A finals de tardor, l’equip d’Entrevistes X la República va desplaçar-se fins a Lovaina, Bèlgica, per entrevistar el conseller i diputat a l’exili Toni Comín. El vam entrevistar en el bar-llibreria Barbóék en un ambient distès tot prenent uns cafès.

~

 

Guillem Valls (@Guillem_Valls_): Tenim entès que ve d’una família de llarga tradició política?

 

Toni Comín (@toni_comin): Efectivament. El meu pare era comunista i dirigent del PSUC i el meu avi del carlisme aragonès. Tots dos havien estat diputats, un al Congrés i l’altre al Parlament.

 

Vostè comença la seva vida política com a diputat d’un PSC aleshores federalista?

TC: No, no, ni molt menys! Com dic, el meu pare era un intel·lectual catòlic i va ser dirigent del PSUC i jo vinc de la tradició del meu pare, del cristianisme d’esquerres. Jo creixo en un ambient familiar molt polititzat, en que la presència dels companys de lluita política del meu pare hi té molt de pes. Líders de l’esquerra catalana i també espanyola en general. Molts d’ells de l’espai d’ICV, en tant que organització hereva del PSUC, però també líders del PSC. Alguns d’aquests dirigents socialistes, de fet, procedien del propi PSUC. D’altres, com Pasqual Maragall, que per mi és també un referent polític important, a part d’un amic personal, havien estat fundadors del PSC.

De fet, la meva primera militància política rellevant no és en cap partit – a banda d’una breu participació en la fundació de les joventuts d’ICV , que va ser cosa de pocs mesos, quan encara estava a la universitat- sinó en el moviment antiglobalització o altermundialista, digues-li com vulguis. Tota una generació ens vam “batejar” políticament en aquest moviment social, era l’època de les grans manifestacions a Barcelona, contra el Banc Mundial, contra la guerra d’Irak, anàvem a Porto Alegre… I allà ens trobàvem tots: recordo unes trobades a l’Espai Obert del Poble Sec (et parlo de l’any 2000 o 2001) on coincidíem amb en Jaume Asens, en Joan Herrera, l’Ada Colau… I recordo al Fòrum Social Mundial alguns actes al costat d’alguns d’aquests que et deia, però també d’en David Minoves, la Mònica Sabata, en Carles Campuzano, en Jordi Armadans i diria que també hi havia en Raül Romeva. Com et dic, tota una generació ens vam socialitzar políticament en aquest moviment.

En aquell moment, mirava amb una mica de distància els partits, tot i tenir-los tan a prop des de petit. Els moviments socials ens semblaven un actor des del qual renovar la política. Recordo que les nits electorals amb el Jose Antonio Gonzalez Casanova – el pare de la Itziar, però gran amic meu tot i la diferència de generació- teníem la tradició d’anar a la seu d’ICV i del PSC, a felicitar i consolar –segons fos el resultat- els amics companys d’aquestes dues forces d’esquerra. I ho fèiem com una reivindicació de la unitat de l’esquerra, que per nosaltres era un objectiu quasi mitificat. La Barcelona de Pasqual Maragall era una mica el símbol d’aquesta unitat.

” En aquell moment, mirava amb una mica de distància els partits, tot i tenir-los tan a prop des de petit. Els moviments socials ens semblaven un actor des del qual renovar la política. “

Primer, perquè això de la política institucional no ho acabava de tenir clar, tot i que també em temptava. I després perquè jo vivia còmodament aquella “doble militància” de facto entre ICV i el maragallisme, i ningú m’ho recriminava. I anar a les llistes de CpC era una mica com triar. Però el Pasqual finalment em va convèncer, bàsicament amb l’argument que per primera vegada les esquerres tenien opcions reals de guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya. Per primera vegada des de la II República. Em deia: “Serà històric! No t’ho pots perdre”. I em deia que justament una persona que advocava per la unitat de l’esquerra, havia d’anar a les llistes de CpC perquè era l’actor que més obertament pretenia fer de pont entre les diferents esquerres.

La veritat és que l’experiència institucional em va servir per fer-me la meva teoria particular sobre el rol dels diferents actors de l’esquerra en la transformació social (i sobre això vaig escriure diversos articles en aquell moment): crec que l’intel·lectual d’esquerres, el que participa del debat polític i ideològic des del món de les idees, ha de mirar lluny i ser radical, en el bon sentit de la paraula, han de dibuixar els horitzons de les transformacions estructurals i pensar nous sistemes; crec que els governs i les institucions, si volen canviar la realitat amb els instruments jurídics i financers de què disposen, han de ser pragmàtics; i crec que els moviments socials d’alguna manera han de fer de pont entre radicalitat i pragmatisme, han de pressionar les institucions i aportar-los la mirada llarga que a aquestes, per la seva pròpia naturalesa curt terminista, sovint els falta.

Total, que jo vaig ser diputat de Ciutadans pel Canvi, no del PSC –tot i que anàvem en coalició- entre el 2004 i el 2010 (perquè vaig entrar al Parlament ja començada aquella legislatura). Mentre vaig ser diputat, mai vaig ser militant del PSC. Al PSC hi vaig militar entre el juny del 2011 –ho vaig fer quan en Jordi Hereu va perdre l’alcaldia, perquè pel PSC va ser un cop molt fort i em va semblar un gest de solidaritat amb una organització que jo havia tingut a prop tant de temps i que havia confiat en mi posant-me a les “seves” llistes, perquè a ningú se li escapa que aquelles llistes de coalició amb CpC les controlava el PSC- i el març del 2014. El març del 2014 ja feia més d’un any que jo discrepava profundament de l’estratègia política del PSC. I de fet ho feia públicament, perquè en aquella època jo havia tornat a la meva vida privada “normal”, havia tornat a les meves classes a la universitat, però participava a la tertúlia d’en Jordi Basté a RAC1. I des d’allà havia tingut algunes enganxades considerables amb els dirigents del PSC en aquell moment, Pere Navarro, etc., un partit del qual se suposa que jo era militant.

“Jo vaig ser diputat de Ciutadans pel Canvi, no del PSC –tot i que anàvem en coalició- entre el 2004 i el 2010 (perquè vaig entrar al Parlament ja començada aquella legislatura). Mentre vaig ser diputat, mai vaig ser militant del PSC.”

“Des de Ciutadans pel Canvi els anys 2009, 2010 i 2011 havíem llançat una campanya que es deia “Via federal”, basada en un decàleg que proposava una profunda reforma de la Constitució espanyola, per tal que Espanya esdevingués un Estat federal plurinacional de veritat.”

 

Amb d’altres companys del partit –com per exemple la Montserrat Tura- vam dedicar aquells dos anys, 2012 i 2013, a intentar canviar el rumb del partit, perquè fes una aposta decidida pel dret a l’autodeterminació de Catalunya. Però no ens en vam sortir. De fet, des de Ciutadans pel Canvi els anys 2009, 2010 i 2011 havíem llançat una campanya que es deia “Via federal”, basada en un decàleg que proposava una profunda reforma de la Constitució espanyola, per tal que Espanya esdevingués un Estat federal plurinacional de veritat. I el punt 10 d’’aquest decàleg era el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Aquest punt sempre ens va allunyar del que en aquell moment era l’aparell del PSC. I no cal que expliqui quina ha estat l’evolució del PSC respecte de la qüestió del referèndum des del 2010 fins avui perquè és pública i notòria.

Total, quan el març del 2014 faig pública la meva renúncia com a militant del PSC, jo ja feia estona que havia perdut la meva esperança en la via federal, per la qual havia lluitat tant i tant des del 2004. La batalla de l’Estatut havia estat molt reveladora per nosaltres de quins eren els límits del PSOE en aquesta qüestió de la plurinacionalitat d’Espanya. Però de fet, després del 2010 jo encara vaig mantenir la meva fe federal 4 anys més. Molta gent va abandonar l’opció federal i es va passar a l’opció independentista ja el 2010, arran de la sentència de l’Estatut. Però jo (i molts d’altres) no. Vam trigar encara uns dos o tres anys. Perquè? Perquè creiem que si el problema de l’Estatut era que xocava amb la Constitució –o, més ben dit, amb la interpretació que el Tribunal Constitucional feia de la Constitució- encara ens quedava la carta de la reforma de la Constitució. I a això ens vam dedicar durant aquells dos o tres anys: a veure si encara hi havia alguna opció que el PSOE liderés una reforma federal de la Constitució que pogués donar una sortida real i justa a l’autogovern de Catalunya. Però aquesta última esperança va quedar enterrada ràpid, també. Amb la Declaració de Granada ja es va veure que aquesta esperança era vana.

“La batalla de l’Estatut havia estat molt reveladora per nosaltres de quins eren els límits del PSOE en aquesta qüestió de la plurinacionalitat d’Espanya. Però de fet, després del 2010 jo encara vaig mantenir la meva fe federal 4 anys més. Amb la Declaració de Granada ja es va veure que aquesta esperança era vana.”

 

De fet, ens interessa saber en quin moment es va produir el punt d’inflexió. És a dir, quan se n’adona que és un independentista convençut?

TC: No sé si hi ha “un moment”. Això és més aviat un procés progressiu, un procés de maduració més o menys lent. Però si que hi ha un moment que tinc ben present, un moment concret que recordo perfectament.

” És el dia que em van llegir la Declaració de Granada, l’any 2013. Recordo que estava a Castellterçol, feia molta fred i diria que era Setmana Santa. Íntimament em vaig dir PROU. Si es pot dir que hi ha un moment en que em “vaig fer independentista”, si es pot parlar em aquests termes, seria aquell dia. “

Aquella nit vaig veure que ni la via federal ni la campanya de Ciutadans pel Canvi tenia cap sentit, perquè la Declaració no tan sols no parlava de plurinacionalitat o asimetria, sinó tampoc del principi d’ordinalitat, tot un símbol de la ceguera política del PSOE i de la seva impotència. Vaig decidir no perdre més el temps. Les meves col·laboracions, sobretot com a tertulià a RAC 1, recullen aquest trànsit d’una posició federal a una d’independentista, com la de tanta gent que ve de l’esquerra i del federalisme que havia perdut l’esperança en aquesta via i estava arribant a l’independentisme.

” Les meves col·laboracions, sobretot com a tertulià a RAC 1, recullen aquest trànsit d’una posició federal a una d’independentista, com la de tanta gent que ve de l’esquerra i del federalisme que havia perdut l’esperança en aquesta via i estava arribant a l’independentisme. “

M’agradaria explicar-vos com he arribat fins aquí perquè si no s’explica sembla una frivolitat, “aquests eren federalistes i es van fer independentistes”, com el que canvia de camisa o canvia d’ideologia, de jaqueta. En primer lloc, sóc professor d’universitat i estic en política perquè vinc d’on vinc i tinc una ideologia d’esquerres. Els valors republicans són els que em mobilitzen a fer política. Per tant, en allò que no tinc marge de canvi és en la ideologia d’esquerres, jo mai seré de dretes. Quan un està en política des de l’esquerra, com us deia abans hi ha dues grans maneres de contribuir-hi: des de les idees o des de l’acció. Aquesta darrera té dos espais: el carrer i les institucions. La meva opció personal sempre havia estat la via intel·lectual. El món de les idees i el de les institucions tenen aportacions diferenciades per canviar el món. En l’acció, en el carrer, als moviments socials els hi toca anar lluny amb un punt de radicalitat. Quan et trobes a la vida institucional, ajudes més a transformar el món des del govern que no pas des de l’oposició. Vaig acceptar la proposta de Pasqual Maragall, que alguns no entenien, perquè tinc el convenciment que si estàs en el món institucional s’ha de guanyar i governar per poder fer polítiques d’esquerres.

És evident que en el context polític català, a part d’haver-hi un eix dreta-esquerra, hi ha el de Catalunya-Espanya, que per mi és instrumental i està al servei del primer. Però sempre m’he sentit compromès amb la tradició del catalanisme polític, que des del seu naixement té dos grans camins possibles: el d’entendre’s amb Espanya o marxar-ne. Per tant, dins de la tradició catalanista, quin camí escullo? Depèn! No m’hi va la meva identitat. Per mi ser d’esquerres o ser de dretes és substancial. Ser catalanista també. Però ser federalista o independentista, això és instrumental. En funció del que serveixi millor als meus ideals d’esquerres, en primer lloc, i els meus ideals catalanistes. Penso que quan es qüestiona aquest canvi del federalisme a l’independentisme com si es canviés d’ideologia és que no s’ha entès perquè un eix és substancial i l’altre instrumental. El que no hi haurà és cap context històric que farà que jo em torni de dretes, perquè per a mi no és instrumental, és substantiu.

Molta gent d’esquerres, en un moment històric determinat, vam pensar que l’opció més viable per transformar socialment Catalunya i Espanya era la federal i ens hi vam arremangar.

” Per mi ser d’esquerres o ser de dretes és substancial. Ser catalanista també. Però ser federalista o independentista, això és instrumental. En funció del que serveixi millor als meus ideals d’esquerres, en primer lloc, i els meus ideals catalanistes. El que no hi haurà és cap context històric que farà que jo em torni de dretes, perquè per a mi no és instrumental, és substantiu. “

Seguim sent gent de centre-esquerra o d’esquerres que volem canviar el món, fer-lo més igualitari, que hi hagi més justícia social. El tema territorial el posem al servei de tot això. Almenys jo. Vam passar molts anys pensant que era viable avançar en aquesta direcció, vers una Espanya federal, i en un altre moment ens vam adonar que la via federal estava morta i que havíem d’escollir entre l’statu quo autonòmic i la independència. De fet, tries entre tres opcions: autonomia, federalisme o independència. Quan la via de la reforma federalista de l’estat plurinacional fracassa, el dilema passa a ser independència o autonomisme. No es pot acceptar l’statu quo de la manera que s’ha anat construint, molt regressiva, tenint en compte les expectatives que es van generar amb la Constitució. El drama és que durant trenta anys, entre 1980 i el 2010, el catalanisme pensa que la Constitució és una via per avançar seriosament i no fa res més que trobar-se amb entrebancs.

Com us deia abans, qui em treu de la universitat i em fa entrar com a diputat al Parlament és en Pasqual Maragall.

“A la negociació de l’Estatut jo és com si hagués perdut la virginitat política. Abans de la sentència del Constitucional, després del “cepillo” d’en Guerra, vaig aprendre dues coses: el franquisme estava molt més viu del que jo m’imaginava i la covardia del PSOE. I aquí està el drama de la democràcia espanyola. Tens una dreta franquista i desacomplexada i un PSOE que hauria de fer de mur de contenció d’aquest franquisme latent i no en fa “

Com us explicava abans, després de la sentència de l’Estatut ens vam adonar que només quedava una carta abans d’optar per la independència, la d’una reforma constitucional a fons. Recordo molt particularment que, després de la sentència del TC del 2010, força després, però uns mesos abans de la declaració de Granada del PSOE, vaig escriure un article a El País que es titulava “La última oportunidad” on alertava de la gravetat política del moment i de les conseqüències que tindria que Espanya no fos capaç d’avançar per un camí federal que reconegués el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Rellegir aquest article avui, en la situació actual, se’m fa molt revelador. Revelador d’on venim i cap on anem.

Paral·lelament, el PSOE comença el debat de la Declaració de Granada on se suposava que volia actualitzar l’ideari federal després de la crisi derivada de la sentència. Des de Ciutadans pel Canvi intentàvem apurar la via federalista a través de la campanya “Via federal” i seguíem de prop el debat intern del PSOE.. Sabíem que la declaració no arribaria tan lluny com el nostre decàleg i que el PSOE no acceptaria el dret a l’autodeterminació dins de la Constitució. Però pensava que si almenys proposaven una reforma federal que reconegués la plurinacionalitat, que apostés per l’asimetria competencial i el principi d’ordinalitat, estaríem avançant pel bon camí. Per això, la lectura de la Declaració de Granada, on no només no es reconeixia el dret a l’autodeterminació de Catalunya, òbviament, sinó on no es recollien cap d’aquestes altres coses, va ser el meu punt d’inflexió.

 

Està de moda el concepte de “perdedors i guanyadors de la globalització”. Autors com Peter Mair parlen del declivi de la socialdemocràcia i del fet que li costa generar il·lusió a la ciutadania… “Els sectors populars han girat a la dreta i la socialdemocràcia els renya”. Comparteix aquest anàlisi d’Iñigo Errejón? 

TC: De fet, la crisi de la socialdemocràcia i com s’hauria de reconstruir és el tema principal sobre el qual escrivia abans de trobar-me amb el debat del federalisme i de la independència. L’esquerra es troba amb un context social, tecnològic i cultural totalment diferent del que hi havia quan la socialdemocràcia, durant els “trenta gloriosos, entre el 1945 i el 1975, va donar el millor de sí. Tenim una socialdemocràcia que s’ha anat readaptant com ha pogut però les seves bases institucionals i axiològiques estan atrapades en una era que ja no existeix. Encara no ha trobat receptes prou adaptades al nou context i no es mostra capaç de construir una alternativa al neoliberalisme.

 

Creu que aquests nous partits d’extrema dreta són també l’últim reducte d’aquesta visió de retornar a l’Europa dels estats-nació?

TC: Avui mateix hi ha un article de Jurgen Habermas en un diari espanyol que explica d’una manera clarivident una posició que comparteixo. Una cosa és el populisme xenòfob i l’altra l’euroescepticisme. Tot i que hi ha partits que representen ambdues coses alhora, en realitat són fenòmens diferents. Hauríem de poder distingir allò que és l’expressió d’una frustració de les classes treballadores que estan amenaçades pel canvi tecnològic i la globalització i que converteixen els immigrants en boc expiatori dels seus problemes de progrés social i, d’altra banda, l’Europa que no ha estat capaç de donar una resposta a la globalització i de plantejar una alternativa potent al neoliberalisme. Davant d’aquest fracàs del projecte europeu, hi ha una part de les classes populars i mitjanes que compren relats euroescèptics, molt demagògics, però que també són el símptoma del fracàs de les elits europees. Així com el relat xenòfob l’hem de combatre sense ambigüitat, el relat euroescèptic l’hem d’escoltar perquè és “la prova del delicte” que les elits europees no han estat capaces de fer un projecte d’unió monetària que compleixi amb els objectius que havia d’assolir: els de la convergència econòmica entre els diferents països de la zona euro i els de la prosperitat distribuïda en clau socialdemòcrata, és a dir, que la unió monetària generi benestar generalitzat per a tothom.

” La socialdemocràcia no ha estat capaç de fer un projecte d’unió monetària alternatiu en què la moneda sigui un instrument al servei de les classes populars i no només del gran capital. “

Això s’hagués pogut fer acompanyant la unió monetària de la unió fiscal. Hem unificat el mercat però no la fiscalitat, i per tant la capacitat que té el capital de fer xantatge als governs és immensa. Hem anat rebaixant la pressió fiscal sobre el capital en els últims vint anys, i mentre aquest guanya mobilitat, els governs la perden perquè segueixen ancorats en els diferents estats-nació.

” La solució per a l’Europa de les nacions és construir un poder federal fort. Es tracta de posar l’economia al servei de la gent, de posar el capital al servei del treball. Això es podria fer construint un govern federal europeu. “

 

Però cada vegada hi ha menys població que participi a les europees…

TC: La gent no sent atracció cap a Europa perquè el poder europeu no és capaç de donar-li benestar, perquè tenim uns governs nacionals que per si sols no tenen prou capacitat de posar el mercat comú al servei del benestar general. Com ja defensava Pasqual Maragall quan era president del Comitè de les Regions, necessitem uns Estats Units d’Europa on la socialdemocràcia pugui fer una oferta realment eficaç i creïble a les classes mitjanes, reduint les diferències entre classes socials, posant el creixement econòmic al servei de tothom. Ell deia, i jo també penso, que a diferència del que passava fa uns anys, avui els grans estats de la UE no són el motor de la integració europea sinó un obstacle que ens impedeix construir uns Estats Units d’Europa.

” Fragmentar els grans estats és positiu per als que tenim una lògica socialdemòcrata o de centreesquerra. Perquè si deconstruim els grans estats europeus, l’europa federal serà inevitable. I des d’una Europa més federal hauríem podrem refer les polítiques fiscals i de regulació que permeten generar redistribució, igualtat i justícia social. A més, els territoris petits poden fer polítiques de proximitat. “

Els estats grans no són eficaços per controlar el capital, perquè són massa petits per fer-ho, ni tampoc són eficaços per gestionar els serveis socials públics de l’estat del benestar, perquè estan massa lluny del ciutadà. Per alguna raó, els millors estats del benestar són estats petits –els nòrdics, Holanda, Austria, etc-.

 

Aldo Frediani (@AldoFrediani): Podem veure Toni Comín a unes eleccions europees? Com veu la proposta d’Arnaldo Otegui?

TC: Vaig dir que m’agradava la proposta d’Otegui i que Oriol Junqueras anés de cap de llista perquè em sembla un bon candidat per a una llista unitària.

“Jo faria una llista unitària de tot l’independentisme. El que no sabia en aquell moment era que Carles Puigdemont estigués disposat a anar de número dos en aquesta llista. Per tant, motiu de més. “

Ara ERC prefereix prioritzar una aliança només de les esquerres però la idea d’Arnaldo Otegui de fer un front comú amb tots els favorables a l’autodeterminació, penso que s’ha d’escoltar. Ell prefereix fer una llista a les europees on a més d’Esquerra hi hagi la Crida, Junts per Catalunya, el PNV… doncs, per què no? A Espanya hi ha un problema de democràcia i l’hem de poder explicar amb un altaveu fort per arribar a l’opinió pública, sobretot l’europea. Hem de poder dir a Europa que Espanya no ha superat el franquisme. Al final, el tamany en política importa i a més bon resultat tens un altaveu més potent. Queden mesos i ja s’anirà discutint.

Però m’heu preguntat si em veig en una llista per a les europees? Això sí que seria simbòlic perquè ja ens han dit clarament que si volem ser eurodiputats hem d’anar a Madrid a recollir l’acta. Podríem ser candidats però no podríem recollir l’acta ni prendre possessió i, per tant, anar a la llista seria només una cosa simbòlica.

 

Perquè creu que va servir l’1 d’octubre? Es va guanyar la batalla de la legitimitat? Segueix viu el seu mandat?

TC: Em remeto a un article publicat al Punt Avui. Era una carta adreçada a l’Oriol Junqueras on escrivia que l’1O és la llavor. Les llavors ho contenen tot en potència però si no les regues es poden morir. Una llavor, en ella mateixa, no et garanteix res però sense ella res és possible. A nivell més polític, menys metafòric, crec que hi ha hagut algunes postures sobre què significa l’1-O que queden desmentides pels fets. Hi ha una primera lectura de l’1-O que diu: “Va ser un esdeveniment polític del qual no es deriva cap mandat perquè no es va fer en condicions, perquè hi va haver repressió, perquè no es va poder votar amb normalitat, perquè el recompte es va fer en una església, perquè va votar només un 43% del cens… raons que no neguem. No neguem la seva importància però també són rellevants el 9N o els 11 de Setembre. I d’allà no n’extraiem cap mandat que ens legitimi per fer efectiva la República.” Crec que és una lectura equivocada.

A l’altre extrem hi ha qui diu que de l’1O se’n deriva un mandat en el sentit jurídic. Penso que això tampoc acaba de ser veritat perquè els efectes jurídics s’han de fer efectius. Una llei no és només un text sinó que s’ha de garantir el seu compliment. El mandat jurídic es basa en el monopoli de la violència legítima. I per tant ens remet al tema central de la correlació de forces. Entre la legitimitat del Parlament que convoca el referèndum de l’1-O i la legitimitat de l’Estat que vol impedir els seus efectes, qui desempata, per desgràcia, és la correlació de forces. I ara mateix la correlació de forces no ens permet fer plenament efectiu el mandat de l’1-O. I per això dic que no acaba de ser del tot exacte parlar del mandat de l’1-O com d’un mandat jurídic.

El dia 1-O els ciutadans van posar una papereta en una urna i, en aquest sentit, ens van donar un mandat. Això està fora de discussió. I aquest mandat no s’ha materialitzat i en aquest sentit no és un mandat jurídic. I això també crec que està fora de discussió. Per tant, si tenim un mandat que no és jurídic, el que tenim és un mandat polític, és la manifestació d’una decisió que no hi ha capacitat de les institucions catalanes, per una qüestió de correlació de forces, per fer-la efectiva, però és una decisió de la majoria dels catalans.

De l’any 2010 al 2017 l’objectiu del procés era obtenir un mandat que es va anar conquerint a poc a poc fins arribar al mandat polític de l’1O. Les consultes sobiranistes que van començar a Arenys de Munt, el 9N del 2015 o el 27S del 2017, les eleccions plebiscitàries, són les fites d’aquest camí fins a obtenir un mandat. L’1O marca un abans i un després. La nova fase des del 2017, que desitgem que sigui curta perquè tenim ganes de tornar, és la de fer efectiu el mandat. Ara el mandat ja el tenim i l’objectiu d’aquesta etapa és aconseguir que es faci efectiu.

” Estem en trànsit entre l’autonomia i la República. Des de l’1-O ja no som simplement una CCAA de l’Estat espanyol. Som alguna cosa diferent. El Consell per la República expressa exactament aquesta circumstància. El Consell recull el mandat polític que es deriva de l’1O. “

” Si considerem que aquell mandat és legítim, el Consell és la manera d’institucionalitzar la legitimitat d’aquell mandat perquè tot plegat no quedi en una abstracció, en un discurs bonic, èpic però estèril. El Consell té com a missió que el mandat de l’1O es faci efectiu. Mantenim viu el mandat de l’1O que sense el Consell moriria. La llavor es moriria. El Consell és l’aigua i l’abono que permet que la llavor broti i el brot vagi creixent. “

 

Hi ha precedents com el Consell d’Estònia 2.0. hi ha d’haver una república digital abans que una d’efectiva?

TC: Sí però no fem Matrix. Si el que es tracta és d’aconseguir que el mandat de l’1O es faci efectiu i que la república proclamada el 27 d’octubre passi a ser una república materialitzada, ha de tenir un territori i, sense territori no hi ha república. També és veritat que al segle XXI no només cal territori físic sinó que qualsevol Estat del segle XXI té també territori digital, i aquest cada vegada serà més important. Però el físic no deixarà de tenir importància. Un territori guanya importància sense que l’altre en perdi. Diguem que la rellevància dels diferents territoris –fisic i virtual- s’acumulen, però no són un joc de suma zero.

 

Com veu l’opinió pública belga el vostre cas?

TC: Ara l’opinió pública europea ha descobert el cas. Abans de l’1O, la internacionalització la feia la Generalitat orientada als governs i això és picar ferro fred. Ara, la fem també els exiliats, i més orientada a la gent i se’ns ha obert un camp infinit perquè l’opinió pública europea està descobrint que Catalunya té un problema polític.

” Ara s’han assabentat que el franquisme està viu, que ha despertat, i que nosaltres en som les seves víctimes. Si durant el franquisme els més represaliats varen ser els comunistes ara ho som els independentistes.”

Si hem de fer efectiu el mandat polític necessitem millorar la correlació de forces que ara no ens permet controlar el territori. Hi ha dues vies: el suport internacional i la pressió interna dins de l’Estat. Hem de poder pressionar més internament sense sortir de la via pacífica i, alhora, pressionar més des de l’exterior. Hem de guanyar suports que vegin clar que el millor que podria passar és que la comunitat internacional forci a Espanya a acceptar la solució d’Escòcia i, des de dins, trobar estratègies que vagin més enllà de la mobilització dels 11 de setembre, ja sigui amb aturades de país, fent 3 d’octubres de més d’un dia… També és necessari desplegar la República digital perquè és la que ens permet anar fent sense necessitat de millorar la nostra correlació de forces dins del territori. Perquè la capacitat de repressió de l’Estat en el territori físic depèn dels seus policies i el seu exèrcit, però la seva capacitat de repressió en el territori virtual depèn només dels seus hackers, que també poden fer mal, però no tant.

Penso que en aquest moment, pel que fa a la correlació de forces dins del territori, estem en un empat perquè l’Estat tampoc està avançant. Jo he fet servir molt la metàfora de la guerra de trinxeres, de posicions. La nostra no és una “guerra llampec” que hàgim de fer en una setmana. El 27 d’octubre sabíem que anàvem a una “guerra de posicions”, de desgast. Nosaltres estem millor que fa un any, tot i el patiment brutal derivat de la repressió, i ells en termes de reputació internacional han empitjorat dramàticament.

 

S’acceptaran les sentències? Què creu que s’hauria de fer? S’ha de descartar la via unilateral?

TC: De vies pacífiques mai se n’ha descartar cap. El primer que hauríem de decidir és si el nostre dia D depèn d’ells.

” Quan vam fer un referèndum l’1O, el dia D el vam triar nosaltres i això ens va donar certa avantatge tàctica. Entenc que per aixecar una mobilització massiva cal una espurna, un momentum. L’1O va provocar un 3 d’octubre perquè ens van pegar. El fet que l’espurna de la sentència depengui tant d’ells ens deixa en una certa desavantatge tàctica. “

Què s’ha de fer? Per lògica entenc que si volem anar més lluny del que vam arribar el 3-O s’ha de fer més del que es va fer aquell dia i, si ens mantenim en una via pacífica, que és evident i indiscutible que sí, fer més vol dir fer durar més del que es va durar el dia 3 d’octubre. La clau, pacíficament parlant, és decidir si es para un dia o més temps. Una aturada forta tampoc significa guanyar el pols de manera inmediata però ens permet avançar un pas més en la “guerra de trinxeres” de la que parlava abans. El cost social és molt alt però la gent ha de decidir si vol pagar aquest preu o no. Però tenim el deure d’explicar a la gent quin es el cost, el preu, de seguir endavant. La gent que vol la república ha de saber quins sacrificis calen per assolir-la. Amagar-los em sembla irresponsable. I sense mobilitzacions a l’interior, per molt que aconseguim cada vegada més suport i més comprensió internacional, no podrem avançar.

” Hem de saber quins costos està disposada la gent a assumir. Hem d’explicar d’una manera més crua els costos d’avançar, explicar-ho de manera oberta i tractar a tothom com adult. Protegim a la gent –i ens equivoquem, a aquestes alçades, crec jo- no explicant-li la duresa del camí que s’ha de fer. És un camí pacífic però no és gratuït. “

Parar molt dies és jugar-te la feina, per exemple. El que no podem fer és creure que posant una papereta en una urna per votar la independència, l’aconseguirem. Sense una mobilització més sostinguda i intensa de la que s’ha fet fins ara no es pot avançar. Si vols tenir resultats nous, has de fer les coses diferents de les que has fet fins ara o els resultats seran els de sempre. És cert que segons quin grau de mobilització, només es pot produir si es prepara i es planifica amb molt de temps. L’hora de la veritat és ara i, en general, no ens ho estem dient. Si no ho prepares ara, després no ho faràs.

No ens enganyem dient que quan arribi la sentència decidirem què fem. És com preparar un exèrcit per anar a una batalla, amb perdó per la metàfora bèlica, que no m’agrada però és pedagògica: l’has d’armar, l’has de vestir, has de reclutar, has d’entrenar… nosaltres volem fer una batalla pacífica, no violenta, però que necessita preparació a nivell pràctic, material, psicològic, econòmic… No sé si el país està disposat a fer això, no sé si li estem explicant de manera prou incòmode.

Al mateix temps, hi ha un dilema estratègic per veure com preparem una cosa determinada sense que l’adversari se n’assabenti. Aquest va ser un èxit de l’1O. Vam explicar que faríem un referèndum però la preparació va ser molt secreta, protegida. Potser el que s’ha de fer després de la sentència ha de tenir aquesta mateixa filosofia.

 

Com és la seva relació amb Carles Puigdemont?

TC: Molt bona, però és que aquesta bona relació ja la teníem abans d’estar a l’exili. Durant aquest any llarg d’exili hi ha hagut molta confiança, ens hem entès amb molta facilitat, tant en allò personal com en allò polític. La qual cosa no vol dir que a vegades no tinguem les nostres diferències, òbviament. Però, com dic, sempre hi ha hagut molta connexió. Però probablement ara la connexió personal s’ha enfortit perquè hem compartit moltes coses importants. Segurament el fet de compartir exili també et fa veure les coses d’una manera similar. Per exemple, amb temes com ara la restitució del govern, el de mantenir el pols amb l’Estat. Compartim també una reflexió, d’acord amb la qual ara no podem sortir i dir que no som prous i quedar-nos tan tranquils, perquè no llavors no hauríem hagut de fer la declaració del dia 27 d’octubre… Hem pagat uns costos personals i col·lectius massa elevats per aquella decisió i el que seria del tot irracional és pagar els costos d’una decisió política i, un cop pagats, no intentar extreure’n també els beneficis, tots els beneficis possibles, que depenen, com deia abans, de que intentem cuidar la llavor i que broti. Si un s’embruta les mans per plantar una llavor sota terra, un cop plantada allò normal és regar-la perquè doni fruit. Siguem conseqüents amb tot allò que vam fer l’Octubre del 2017, doncs, i mantinguem el pols viu amb l’Estat, i no ens rendim.

” Molt bona, però és que aquesta bona relació ja la teníem abans d’estar a l’exili. Durant aquest any llarg d’exili hi ha hagut molta confiança, ens hem entès amb molta facilitat, tant en allò personal com en allò polític. La qual cosa no vol dir que a vegades no tinguem les nostres diferències, òbviament. Però, com dic, sempre hi ha hagut molta connexió. “

També compartim la necessitat d’un actor a l’exili potent, representat pel Consell per la República, que tingui un pes polític real, que des d’aquí s’influeixi en l’opinió pública europea, perquè la internacionalització és una carta importantíssima i poderosa que hem d’explotar… Ens hem posat d’acord fàcilment el Consell l’hem anat pensant junts. És com una start up política. Un cas d’innovació institucional de llibre.

A part, a nivell personal ens entenem molt bé. A més, veig que tots dos ens hem entregat a la política amb la màxima passió, quan ens hem trobat amb una responsabilitat política l’hem viscut amb la màxima vocació, però aquesta responsabilitat política no ens l’esperàvem, no l’hem perseguit, no l’hem buscada, ens ha caigut una mica a sobre, per dir-ho d’alguna manera. Pel que jo he pogut constatar, ell no havia buscat ser president de la Generalitat, jo tampoc havia buscat ser conseller de Salut però ens hi hem trobat, i un cop ens hi hem trobat ens hi hem entregat del tot. Quan les responsabilitats polítiques t’arriben d’aquesta manera, també et dóna una manera diferent de viure-ho, amb tota l’entrega però amb una certa llunyania al mateix temps.

 

~

 

L’equip d’Entrevistes X la República amb Toni Comín