L’entrevista a l’exconseller de Cultura Lluís Puig es va produir a la Delegació del Govern davant la Unió Europea. En aquest moment ocupa el càrrec de director internacional de projectes culturals des de l’exili des d’on difon la cultura catalana arreu el món.

~

Guillem Valls (@Guillem_Valls_): Com és un dia de la vida de Lluís Puig a l’exili? Com viu la seva vida cultural aquí a Bèlgica? És feliç?

Lluís Puig (@PuigGordi): Estic plenament dedicat a la cultura des que em llevo fins que me’n vaig a dormir. Tinc la sort que ja en els primers mesos d’exili, quan tot plegat i les qüestions logístiques eren més dures, vaig començar a treballar en col·laboració amb gent voluntària. Recordo la setmana del 7 de desembre de 2107, al voltant de la gran manifestació que es va fer a Brussel·les, vam poder organitzar 10 o 12 concerts en diferents sales, tant els dies previs com els posteriors a la manifestació. No puc col·laborar en la política d’altra forma que no sigui fent cultura. Un any després, quan ja en poc més d’un mes i mig d’exili érem capaços d’organitzar tot allò, organitzem aquest festival que anomenem Cityzen amb una altra envergadura i una altra tessitura. Entremig hem pogut muntar l’exposició de 55 urnes per la llibertat i al seu voltant hem realitzat diverses conferències, presentacions, concerts… Per tant, ja treballava per la cultura abans de tenir cap tipus de contracte laboral. Cap a final de juliol i principi d’agost, el govern de la Generalitat m’encarrega la direcció d’un programa argumental per a  la internacionalització de la cultura i tinc el doble de feina i un doble plaer. Com a exiliat podia anar generant activitat cultural i, en aquest moment, la representació institucional em permet connectar amb directors d’equipaments, museus, sales de concerts, mercats industrials, culturals, etc, De dilluns a diumenge, de 9 del matí a 9 de la nit, visc amb i per a la cultura, amb plena dedicació. No sé si faig bé el que faig però tampoc sabria fer gaire altra cosa.

” Cap a final de juliol i principi d’agost, el govern de la Generalitat m’encarrega la direcció d’un programa argumental per a  la internacionalització de la cultura i tinc el doble de feina i un doble plaer. De dilluns a diumenge, de 9 del matí a 9 de la nit, visc amb i per a la cultura, amb plena dedicació. No sé si faig bé el que faig però tampoc sabria fer gaire altra cosa. “

 

En la línia de la nostra publicació, creu que és important apoderar la gent digitalment? Creu que ha d’existir abans, com defensa el President Puigdemont,  una república digital que una d’efectiva?

LP: No crec hagi d’existir una abans que l’altra. Penso que en paral·lel s’anirà augmentant i avançant moltíssim. Ja fa anys que l’administració pública està fent passes per poder oferir, a través de les seves webs, tots els tràmits entre un ciutadà i el seu ajuntament. Si parlem de generar estructures d’estat digitals pensades i preparades per a la República, és el que toca ara i el que podem fer des d’aquí, des de Bèlgica, des d’un espai lliure, democràtic i que no ens persegueix. Sabem que des de Catalunya no es poden fer avançar. El futur va cap aquí. El podem alentir o accelerar, però en definitiva, no hi ha qui pari el futur.

 

A nivell d’Administració electrònica, és evident que cada vegada es va mes per aquí, però sense xarxes socials molts esdeveniments del procés, com ara l’Omplim Brussel·les, serien impensables.

LP: A les xarxes, ara no recordo bé l’any, es va encendre la Primavera àrab. Tot allò, abans de la llibertat de poder portar tota la informació en un mòbil, hagués estat impensable. Per a nosaltres també. Tant els 11 de setembre d’aquests darrers anys, com la manifestació del 7 de desembre a Bèlgica o la resistència de l’1 d’octubre van suposar una guerra tecnològica de la qual no se n’ha parlat gaire. Els atacs contra el cens i contra els punts de votació electrònics van ser tan importants i forts com els cops de porra. Aquell dia va guanyar el poble de Catalunya però això no vol dir que ens puguem adormir. Anem generant espais informàtics, telemàtics, a les xarxes… i sabem els atacs que rebem. Per tant, algú sap que això té molta importància, sap que aquest és el futur. Nosaltres hem generat el consell.republicat.cat per tal que la gent s’inscrigui i, a partir d’aquí, començarem a interactuar amb persones que volem formar part d’aquesta República de futur. La República està declarada i no instaurada. Entre la declaració i la instauració podrà passar un any o en podran passar deu però anirà endavant. En aquest moment hi ha catalans registrats que estan visquent a llocs del planeta on no han aconseguit mai que la Junta Electoral Central els hagi fet arribar un sobre per votar i, en canvi, ja estan inscrits en aquest registre de ciutadans. L’útima setmana de novembre vam obrir el registre per a entitats que també vulguin formar part d’aquest Consell de la República que serà un consell votat per la gent registrada. Tota aquesta onada democràtica no la volem aturar gens, sobretot quan veiem que podem defensar-nos del atacs cibernètics que rebem. Vol dir que ho estem fent bé i des dels llocs que s’escau, fora de la repressió perquè, evidentment, si algú ho fes des de dins del principat de Catalunya no ho podria fer. Des d’aquí no depenem del cable de les xarxes de telefonia que hi ha a Espanya ni que la Guàrdia Civil entri en un centre de servidors com el CTTI. I malgrat tot, hem de resistir els atacs. Aquest és el camí. Un tema diferent serà el temps queserà necessari però ja hi intervenen altres factors com ara els recursos econòmics o la inversió. El President Puigdemont n’està més que convençut, és un líder d’aquest món perquè hi creu. Abans de l’exili  ja el coneixia per accions que volia dur a terme en aquest món. Hi creu fermament, l’utilitza i el domina. També he de dir-vos que en aquest any d’exili he acabat drogoaddicte de les xarxes, del Twitter, d’Instagram i de Messenger entre d’altres. No ho atrapes tot però la veritat és que gràcies a elles puc dialogar amb molta gent que vol contactar amb mi per després establir-hi altres vincles via telefònica o com sigui.

” Nosaltres hem generat el consell.republicat.cat per tal que la gent s’inscrigui i, a partir d’aquí, començarem a interactuar amb persones que volem formar part d’aquesta República de futur. La República està declarada i no instaurada. Entre la declaració i la instauració podrà passar un any o en podran passar deu però anirà endavant. “

Per altra banda, em permet seguir el dia a dia cultural de Catalunya i això també és una font indispensable de documentació en aquests moments que no puc estar presencialment i físicament on voldria. Tinc la seguretat que el futur passa per aquí i també que caldrà la pedagogia i paciència de molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya que no estan gens digitalitzats. Estic convençut que néts i nétes engrescaran avis i àvies i hi haurà una gran pedagogia activa per part de molta gent per poder ajudar en aquest tema.  Així ho veig i espero no equivocar-me.

 

L’1 d’octubre per a què  ha servit?

LP: Ha servit per al mandat democràtic que estem obeint nosaltres des de l’exili o altres companys des de la presó. El compromís formal el vam adquirir, si no recordo malament, l’abril de 2017. Es va fer un acte al Palau de la Generalitat. En aquell moment no era conseller, era director general de Cultura Popular. Es va fer un acte on tots els consellers i altres alts càrrecs de la Generalitat, vam signar un document on ens comprometíem a celebrar un refèndum i a aplicar-ne el resultat. Per tant, el compromís adquirit el prenem ben bé mig any abans. I tot i que hi ha canvis de conselleries, sobretot després del juliol quan entro jo personalment, o d’altres com Quim Forn o Clara Ponsatí, ja sabíem que el compromís s’havia adquirit. Per tant, l’1 d’octubre és el punt d’inflexió, el dia que els ciutadans diuen que volen la independència. La pregunta de la papereta era claríssima, no hi havia cap mena de dubte sobre què votava la gent. Tots haguéssim volgut viure una votació en pau, tranquil·litat i democràcia. Segurament, si l’Estat Espanyol ens hagués deixat votar amb aquests condicionants, la participació hagués estat encara més alta. Ens hagués agradat que altres persones haguessin fet campanya pel vot negatiu. De totes maneres, em sembla recordar que unes 200.000 persones van votar que no. Hi va haver gent que era conscient que aquell vot era el d’un referèndum.

” El compromís formal el vam adquirir, si no recordo malament, l’abril de 2017. Es va fer un acte al Palau de la Generalitat. En aquell moment no era conseller, era director general de Cultura Popular. Es va fer un acte on tots consellers i altres alts càrrecs de la Generalitat, vam signar un document on ens comprometíem a celebrar un refèndum i a aplicar-ne el resultat. “

Per nosaltres l’1 d’octubre estableix un mandat amb el qual ens havíem compromès i que des d’aleshores no hem variat. Entremig n’hi ha que han deixat de fer política perquè els han destituït. Molts han hagut de marxar de la política per sospites de corrupció i de malversació.  Nosaltres seguim dient el mateix que vam dir que faríem l’1 d’octubre. Crec que ens dóna un punt d’honestedat. Ho farem més ràpid o més lent, millor o pitjor… però estem aquí per aquell mandat.

” Per nosaltres l’1 d’octubre estableix un mandat amb el qual ens havíem compromès i que des d’aleshores no hem variat. Entremig n’hi ha que han deixat de fer política perquè els han destituït. Molts han hagut de marxar de la política per sospites de corrupció i de malversació. “

 

Aldo Frediani (@AldoFrediani): Què li va semblar la proposta que l’Arnaldo Otegui va llançar a través de FAQS on parlava d’una coalició entre catalans, bascos i gallecs per a què vagin junts i estableixin  una coalició guanyadora en el Congrés del Diputats?

LP: El dia que es coneixia la sentència favorable en els tribunals europeus, vaig tenir el plaer i la sort d’estar amb ell, aquí, a Brussel·les. Vam beure una copa de cava per celebrar la notícia. Primer de tot, vaig quedar fortament impressionat pel seu caràcter després de tot el que ha passat personalment i a l’esquerra abertzale. Tenia una opinió sobre les seves declaracions però ara la tinc avalada per aquesta coneixença en uns moments molt intensos per ambdues parts. Només puc tenir bones paraules amb aquestes declaracions i intencions ja que considero que sumar multiplica la quantitat. Dos per dos no són mai quatre sinó que acostumen a ser cinc o sis perquè les sinergies i les oportunitats que es generen sempre es multipliquen. Això és el que hem proposat, a nivell d’Espanya, sumant-nos a la proposta d’Otegui. També ho hem aplaudit i proposat quan el president Puigdemont es va oferir per anar de número dos a la candidatura d’Oriol Junqueras o en la confecció de llistes per a les municipals del maig del 2019 a moltes poblacions. Entenem que cada població té un tarannà i unes peculiaritats diferents. A mi tot el que signifiqui sumar, ser més, sempre m’hi trobaran. A Europa, les eleccions del 2019 seran les últimes que els partits polítics petits podran arribar a tenir representació amb els tant per cent que tenen. A la següent, serà necessari un tant per cent elevadíssim per poder tenir representació parlamentària. Per tant, o ens hi posem jo les properes eleccions quedarem com a partits marginals de regions minúscules d’Europa. La responsabilitat no és només actual sinó amb visió de futur inmediat perquè aquest canvi ja està aprovat. El futur passa per fer llistes unitàries, sobretot a nivell europeu, tot i que alguns no ho expliquin perquè no les volen fer.

” Només puc tenir bones paraules amb aquestes declaracions i intencions ja que considero que sumar multiplica la quantitat. Dos per dos no són mai quatre sinó que acostumen a ser cinc o sis perquè les sinergies i les oportunitats que es generen sempre es multipliquen. “

 

” A mi tot el que signifiqui sumar, ser més, sempre m’hi trobaran. A Europa, les eleccions del 2019 seran les últimes que els partits polítics petits podran arribar a tenir representació amb els tant per cent que tenen. A la següent, serà necessari un tant per cent elevadíssim per poder tenir representació parlamentària. Per tant, o ens hi posem jo les properes eleccions quedarem com a partits marginals de regions minúscules d’Europa.”

 

La de l’Europa de les regions…

LP: Aquesta és l’Europa que voldríem però ara és la dels estats. És un club d’estats i cadascun d’ells té les seves pròpies problemàtiques o oportunitats a partir de les diferents cultures, llenguatges i regionalismes que té. Això no només passa a Espanya. A França, a Itàlia… hi ha unes diferències culturals i lingüístiques històriques que fan que les regions adquireixin diferents velocitats en el desenvolupament humà, social, econòmic, etc, Per tant, tot el que no sigui avançar cap aquesta Europa de les regions, fa que Europa perdi pistonada perquè no aprofita el seu major potencial que és el de la pluralitat. Aquesta pluralitat, de la qual l’empresa Europa n’ha de fer el seu màxim actiu, sembla que la vulgui seguir amagant.

 

Tornant al Consell de la República, quin paper aspira a tenir-hi? Com hi podran participar els ciutadans catalans?

LP: Personalment ja hi estic posat pel fet d’estar a l’exili però hi haurà un moment que el grup de persones impulsores d’aquest Consell ens presentarem. La meva aspiració és estar en aquest grup inical i és tot un honor poder arrancar el Consell. Però arribarà un moment que haurà d’estar totalment escollit i votat pels ciutadans que s’hi hauran inscrit i registrat. Per tant, si algun dia deixo de ser-ho perquè no m’he presentat a la convocatòria d’eleccions o no m’han escollit, serà amb la tranquil·litat que els demòcrates estem acostumats a fer-ho. No m’ho he plantejat. Ara estic completament entusiasmat en poder estar al grup inicial. Les persones que podran assitir-hi hauran d’estar registrades i potser caldrà fer un sorteig perquè només hi cabrà un número determinat de gent. L’acte del 8 de desembre serà participatiu i republicà. Això ja és un canvi de model perquè estem acostumats que en els actes protocolaris sempre hi hagi gent del món polític, periodístic o cares televisives que sempre hi tenen l’accés garantit. Volem mirar que l’accés pugui ser equitatiu. El paper que hauré de fer dins del Consell, s’anirà veient i perfilant. Faré tot el possible en allò que pugui sumar, aportar i col·laborar.

” La meva aspiració és estar en aquest grup inicial i és tot un honor poder arrancar el Consell. Però arribarà un moment que haurà d’estar totalment escollit i votat pels ciutadans que s’hi hauran inscrit i registrat. El paper que hauré de fer dins del Consell, s’anirà veient i perfilant. Faré tot el possible en allò que pugui sumar, aportar i col·laborar. “

 

Com passa a la Crida? S’ha de trencar la lògica dels partits?

LP: Espero que la Crida vagi bé pel que pugui fer avançar en aquesta lògica. Ha de fer les coses d’una manera nova, transparent i amb esperit republicà. Tot i així, si algú vol estar als dos blocs, ha de saber que la Crida podrà fer el que la repressió espanyola li permeti. Des d’aquí, hem de fer tot allò que no ens deixarien fer des de Catalunya. Aquesta és la diferència entre el Consell i la Crida, o el Consell i ERC, o el Consell i la CUP.

 

Com creu que ha afectat el conflicte de Sixena a la societat catalana?

LP:  L’ha afectat molt, sobretot als habitants de Lleida i entorn. Quan encara no s’havien emportat les peces, vaig expressar en més d’una ocasió i m’hi reafirmo, que no s’hauria d’arribar a aquest tipus de conflictes ens adonem del valor sentimental que té el patrimoni. En definitiva, quan s’acaba decicint que un objecte, edifci o monument és patrimoni, ho decideix la societat. Moltes generacions han decidit que St. Climent de Taüll no s’aterrés quan en algun moment podien haver decidit el contrari. El patrimoni és la suma de voluntats de diferents generacions. Però el patrimoni no són unes pedres, és el sentiment que aquestes generacions i han posat per tal que avui segueixi dret. Podem parlar de pedres però també del patrimoni immaterial. La llàstima és que només se’ns desperta aquest sentiment quan hi ha amenaces. En aquest cas, quan es volia fer el que per a mi ha estat un segrest de les obres d’art de Sixena, fundada pel catalans, amb el discurs que ens ho havíem apropiat il·legalment. Encara està en mans de recursos judicials a Espanya i, si no es guanyen, se seguirà amb recursos a nivell internacional. Seria el mateix que defensar que tot l’art egipci que hi ha repartit en milers de museus del món ha de tornar a Egipte, que França ha de retornar tot el que Napoleó Bonaparte va requisar en les seves guerres imperialistes, o retornar a les colònies tot allò que en van extreure molts països imperialistes van extreure de les seves colònies… seria obrir una capsa de trons increïble. Crec que tard o d’hora les obres hauran de retornar legalment. La gent de Sixena, quan estaven a Lleida, podien visitar-les en millors condicions que les actuals. Al final les hauran de retornar per ordre jurídica o per convenciment. No sé quan serà ni quants anys poden passar però és obligació de la Generalitat vetllar per la protecció dels béns declarats com a béns culturals d’interès nacional. El mes important, malgrat la pèrdua cultural, és que la societat s’adoni que estimàvem aquest patrimoni. Per tant, totes les persones de Catalunya o Països Catalans, hem de veure què estimem i decidir què volem que formi part del patrimoni de cara al futur i com hem de cuidar-ho.  Els sentiments són el més important.

” Quan s’acaba decicint que un objecte, edifci o monument és patrimoni, ho decideix la societat. Moltes generacions han decidit que St. Climent de Taüll no s’aterrés quan en algun moment podien haver decidit el contrari. El patrimoni és la suma de voluntats de diferents generacions. Però el patrimoni no són unes pedres, és el sentiment que aquestes generacions i han posat per tal que avui segueixi dret. “

 

” Encara està en mans de recursos judicials a Espanya i, si no es guanyen, se seguirà amb recursos a nivell internacional. Seria el mateix que defensar que tot l’art egipci que hi ha repartit en milers de museus del món ha de tornar a Egipte, que França ha de retornar tot el que Napoleó Bonaparte va requisar en les seves guerres imperialistes, o retornar a les colònies tot allò que en van extreure molts països imperialistes van extreure de les seves colònies… seria obrir una capsa de trons increïble. Crec que tard o d’hora les obres hauran de retornar legalment. “

 

Creu que s’haurà de quedar molts anys a l’exili? Tem una tercera ordre d’extradició? Tornaria a prendre la mateixa decisió d’exiliar-se?

LP: Sí, tornaria a prendre la mateixa decisió més reafirmada que mai des que he vist els escrits de petició de condemna de les fiscalies. Tota la feina que podem fer des d’aquí va bé per a Catalunya. Tristament i fredament, s’ha de reconèixer que som l’altra cara de la moneda dels empresonats i que va bé que hi hagi gent a la presó i a l’exili perquè el govern de l’Estat rep una doble pressió. Per tant, m’hi reafirmaria.

” L’altra cara de la moneda dels empresonats i que va bé que hi hagi gent a la presó i a l’exili perquè el govern de l’Estat rep una doble pressió. Per tant, m’hi reafirmaria. “

Quan durarà això? Ja veieu que es van desmantellant vergonyes del poder judicial que haurien de fer que aquest judici no pogués començar. Si ho fa i s’acaba amb acusacions condemnatòries, s’ha dit des de Catalunya que no es volen acceptar. No sé tot això què pot provocar. Fins que judicialment no es guanyi, sigui a Madrid o a Estarsburg, nosaltres no podem ni volem tornar d’aquest exili. Si em fa por una tercera ordre d’extradició? No, gens ni mica. No ens fa por perquè la primera que vam tenir el mes de novembre del 2017, ja estàvem a punt de guanyar-la i, precisament pocs dies abans de la manifestació del 7 de desembre, Espanya la va retirar en saber que tindríem una resolució favorable. Era un moment que internacionalment es desconeixia el problema de Catalunya, no se sabia si era un problema polític o de delinqüència. La Junta Electoral va acceptar que ens presentéssim  amb un programa electoral i el 27 d’octubre s’aplicava. Els jutges d’aquí van veure ràpidament que es tractava d’un problema polític que s’havia de resoldre políticament, no judicialment. A partir d’aquí es va guanyar a Alemanya la sentència del president Puigdemont i es va retirar per segona vegada. Segona vergonya internacional de la justícia espanyola perquè mai cap país ha retirat la petició d’extradició a meitat d’un procés. D’altra banda, el fet que jutgin els nostres companys quan el màxim responsable està aquí, fora del judici, és una altra il·legalitat. Sabem que el jutge Llarena no va complimentar l’inici de la instrucció i tenim una llarga llista d’il·legalitats. Per aquest motiu tenim interposada una demanda civil contra el jutge Llarena, perquè ha atemptat i vulnerat els nostres drets individuals, expressant-se fora del tribunal de justícia. En tot cas, no ens fa por una tercera petició perquè estem convençuts que si la fan la guanyarem, perquè tot allò que ha fet Espanya des del juliol que va retirar la segona extradició, segueix demostrant que tenim raó. La forma  que el govern ha triat el President del Consell General del Poder Judicial demostra que Espanya  segueix sense fer cas dels informes de la Comunitat Europea que l’obliguen, segons l’informe Greco que informa de tot allò que Espanya incompleix judicialment. Si diuen que hi ha separació de poders i es veu que és un repartiment de cartes entre partits polítics, no n’hi pot haver. Cada cosa que segueix fent Espanya, tristament, afavoreix la nostra victòria futura davant d’una tercera petició d’extradició. És evident que si els jutges estan escollits per polítics no afins a la nostra causa, no podem sotmetre’ns a un judici just. És directament proporcional. No hi ha cap possibilitat d’un judici just.

” Si em fa por una tercera ordre d’extradició? No, gens ni mica. No ens fa por perquè la primera que vam tenir el mes de novembre del 2017, ja estàvem a punt de guanyar-la i, precisament pocs dies abans de la manifestació del 7 de desembre, Espanya la va retirar en saber que tindríem una resolució favorable. “

 

A la nostra publicació hi haurà un apartat anomenat ‘Pistes X la República’ en el qual incorporarem obres (llibres, articles, assajos, vídeos, pel·lícules…) de lectura o visualització recomanada que ens ajudin a avançar cap a aquesta nova República, que s’està construïnt i projectant. Quina Pista Republicana recomanaria als nostres futurs lectors?

LP: Per portar la contrària, m’agradaria proposar-vos una obra que no serà un llibre sinó un treball que he pogut escoltar en primícia i d’amagat, que s’ha publicatrà a finals del 2018. És un treball pedagògic musical, un enregistrament d’àudio que serà de descàrrega lliure per a les escoles. Hi hauran les partitures sense les veus dels cantants, per tal que ho puguin cantar els infants, del Bestiari de Josep Carner que va ser un gran poeta de la nostra literatura i, com deveu saber, poc abans de morir va poder tornar a Barcelona on ja no hi tenia la vida, va retornar a Brussel·les per continuar el seu exili i va morir el 1970. El Bestiari és de 1964, un clàssic. A Catalunya és més conegut el de Pere Quart. Dels animals que Josep Carner en fa poesia, hi ha un músic que ha fet composicions, grans cantants i posen veu i amb tot tipus d’instruments musicals, des de tenores, gralles, flabiols, violins arpes… tot el ventall de sons per tal que se’n pugui fer un treball pedagògic important. Saber que havia estat escrit des de l’exili, des de Brusel·les, és una recomanació que us vull fer: Bestiari d’en Carner, obra musical de Joan Díaz . Ho publicarà la discogràfica Seed Music.

És una obra que no explica tant la República sinó la música contemporània utilitzant tot tipus de veus i instruments sobre una obra poètica de Josep Carner que és un personatge que no podem oblidar a la cultura catalana.

Aquí a Brussel·les, com a conseller de cultura exiliat, és a dir, el meu predecessor, va ser en Bonaventura Gassol, més conegut com a Ventura Gassol, qui amb Francesc Macià l’any 1930 funden el Casal Català a Brusel·les. Des d’aquest any fins ara no hi havia hagut cap altre conseller de cultura exiliat a Brussel·les. Per tant, us avanço que estic col·laborant amb el Casal Català perquè el 2020 vol publicar un llibre sobre la seva història dels seus noranta anys d’existència. Hi ha documentació a Catalunya, a Brussel·les, a França… estem en fase de recerca. De Ventura Gassol a Lluís Puig, noranta anys per tornar a repetir la història.

 

GV: Com veu el cas Valtònyc? Quina relació hi té amb el raper mallorquí?

LP: M’inspira simpaties i una bona amistat.  A mi se’m coneix com a director de Cultura Popular perquè és amb el que he tingut més anys de trajectòria però de jove era professor de dansa i impartia classes de dansa i jazz. Havia ballat flamenc. Musicalment m’encanta el jazz, la clàssica, la música electrònica… ballo sardanes i ballo jotes i no em fa cap mena de vergonya. Cada vegada penso que hi ha més gent que pot compaginar un concert al Palau de la Música Catalana amb dos cents cantaires i una orquestra simfònica amb després gaudir de Sònar o el Festival Cruïlla. Valtònyc és un molt bon raper i, en distàncies curtes, en festes familiars o similars, es posa a improvisar, a rapejar sobre una base musical, d’una manera genial. Quedes al·lucinat de la rapidesa, de la dificultat d’utilització del llenguatge, etc. Quan vam engegar a Terrassa la Casa de la Música, vam treballar amb forces rapers o hiphopers, També al Mercat de Música de Vic hi estaven programats o, fins i tot, fa mes de vint anys a la Fira Mediterrània de Manresa, em renyaven perquè ja posàvem coses massa atrevides per a la música tradicional d’aquell moment. Sempre m’ha agradat obrir molt el ventall del que és tradicional. No és l’antiguitat el que marca la tradició. Estèticament sempre m’ha agradat tocar moltes tecles i saber apreciar la qualitat independentment de l’estètica, del gènere.

” M’inspira simpaties i una bona amistat.  A mi se’m coneix com a director de Cultura Popular perquè és amb el que he tingut més anys de trajectòria però de jove era professor de dansa i impartia classes de dansa i jazz. Havia ballat flamenc. Musicalment m’encanta el jazz, la clàssica, la música electrònica… ballo sardanes i ballo jotes i no em fa cap mena de vergonya. “

A la xarxa es pot trobar freemuse.org que es va presentar fa temps al Parlament Europeu. És un treball sobre la llibertat d’expressió a diferents països, el nombre d’artistes silenciats, i es veu que per davant de Xina, Iran, Turquia… hi ha Espanya i n’hi ha d’altres, com aquesta que parla de músics, que el top ten és Espanya, per davant d’Egipte, Xina, Mèxic, etc. Fa bullir la sang. Per exemple, a Espanya, explica el cas de Valtònyc. Està molt ben documentat.

 

 

~