nínxol de vots que han xuclat de PP i Vox? Han de fer tots els papers de l’auca i això és difícil.”

 

Quina funció creu que tindrà a la Crida? Quin paper aspira a tenir-hi?

MA: Em miro la situació des de la rereguarda. La Crida és una elecció personal. No estic a cap partit. Tinc amics al PDeCAT i a Esquerra Republicana. Penso que hi hauria d’haver algun tipus d’eleccions, com ara les europees, que si allò que es pretén és donar un missatge clar de l’independentisme a Europa, s’hi hauria d’anar junts. Puc entendre que això no funcioni a les municipals en algunes poblacions i que els partits vulguin marcar perfil propi, però no en unes europees. Podrien anar junts en una llista i integrar-se fins i tot després en grups diferents. Tot i així, m’agradaria que l’independentisme fos sempre qui tingués més regidors, més diputats i més vots.

Posteriorment a aquesta entrevista, s’ha creat una plataforma unitària d’entitats i partits per organitzar les mobilitzacions contra el judici, de la qual Martí Anglada n’és un dels portaveus.

 

La paraula unitat equival a uns mínims. No pretenc desanimar ningú, però el que va succeir el 21 de desembre, quan Pedro Sánchez va visitar Barcelona per fer un Consell de Ministres, va ser una disbauxa organitzativa. Hi ha d’haver una mínima unitat si l’objectiu és una República catalana independent. La Crida pot representar això, perquè la inspira el President Puigdemont, que té molt clar que sense unitat no s’aconseguirà la independència. Per a mi la Crida és una apel·lació a la unitat i, per tant, ha de ser una associació molt oberta. Com a màxim, hauria de  cobrir manifestacions i potser algun tipus d’eleccions.

“Penso que hi hauria d’haver algun tipus d’eleccions, com ara les europees, que si allò que es pretén és donar un missatge clar de l’independentisme a Europa, s’hi hauria d’anar junts.”

“No pretenc desanimar ningú, però el que va succeir el 21 de desembre, quan Pedro Sánchez va visitar Barcelona per fer un Consell de Ministres, va ser una disbauxa organitzativa. Hi ha d’haver una mínima unitat si l’objectiu és una República catalana independent.”

 

Seria com l’exemple de les antigues ciutats gregues. Els atenencs, amb la unitat, van derrotar els perses. L’esperit d’unitat d’Atenes va arrossegar els altres. No s’aconsegueix per decret, sinó amb algú que vagi al davant amb la bandera de la unitat. Per a mi la Crida és això.

“No s’aconsegueix per decret, sinó amb algú que vagi al davant amb la bandera de la unitat. Per a mi la Crida és això.”

 

Aldo Frediani (@AldoFrediani) Creu que és assenyat que hi hagi tantes candidatures diferents de l’independentisme que optin a l’alcaldia de Barcelona?

MA: Encara falten moltes setmanes pel mes de maig. Ja veurem com acabarà. De tota manera, entenc que cadascú tingui el seu model de ciutat però l’aspiració que Barcelona tingui una alcalde a favor de la  independència és legítima. Caldria que hi hagués una sola candidatura o com a màxim dues. Ara és un número excessiu, però a posteriori hauran de pactar. Però a les europees sí que no es pot entendre.

 

Creu que una hipotètica sentència condemnatòria podria unir els partits independentistes?

MA: Estem molt lluny d’establir ponts per a una estratègia comuna. Només ens hem de fixar en el darrer 21 de desembre. Ara bé, només ho pot induir la mobilització de la gent, unes mobilitzacions àmplies. Lamento el desenfocament actual de l’ANC, tot i que no ho té fàcil. Anteriorment havien pressionat i eren un nexe d’unió. Ara, quan estiren, tot s’allargassa. Si ens fixem en les primàries, el seu objectiu era la unitat però s’ha aconseguit l’efecte contrari. Tinc la impressió que els debats interns deuen ser molt forts. La unitat no vindrà de les entitats ni dels partits. Hi hauria d’haver una mobilització àmplia de les bases que abans es deia ANC i ara no té nom. Però la base, si algú la lidera, té esperit d’unitat.

“Lamento el desenfocament actual de l’ANC, tot i que no ho té fàcil. Anteriorment havien pressionat i eren un nexe d’unió. Ara, quan estiren, tot s’allargassa. Si ens fixem en les primàries, el seu objectiu era la unitat però s’ha aconseguit l’efecte contrari.”

“La unitat no vindrà de les entitats ni dels partits. Hi hauria d’haver una mobilització àmplia de les bases que abans es deia ANC i ara no té nom.”

 

A nivell d’Exteriors, com s’estan fent les coses? S’haurien d’haver restituït els delegats?

MA: Van dir que els restituirien i no ho van complir. Per explicar el perquè no es va fer en dues delegacions, entre les quals hi ha la de París, van dir que els delegats no volien ser restituïts i això és fals. Jo volia ser restituït i encara espero una explicació pública. Tot i això, ara ha canviat el conseller i és una persona que em mereix molt respecte. És un episodi passat. No es pot dir que em vull jubilar perquè és fals.

“Van dir que els restituirien i no ho van complir. Ara ha canviat el conseller i és una persona que em mereix molt respecte. És un episodi passat. No es pot dir que em vull jubilar perquè és fals.”

 

El conseller Comín ens deia que una mobilització efectiva seria com la del 3 d’octubre però més sostinguda en el temps. Com creu que s’hauria d’actuar davant d’una sentència condemnatòria?

MA: La consecució d’un momentum depèn de la mobilització interna i la mirada exterior. Hi va haver un 3 d’octubre, però també un 19 i un 20 d’octubre amb una cimera europea que ens va girar l’esquena. Totes dues coses van ser importants. Hem de mirar les dues cares. No podem posar tots els ous al cistell europeu perquè no podem estar en mans d’un sol àrbitre, sobretot tenint en compte el que ens va passar. Hem d’aprendre la lliçó i diversificar els ous. Per això és tan important l’estratègia exterior que es porti a terme durant aquests mesos. De cara a la sentència, tan important és el que puguin dir els governs de dins com de fora de la Unió Europea davant un 3 d’octubre més continuat. Aquest és l’escenari d’un momentum republicà proper. Si no es produeix aquest fet, entrarem en un període de gran inestabilitat tant a Catalunya com a Espanya.

Governar des de Madrid contra Catalunya els porta a escenaris cada vegada més propers a l’extrema dreta. Hi ha una involució i una paràlisi legislativa important. No es pot governar contra Catalunya. Aquesta inestabilitat no serà sostenible a llarg termini. No hi ha solucions màgiques. Però torno a repetir que, a l’altre costat, si no hem sigut capaços d’articular una candidatura unitària per a les europees és perquè també estem força “atrotinats”. Tot i així, existeix una base popular capaç de ser mobilitzada. Esperem que els polítics que governen tinguin l’habilitat suficient d’articular-ho. Si no s’arriba al momentum i s’entra en una etapa d’inestabilitat, sense lideratges clars, voldrà dir que després d’haver tancat a la presó i enviat a l’exili la generació de líders que teníem, els actuals no estan a l’altura de les circumstàncies.

“La consecució d’un momentum depèn de la mobilització interna i la mirada exterior. Hi va haver un 3 d’octubre, però també un 19 i un 20 d’octubre amb una cimera europea que ens va girar l’esquena. Totes dues coses van ser importants.”

“No podem posar tots els ous al cistell europeu perquè no podem estar en mans d’un sol àrbitre, sobretot tenint en compte el que ens va passar. Hem d’aprendre la lliçó i diversificar els ous.”

“De cara a la sentència, tan important és el que puguin dir els governs de dins com de fora de la Unió Europea davant un 3 d’octubre més continuat.”

“Governar des de Madrid contra Catalunya els porta a escenaris cada vegada més propers a l’extrema dreta. Hi ha una involució i una paràlisi legislativa important. No es pot governar contra Catalunya.”

 

 

NOTES:

[1] L’Espai Mallorca és un centre impulsor de propostes culturals, artístiques i gastronòmiques, de la pròpia cultura de les Illes Balears, situat a la Plaça Martorell, núm. 1, a prop de la Plaça Catalunya de Barcelona. Té un local polivalent que actua com a bar-restaurant, sala d’exposicions, concerts i altres manifestacions artístiques.

[2] Font del currículum: Martí Anglada i Birulés. Gran Enciclopèdia Catalana. [en línia] Disponible a https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0519854.xml

 

També podeu consultar una interessant entrevista que vam realitzar a Martí Anglada el 10 d’abril de l’any passat.